Alícia al país de les meravelles
De Viquipèdia
Les aventures d'Alícia al país de les meravelles (Alice's Adventures in Wonderland), sovint abreujat com Alícia al país de les meravelles, és una obra de literatura infantil creada pel matemàtic, sacerdot anglicà i escriptor britànico Charles Lutwidge Dodgson, sota el més conegut pseudònim de Lewis Carroll. El conte és ple d'al·lusions satíriques als amics de Dodgson, l'educació anglesa i temes polítics de l'època. El país de les meravelles que es descriu en la història és fonamentalment creat a través de jocs con la lògica, d'una manera tan especial que l'obra ha arribat a tenir popularitat en els ambients més variats, des de xiquets o matemàtics fins a psiconautes.
En aquesta obra apareixen alguns dels personatges més famosos de Carroll, com el Conill Blanc, el Barreter, el Gat de Cheshire o la Reina de Cors, els qual han cobrat suficient importància per a ser reconeguts fora del món d'Alícia.
Només es conserven 23 còpies de la primera edició del 1865, de les quals 17 pertanyen a diferents biblioteques i la resta està en mans privades. El llibre té una segona part, menys conegudda, anoemenada A través de l'espill (Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, del 1871). Diverses adaptaciones cinematogràfiques combinen elements d'ambdós llibres.
L'obra ha estat traduïda a nombrosos idiomes, incloent-hi l'esperanto. El 1998, un exemplar de la primera edició del llibre va ser venut en subhasta per la suma d'1,5 milions de dòlars, convertint-se així en el llibre per a infants més car fins aquell moment.
Taula de continguts |
[edita] Gestació del llibre
La història que es relata al llibre va tenir tres fases. La primera i més important va començar de manera casual, durant un passeig en vaixell pel riu Tàmesis el 4 de juliol del 1862. En el passeig, Lewis Carroll estava acompanyat pel reverend Robinson Duckworth i per les tres germanes Liddell: Lorina Charlotte, Alice i Edith, de tretze, deu i huit anys respectivament. El viatge pel riu havia començat al Pont Folly, prop d'Oxford, Anglaterra, i recorreria huit qulòmetres, fins a Godstow, abans de tornar a Christ Church, a Oxford. Segons el diari de Dodgson i els testimonis que Alice Liddell va donar anys després; el calor estival era tan intens que va obligar el grup a refugiar-se a la vora del riu, a l'ombra d'uns pallers. Per a passar el temps, Dodgson va contar a les xiquetes una sèrie d'històries disbaratades, que va anomenar "Les aventures subterrànies d'Alícia". Segons els relats del mateix Dodgson, d'Alice Liddell i de Duckworth, l'autor va improvisar la narració, que va entusiasmar les xiquetes, especialment l'Alice.
La segona fase va començar quan Dodgson va decidir recrear aquells relats i escriure una història amb ells. Aqueta decisió va ser presa després de la insistència de les xiquetes, especialment l'Alice, les quals havien quedat entusiasmades per la història. Segons una carta enviada a Duckworth, va passar la nit vetlant, dedicat a recordar l'extravagant història que havia relatat a les xiquetes en el riu. Tanmateix, Dodgson no va començar l'escriptura immediatament. Segons una entrada del seu diari, va ser quatre mesos després, el 13 de novembre del mateix any, quan Charles Dodgson va coemençar a escriure el manuscrit de Les aventures subterrànies d'Alícia. Dodgson va acabar d'escriure'l al febrer del 1863, i de seguida va procedir a fer les il·lustracions, les quals va acabar al setembre del 1864. Com a detall final, l'autor va incloure un retrat ovalat d'Alice Liddell a l'última plana. Alice Liddell va rebre el manuscrit acabat i il·lustrat per l'autor, al novembre d'aquell any.
[edita] Publicació
La fase final va consistir en el desenrotllament posterior del manuscrit fins a la versió definitiva. Segons el diari de Dodgson, a l'entrada del 9 de maig del 1863, George MacDonald i la seua esposa li van manifestar el seu desig de veure publicat el manuscrit.[1] A Dodgson le agradó la idea, y comenzó a reescribir el manuscrito para su publicación. En el desarrollo del libro, Dodgson añadió dos capítulos,[2] además de extender considerablemente otros dos.[3]
Les il·lustracions del manuscrit original estaven fetes a mà i amb ploma. Aquesta vegada, l'autor va tractar de fer un treball més refinat, intentant fer els dibuixos en fusta. Després d'algunes temptatives, va concloure que aquest mètode li portaria un temps superior al que podia dedicar a la tasca, per la qual cosa va decidir buscar un il·lustrador professional. Dodgson procurava obtenir figures de clara silueta, i pensava que l'il·lustrador anglés John Tenniel era el més adequat per a la faena. En una carta dirigida al dramaturg Tom Taylor, datada el 20 de desembre del 1863, Dodgson li sol·licita la seua intercessió per a contactar Tenniel i convéncer-lo d'il·lustrar l'obra.
Un mes després Dodgson i Tenniel van entrar en contacte, i a l'abril del 1864 aquest últim va acceptar de fer trenta-quatre il·lustracions, que passarien a ser quaranta-dos, l'octubre d'aquell any. Dodgson li va entregar una fotografia de la xiqueta Mary Hilton Badcock perquè l'utilitzara com a model per a Alícia.[4] No se sap si Tenniel va acceptar la proposta. D'una banda, pel que es pot apreciar en les il·lustracions, sembla que sí, ja que l'Alícia que Tenniel va dibuixar s'assembla força a Badcock. Tanmateix, una entrada en el diari de Dodgson dóna a entendre que Tenniel havia rebutjat d'utilitzar un model i va crear la imatge del personatge des de zero.
Mentre Tenniel feia les il·lustracions, Dodgson va pensar que el títol original sonava massa escolar, com si es tratara d'un text sobre minerals; per això es va dedicar a barajar uns altres noms per a l'obra. Al juny del 1864 va consultar novament Taylor a través d'una carta. En aquesta li suggereix diversos títols, i li demana ajuda per a triar-ne un. Els títols que Dodgson va concebre eren L'hora daurada d'Alícia, Alícia entre els elfs, Alícia entre els follets i combinacions de "L'hora d'Alícia...", "Accions d'Alícia...", "Les aventures d'Alícia..." amb "...al país dels elfs" o també "...al país de les meravelles".
En la mateixa carta, l'autor expressa la seua preferència per usar el títol "Les aventures d'Alícia al país de les meravelles", títol que va ser finalment adoptat. John Tenniel va lliurar les il·lustracions acabades al maig del 1865 i el llibre va ser publicat el 24 de maig d'aquell any per Macmillan and Co., amb una tirada de dos-mil exemplars. Dodgson va sol·licitar que li foren reservats cinquanta exemplars per a ell. Tanmateix, Tenniel es va mostrar insatisfet amb el resultat de les impressions, per la qual cosa el llibre no va ser venut a Anglaterra. En compte d'això, els exemplars van ser venuts a l'editor neoyorquí Appleton, qui va canviar la portada i va publicar la primera edició nord-americana.
A Anglaterra, Macmillan va preparar una nova edició que va aparéixer a la tardor del 1865, tot i que amb la data "1866" impresa. Dels nous dos-mil exemplars, Dodgson va sol·licitar que un d'ells rebera enquadernació especial, en vitel·la blanca, per a obsequiar-lo a Alice Liddell. El llibre va obtenir una gran popularitat en poc de temps; les traduccions a lalemany i a l'francés van ser publicades al febrer i l'agost del 1869, respectivament.
Anys després, el 1890, Dodgson va publicar una nova versió d'Alícia, anomenada "Alícia per als menuts" ("The nursery Alice"), orientada als xiquets menors de cinc anys.
[edita] Argument
Abans de començar la novel·la, Lewis Carroll va incloure un poema que fa referència a la gestació de l'obra. En les set estrofes del poema, Carroll recorda el passeig en bot i com les tres germanes Liddell, anomenades en el poema Prima, Secunda i Tertia, van insistier repetidament en escoltar una història. L'estrofa final és una clara dedicatòria a Alice Liddell.
[edita] Capítol I: El descens pel cau
La història comença amb la imatge d'una xiqueta anomenada Alícia, asseguda en un banc a l'aire llliure, avorrida al costat de la seua germana. La germana llig un llibre "sense il·lustracions ni diàlegs", la qual cosa fa que Alícia divague pel tedi.
De sobte apareix pel seu costat un conill blanc vestit amb jaqueta i jupetí que corre murmurant que aplega tard, mirant el seu rellotge de butxaca. Alícia s'interessa per ell i decideix seguir-lo i fins i tot entrar al seu cau. El cau resulta ser un túnel horitzontal més profund que el que era d'esperar, el qual, de sobte, es converteix en un pou vertical sense cap aferrall, per on Alícia cau durant molt de temps recordant el seu gat i coses que aprén a l'escola i preguntant-se si algun dia arribarà al terra. En el trajecte, Alícia es pregunta si el túnel la hará arribar a les "antipàtiques", confonent el terme amb els antípodas.
Quan acaba la seua caiguda i sense haver-se fet mal, Alícia entra en un món d'absurds i paradozes lògiques. El conill ha desaparegut i Alícia troba una petita ampolla, la primera de les diverses que ha de trobar en la seua aventura, que només diu «BEU-ME», la qual cosa fa Alícia atreta per la curiositat. La poció fa encongir-se Alícia fins que la fa tenir vint-i-cinc centímetres d'alçada.
A continuació Alícia intenta obrir una petita porta per a continuar explorant el món nou. A través de la porta se atisba un atractiu jardí, però la clau que obri la porta està sobre una taula on Alícia no pot arribar a causa de la seva nova alçada. La xiqueta intenta llavors recuperar la seua alçada original, menjant un pastís que troba amb el rètol «MENJA'M».
[edita] Capítol II: En una mar de llàgrimes
El pastís té l'efecte esperat i Alícia creix més de dos metres. Amb la seua nova alçada la xiqueta aconsegueix agafar la clau, però com que no para de créixer xoca contra el sostre i queda impossibilitada d'accedir a la petita porta. Alícia comença llavors a plorar, omplint l'habitació amb un toll de llàgrimes de deu centímetres de profunditat. Aleshores, el Conill Blanc passa de nou enfront d'Alícia, apressat. Sense voler, el conill deixa caure un ventall, que Alícia utilitza per a refrescar-se. El ventall resulta màgic, ja que aconsegueix que Alícia comence a encongir-se de nou, fins que llança lluny el ventall per a aturar el procés.
El toll de llàgrimes és ara una mar on Alícia es veu forçada a nadar per a no ofegar-se. Pel seu costat passa nadant un ratolí i Alícia intenta entaular una conversa amb ell. El Ratolí s'ofereix a guiar-la fins a la vora. En el camí, Alícia veu que hi ha altres animals que també estan nadant i tractant d'eixir de la mar de llàgrimes. Entre els animals, Alícia distingeix un Ànec, un Dodo, un Aguilló i un Lloro.
[edita] Capítol III: Una carrera en comité i un conte llarg i amb cua
En aquest capítol, Alícia i els animals aconsegueixen arribar a terra ferma. El Dodo organitza una carrera per a eixugar-se. La carrera no té regles ni durada definida, tret de córrer en cercles, la qual cosa fan tots fins que queden eixuts. El Dodo també decideix declarar guanyadors de la carrera tots els participants i decideix que Alícia és qui atorgarà els premis. Davant l'assetjament general, Alícia furga en les seues butxaques i troba alguns confits, que reparteix entre tots. Com que la xiqueta també va ser guanyadora de la carrera, però no va rebre confit, el seu premi és un didal que ella mateixa tenia en la butxaca i que dóna al Dodo perquè, simbòlicament, aquest lliure el premi.
El capítol s'acaba amb el relat del Ratolí, on explica la raó del seu odi envers els gats i els gossos. De manera imprudente, Alícia menciona la seua gata Dina i la seua habilitat per a caçar ratolins, aconseguint així fastiguejar tots els animals, que es retiren fins que deixen la xiqueta tota sola de bell nou. El nom del capítol és un joc de paraules en anglés. En aquest idioma, el Ratolí conta un "conte", o tale, i Alícia es confon amb la paraula tail, la pronunciació de la qual és gairebé igual i significa "cua".
[edita] Capítol IV: L'habitació del Conill Blanc
En aquest capítol, després d'haver-se quedat novament tota sola, Alícia veu passar de nou el Conill Blanc. L'animal està buscant el seu ventall desesperadament, i quan veu Alícia la confon amb la seua criada Mary Ann i li exigeix que vaja a buscar el ventall a sa casa. Alícia obeeix, fingint que és Mary Ann, per a no haver d'entrar en discussions; y llega a una casa en cuya puerta dice "C. BLANCO". Quan Alícia entra, puja a un quarto on troba el ventall i una altra ampolla amb líquid. Malgrat que l'ampolla no tenia cap rètol, aquesta vegada Alícia beu per curiositat, ja que totes lae begudes d'eixe món li han provocat efectes sorprenents. Aquesta no és cap excepció i la mida d'Alícia augmenta fins a fer-la quedar obstruïda dins l'habitació. Quan el Conill Blanc arriba a reclamar el seu ventall només veu un enorme braç que ix de la finestra en el pis superior de sa casa. El conill va llavors a demanr ajuda, ignorant que el braç pertany a una xiqueta gegant; i la multitud que es reuneix fora comença a proposar diverses solucions per a retirar el braç, arribant a proposar de calar foc a la casa. El capítol s'acaba quan la multitud comença a arrojar panets màgics per la finestra. Alícia en menja alguns i disminueix la seua mida fins que pot eixir de la casa. Alícia fuig de la multitud i es perd en un bosc proper, on s'atura enfront d'un bolet gegant.
[edita] Capítol V: El consell d'una eruga
Damunt del bolet gegant Alícia troba, asseguda, una eruga blava, fumant un narguile. L'Eruga, de manera prepotent, interroga la xiqueta sobre la seua identitat. Aquesta pot respondre d'una manera senzilla, ja que considerava que després d'haver canviat de mida diverses vegades la seua pròpia identitat s'havia perdut i en aquell moment ella mateixa ja no sabia qui era. Ambdós personatges discuteixen llavors fins a tornar al punt d'inici més d'una vegada. Finalment, Alícia expressa la seua inconformitat amb la seua mida actual de set centímetres, la que la considera un nyap. Com que aquesta és la mida de l'Eruga, l'animal es retira ofés, no sense abans indicar a Alícia que el bolet també pot afectar la seua mida, per a disminuir-la si menjava d'un costat del bolet o per a augmentar-la si en menjava de l'altre. Com que Alícia no pot saber quin costat és quin, talla dos bocins dels extrems oposats. Quan els tasta, els bocins produeixen l'efecte esperat: l'un fa que Alícia s'encongisca, mentre que l'altre estirab la seua figura, desproporcionant-la. Alícia ha de menjar diverses vegades de cada un dels bocins fins a aconseguir una alçada satisfactòria. Finalment, Alícia veu una caseta d'un metre i vint d'alçària, a la qual decideix trucar, per la qual cosa ajusta la seua mida a vint-i-cinc centímetres.
[edita] Capítol VI: Porc i pebre
Abans de que Alícia es decidisca a aproximar-se a la caseta, sorgeix del bosc qui pareixia ser un lacai, però amb el cap de peix. El lacai truca a la porta i apareix un segon lacai, amb el cap de granota. Alícia escolta que el Lacai Peix porta una invitació per a la Duquessa , l'ama de la casa, de part de la Reina de Cors, per a jugar al cròquet. Tot seguit, el Lacai Peix se'n va i el Lacai Granota es queda assegut fora de la casa. Alícia vol primer trucar a la porta per a entrar, i segon que el Lacai Granota li l'òbriga. Tanmateix, el Lacai Granota no té intencions d'obrir la porta, ni de conversar amb Alícia, per la qual cosa la xiqueta simplement obri la porta ella mateixa i entra a la casa.
Dins la casa hi havia la Duquessa, sostenint un bebé, i al costat la seua cuinera, que preparava una sopa que, si s'havia de jutjar per l'ambient, tenia massa pebre. També hi havia al terra un gat somrient, el qual va presentar la Duquessa com un gat de Cheshire. La Duquessa lliura el bebé a Alícia perquè l'acarone una mica i aprofita per a desaparéixer argüint que ha d'assistir al joc de cròquet de la Reina. Quan Alicia intenta engrunsar el bebé, que es belluga incansablement, aquest comença a transformar-se en un porc. Alícia ix de la casa i posa el porc en llibertat. La xiqueta continua el seu camí pel bosc, on retroba el Gato de Cheshire, qui la convida a visitar el Barreter o a la Llebre de Març. Alícia decideix anar a casa d'aquesta última.
