Història de l'Islam
De Viquipèdia
La història de l'Islam, o més correctament, del món islàmic, és un element important d'estudi per entendre el comportament actual dels musulmans. Abarca des de la mitologia àrab preislàmica fins a l'actualitat. Es poden distingir clarament vuit etapes.
Taula de continguts |
[edita] Temps preislàmic
Abans de l'arribada del profeta Mahoma, a la Península Aràbiga hi existien, junt amb el cristianisme i el judaisme, diverses creences idòlatres que es reunien al voltant de la Ka'ba. Els àrabs s'organitzaven de forma tribal, sota unes normes dictades per l'hostilitat del desert.
S'hi podien distingir tres nuclis diferenciats:
- el nord peninsular, que mantenia relacions estretes amb el Mediterrani. Als segles V-VI apareixen a les fronteres del desert els estats dels làkhmides i dels ghassànides per protegir Bizanci i Pèrsia.
- Al centre peninsular hi havia el desert, poblat per tribus nòmades i petites poblacions en oasis per on hi passaven les caravanes, com ara La Meca, Medina o Taïf.
- I al sud-oest hi havia el Iemen, molt fèrtil. Era un país agrícola que dominava la canalització de les aigües, però la destrucció del dic de Marib al segle VI va provocar la dessecació i emigracions massives al nord.
[edita] Mahoma i l'Islam
Dins d'aquest context, apareix Mahoma (o Muhàmmad), que desenvolupa el monoteisme dels cristians i els jueus fins a les seves darreres conseqüències i l'adapta als costums i lleis tribals. El nom del seu Déu, Al·là, és el mateix que utilitzaven les tres creences predominants fins aleshores: al cas dels idolatres, era el nom que donaven a la deïtat superior, creadora de totes les coses que existien.
Amb anterioritat al 610 no se'n sap gaire cosa de Mahoma. Va néixer vers el 570 i era un comerciant d'èxit gràcies al capital de la seva primera esposa, Khadija. Va rebre ensenyances religioses d'un rabí o d'un sacerdot cristià, i estigué en contacte amb la secta cristiana dels essenis. I l'any 610 tingué la revelació i començà a difondre la seva doctrina.
Creà el concepte d'umma, o comunitat de creients, que dona un cos unitari i d'igualtat entre tots els musulmans independentment del seu origen. Això tindrà una importància capital de cara a la unificació política de la península i la posterior expansió.
L'atac contra la idolatria i el politeisme, així com el suport cap a les classes més desafavorides, fan que es guanyi l'hostilitat dels mercaders o quraixites de La Meca, d'on ha de fugir el 15 de juliol de 622. Aquesta fugida, o hègira, de La Meca a Medina marca l'inici del calendari musulmà.
A Medina les seves doctrines compten amb un fort suport popular, incloent-hi el del poeta Al-Abbas ben Mirdas. En aquesta ciutat estudia la Bíblia i rep una forta influència jueva, la qual cosa es reflecteix en l'establiment de Jerusalem com a ciutat santa i en la creença que Abraham és el pare dels àrabs, a través d'Ismael. Però no obstant això els habitants de Medina expulsen l'oligarquia jueva i donen el poder a Mahoma, que redacta l'Alcorà. Els jueus s'alien ara amb els quraixites i esclata la guerra. Mahoma organitza un exèrcit amb el que arriba a conquerir La Meca el 630. A continuació expulsa els jueus d'Aràbia, trencant-se així qualsevol vincle.
Una vegada conquerida La Meca, i sotmesa aquesta al domini de l'Islam, aconsegueix ampliar la seva base militar, cosa que permet unificar políticament els àrabs. Les tribus se sotmetran en massa, excepte els beduïns, que són politeistes i seran reprimits durament. Aquesta unificació marca l'inici de l'expansionisme aràbic, fonamentat en un important excés demogràfic i la promesa d'aconseguir una recompensa material. S'ataca l'Imperi Sassànida i el bizantí.
Finalment, el 8 de juny de 632 mor per causes naturals a Medina, mentre part del seu exèrcit conqueria Jerusalem.
[edita] Primers califes
L'època dels quatre primers successors del profeta, on no se seguia una línia successòria predefinida, és coneguda com l'època dels primers califes. Es caracteritza per una ràpida expansió de signe anàrquic, i pels primers intents de centralització.
[edita] Abu-Bakr (632–634)
Al seu testament, Mahoma no va indicar qui havia de ser el seu successor. Mentre la majoria del poble plorava la seva pèrdua, es va organitzar un cop d'Estat per garantir l'estabilitat del regne fundat per ell. Abu-Bakr, que havia estat nomenat director de la pregària dels divendres pel mateix Mahoma, assumeix tots els títols d'amīr al-mu'mīnīn, o "Príncep dels Creients" i Califa, o "successor del profeta", i es posa així al front de la umma.
Aquest cop d'Estat marca l'inici de la divisió de l'Islam entre xiïtes i sunnites, ja que els primers eren partidaris d'Alí ibn Abi-Tàlib i consideraven als descendents del profeta com els únics hereus legítims. Alí mateix era gendre de Mahoma.
Durant el regnat d'Abu-Bakr es realitzen diverses ofensives sobre Síria, Iraq i l'Egipte, però la gran majoria dels esforços militars es dediquen a l'eradicació de la dissidència interna i la submissió d'algunes tribus àrabs independents. Finalment, mor el 23 d'agost de 634, nomenant a Omar successor.
[edita] Umar I (634–644)
Com Abu-Bakr, Umar era parent del profeta: el seu sogre. Sota el seu regnat de 10 anys, els dominis de l'Islam adquireixen el rang d'imperi. Egipte, Síria i tota la Mesopotàmia són incorporats.
La política seguida cap als territoris conquerits era la de mantenir el sistema propi de cada un d'ells, fent només petites adaptacions. Per aquest motiu, es mantingueren les antiquades estructures sassànides a l'Iraq, cosa que suposa una font inesgotable de problemes per als següents califes.
Preocupat pel risc de desintegració, degut a l'excessiva autonomia dels governadors locals i els oficials àrabs, Omar mor assassinat per un esclau el novembre de 644 sense haver designat cap successor, però si un comitè de sis, que ho hauria de decidir.
[edita] Uthman I (644–656)
El califa Uthman, marit de dues de les filles del profeta, fou l'elegit com a legítim successor. Va orientar les seves preferències de l'aristocràcia medinesa a la mequina, col·locant a familiars seus al capdavant de les províncies de l'imperi, en un intent de centralització. Això li va suposar fortes crítiques, fins i tot en l'espectre religiós, per la qual cosa es va veure forçat a crear escoles alcoràniques per establir una ortodòxia.
Comencen els atacs contra Xipre i Sicília, donant preferència al front Oest, tot i que per l'Est es completa la conquesta de l'imperi sassànida, fins a Khurasan. Pel nord, s'amplien els dominis al voltant de la Mar Càspia.
Però les rivalitats entre diferents sectors islàmics, sobre tot pel que fa als afers del botí i de la terra, varen ocasionar que, el 17 de juny de 656, un grup de soldats destinats a l'Egipte entrà a casa seva, a Medina, per donar-li mort.
[edita] Alí (656–661)
Tot i que Alí ibn Abi-Tàlib havia disputat el títol de califa als seus antecessors des del principi, les circumstàncies de mort violenta d'Umar i Uthman el varen fer retractar-se. De fet, ja al comitè dels sis va ser proposat com a califa en primera instància, però refusà aquest títol ja que com a condició es posava no alterar el sistema tribal àrab. Aquesta condició fou acceptada per Uthman, però violada a partir del sisè any de govern.
A les noves circumstàncies, sense cap candidat alternatiu seriós, no quedava altre remei que ampliar els poders atorgats al califa, per tal de persuadir a Alí. Tot i així, s'escampà el rumor que era l'instigador de l'assassinat, i aviat sorgiren nombrosos complots per venjar Uthman.
En un clima de guerra civil, trobà suport entre els sectors àrabs que s'havien sentit deixats de banda pels predecessors, principalment de l'Iraq, ja que propugnava una política igualitarista: tots els musulmans tenien els mateixos drets amb independència del seu origen, antiguitat de conversió i antiguitat de participació a les conquestes. Però els partidaris d'Uthman, governadors de les principals províncies, el rebutjaven.
Alí era el califa dels partidaris del canvi, ja que des d'un principi es mostrà ferm a les necessitats d'ampliar el poder d'un califa, especialment en l'aspecte religiós, ja que hauria de poder reinterpretar l'obra de Mahoma en funció de les circumstàncies històriques. Encara ara, aquest es un tret característic del xiisme.
Al voltant seu es forma una àmplia coalició pel canvi, que li permet obtenir una victòria militar contra els conspiradors Talha i Zubayr a la Batalla del Camell. Amb aquesta, afirma el seu poder com a califa, cosa que suposa l'obediència d'Egipte. Però a Síria, els familiars d'Uthman liderats per Muawiya es resisteixen, encara que no nomenessin al seu propi Amir al-Muminin. El motiu de la seva resistència eren una sèrie de privilegis obtinguts amb Umar i Uthman.
Després d'una llarga i fallida negociació, els dos exèrcits xoquen per primera vegada l'any 657 a Siffin. Aquesta batalla s'allarga durant tres mesos, pràcticament sense morts, ja que bàsicament es continuaren les negociacions. Quan finalment els siris es varen decidir a lluitar, els iraquians posaren pàgines de l'Alcorà a les seves llances, com a símbol d'una voluntat de treva. Es decidí la solució de l'arbitratge.
És a partir d'aquest moment que comença a desfer-se la coalició d'Alí, ja que a l'arbitratge no es representaren tots els interessos, i les seves aspiracions d'autoritat perderen consistència. Finalment, morí assassinat a Kufa, l'any 661.
[edita] Dinastia omeia (661–750)
- Article principal: Dinastia Omeia
La victòria de Muawiya, del clan dels Omeies, suposa la seva proclamació com a califa i la fundació de la Dinastia omeia, ja que fa el califat hereditari. La seva proclamació suposa la total pèrdua de poder per part de les elits de Medina i La Meca, ja que la capital de l'imperi passa a Damasc. L'exèrcit de Síria passa a ser el responsable del control de l'imperi.
Es trenca la línia de califes raixidun i l'estricta observació de l'Alcorà, per la qual cosa els omeies son rebutjats com a califes legítims per part del sunnisme. El xiisme, òbviament, només reconeix a Alí ibn Abi-Tàlib. La fidelitat religiosa és substituïda per l'obediència monàrquica (mulk).
[edita] Ascens
Amb l'ajut de les tropes síries, Muawiya acabà amb l'anarquia inherent als sistemes d'organització tribal, posant les bases d'un autèntic Estat musulmà. Per aconseguir això, s'hagué d'enfrontar a nombroses revoltes, continuació de la guerra civil iniciada en temps d'Alí. Va dividir l'Imperi en províncies amb governadors i va establir una cancelleria central i un servei postal.
Una vegada superada, es reprengué l'expansió de l'imperi, arribant a assetjar Constantinoble l'any 668. Es conquereixen Rodes (672) i Creta (674), al temps que es crea una base naval a la mar de Màrmara, des d'on entre 674 i 680, any en què va morir Muawiya, es llençaren atacs anuals contra la capital de l'imperi bizantí.
Però el seu règim encara era precari, i l'arribada al poder del seu fill Yazid I va desencadenar noves revoltes. La xiïta, liderada per Husayn, fill menor d'Alí, fou reprimida fàcilment, i Husayn mort a Karbala per l'octubre de 680.
Més gran fou la revolta quraixita, liderada per Abd-Allah ibn al-Zubayr, nét d'Abu-Bakr, i de caire tradicionalista. Aquesta coincidí amb la mort de Yazid (683) i, quaranta dies després, del seu successor Muawiya II (684), cosa que convertí la revolta en una autèntica amenaça pel règim omeia.
Arriba així al poder la branca marwànida de la família omeia, de la mà de Marwan I, i en perjudici de la sufyànida. Sota ella, es repetí l'escenari de la primera guerra civil, de rivalitat pel repartiment del poder entre els primers invasors i els posteriors immigrants. Durant el seu mandat, els omeies guanyen una decisiva batalla contra al-Zubayr, al nord de Damasc.
Després de la mort de Marwan I, al 685, Abd al-Malik assumeix la tasca de recuperar l'estabilitat del regne. Amb mà de ferro, reprimeix amb l'exèrcit totes les revoltes, obligant a molts dissidents a exiliar-se i donant peu a una vertiginosa espiral de violència. Aquesta política marcarà la resta de la dinastia omeia, i va fer necessària l'aparició d'un exèrcit permanent.
Però a curt termini s'aconsegueix pacificar el regne, i la unificació administrativa i monetària, així com l'arabització i islamització dels seus territoris, donen un important impuls a l'economia, en el que seria l'època daurada dels omeies. S'estableix un sistema monetari bimetàl·lic duodecimal: un dinar d'or equival a dotze dírhems de plata i es fixa una autèntica xarxa de petites i mitjanes ciutats per tot l'imperi, fins al punt que el comerç interior passa a ser la principal font de riquesa, per davant de l'agricultura. La frontera occidental avança fins a Tànger (694), també tenen èxit les campanyes a l'Àsia Central, mentre que les altres es mantenien relativament estables.
El regnat de Walid I (705–715), inclou una data clau en l'expansió de l'Islam: 711. Aquest any el general bereber Tarik creua l'estret de Gibraltar i només dos anys després proclamaria a Toledo la sobirania del califa de Damasc. Però el 711 també s'envaeix l'Àsia Central i la conca de l'Indus. Després d'aquesta data cabdal vindrà una època d'estabilitat forçosa: el 712 la batalla de Las Navas de Tolosa frenarà l'expansió ibèrica (encara que només es considera definitivament detinguda amb la victòria de Carles Martell a Poitiers el 732 davant el valí Al-Ghafiqí); i el Papa Lleó III organitzarà la contenció tant a Bizanci com a França, reconstruint la flota bizantina. La prosperitat, i relativa calma, es mantingueren durant els regnats de Sulayman (715–717) i Umar II (717–720). Es continua avançant al nord d'Àfrica, Àsia central i s'ocupa el Belutxistan. En aquesta època es destina gran part del pressupost a obres públiques i assistència social, principalment a Síria i el Hijaz, així com als sistemes de regadiu a l'Iraq.
[edita] Decadència
La pau obtinguda per la família marwànida després de la segona guerra civil fou molt fràgil. Tot i la solidesa de l'aparell administratiu creat, les revoltes eren constants. Ja no per governadors que es volguessin independitzar, i cada vegada menys pels afers dels immigrants àrabs, sinó més aviat sobre qüestions com l'expansionisme i el militarisme del règim.
L'estabilitat de l'imperi depenia de l'exèrcit de Síria, vist per les altres províncies com a una força hostil, mentre que els ingressos del tresor públic ho feien d'un insostenible expansionisme, ja que li corresponia una cinquena part del botí. Aquest expansionisme era utilitzat, a més, com a una eina per reduir l'amenaça de revoltes militars, ja que els mantenia ocupats, reduïa la seva quantitat i suposava una font d'ingressos extraordinària per a ells.
Però a mesura que passaven els anys les conquestes es feien més difícils i inestables. A més, començà a aparèixer un fort procés d'integració i assimilació entre els cossos militars àrabs i la població indígena. Els militars sentien així un creixent interès per l'agricultura i el comerç, també un cert sentiment nacionalista i l'establiment de famílies. Per aquest motiu, les campanyes de conquesta cada vegada eren menys populars, tot i que necessàries per mantenir el sistema econòmic establert.
El creixement de la població a les ciutats fou àmpliament superior al del comerç i la indústria, i els sistemes de beneficència que alleugerien la situació temporalment es tornaren insostenibles. Si a això se li suma una disminució d'ingressos per la reducció dels botins de guerra, la situació es torna explosiva.
El fet que els càrrecs d'importància es reservessin a la família marwànida i als seus protegits va suposar l'aparició d'una classe privilegiada, que defensava els seus interessos de forma agressiva. Tant això com el procés d'assimilació i oposició a la guerra, foren especialment importants al Khurasan, des d'on partí la revolució abbàssida.
Conscients d'aquests problemes, sota els regnats de Sulayman i Umar II, s'inicià un procés de reforma. Primer de signe moderat, i després de caràcter radical, i molt similar a les grans revolucions europees dels darrers dos segles, amb la diferència que aquesta fou dirigida des de dalt, i per això no tingué continuïtat.
Sota el govern de Sulayman, es canvien a l'administració els elements conservadors per altres de reformistes. Les campanyes militars se centraren en consolidar els seus dominis, obrint-se a militars no-àrabs, amb l'excepció de les importants campanyes contra l'imperi bizantí, arribant a assetjar Constantinoble (716), campanya durant la qual morí el propi Sulayman l'any 717. Això suposà un fort cop per a l'exercit de Síria, del qual depenia l'estabilitat de l'imperi.
L'arribada al poder d'Umar II suposa una radicalització extrema de les polítiques de reforma. El nomenament d'aquest com a successor, per part de Sulayman, anava en contra de les preferències mostrades pel seu pare Abd-al-Malik i la major part de la família marwaní. Per això, només s'acceptà l'execució del testament sota condició que Yazid II fos el següent successor. Els partidaris d'Umar II acceptaren, amb l'esperança d'un llarg govern per part d'aquest.
Però el fet es que Umar II morí l'any 720, deixant darrera seu un legat de reformes a mig executar. Aturà totes les polítiques expansionistes, gran part dels privilegis de la família omeia, i establí la igualtat entre tots els musulmans, fossin o no àrabs. Pretenia recolzar el seu poder en una ideologia islamista, en comptes de fer-ho en el poder militar arabo-sirià. Es restablia, per tant, el concepte de la umma. El seu govern es caracteritzà per un major centralisme, però una reducció de la importància del poder militar.
Yazid II, durant el seu breu regnat (720–724), anul·là totes les directives d'Umar II. L'expansionisme i el domini àrab tornaren a ser moneda comú. El succeí el seu germà Hixam, que gràcies a la seva habilitat política aconseguí la continuïtat de l'imperi duran dues dècades. La seva mort l'any 743 suposà pràcticament el final de la dinastia omeia. Els esforços de Walid II (743–744), Yazid III (744), Ibrahim (744) i Marwan II (744–750), arribant a acceptar algunes polítiques d'Omar II, no aconseguiren aturar la revolució.
[edita] Dinastia abbàssida (750–1258)
Després de la caiguda de la dinastia omeia, arriba al poder la família abbàssida, descendent d'un oncle del Profeta, Abbas ibn Abd-al-Muttalib. Tot i que gran part del seu èxit l'havien d'agrair als xiïtes, la doctrina oficial continuà sent el sunnisme ortodox. La caiguda dels abbàssides suposa la fi de l'Islam clàssic i del domini àrab, i s'inicia una llarga fase de decadència.
[edita] Revolució i esplendor
Després dels vint anys de govern d'Hixam, la qüestió de la seva successió dividí a la família omeia en tres bàndols. La fi de la unitat familiar suposa la destrucció d'un dels pilars del règim. L'altre, el poder militar sirià, estava ja debilitat per una dèbil demografia, i cansat d'haver de matar a altres musulmans, amb el desprestigi que això duia.
Les forces revolucionàries que s'havien anat acumulant al llarg dels anys esclataren amb la mort d'Hixam. S'havia d'aprofitar la delicadesa de la successió, i la divisió de la família governant, per tal d'aconseguir d'una vegada un canvi de situació.
Esclataren revoltes a l'Iraq, el Hijaz i, sobre tot, el Khurasan. Una d'aquestes darreres estava dirigida per Abu Muslim, d'origen persa i confessió xiïta haiximita, en nom d'un membre de la Casa del Profeta. Sota proclames d'igualtat entre tots els musulmans, es conquerí l'any 748 la plaça forta de Merv, i des d'allà s'iniciaren diverses operacions contra la resta de l'imperi.
A començaments de 750 l'exèrcit revolucionari conquerí Kufa. Mentrestant, els omeies havien descobert el membre de la Casa del Profeta que suposadament estava darrera de la revolució, Ibrahim ibn Muhammad, i l'assassinaren. Aquest era fill de Muhammad ibn Alí, membre de la família abbàssida que s'havia auto-proclamat successor d'Abu Hashim, fundador del xiisme hashimita.
Davant aquesta situació, no quedà més remei que proclamar Imam Amir al-Muminin al germà d'Ibrahim, Abu al-Abbas Abd Allah ibn Muhammad. Aquest s'hauria d'enfrontar a l'Amir al-Muminin omeia de Damasc, Marwan II.
A la batalla del Zab, el mateix any 750, es derrota a l'exèrcit omeia. Set mesos després, es captura i dona mort a Marwan II, culminant així la revolució abbàssida.
[edita] Decadència
L'època de màxima esplendor va correspondre al regnat d'Harun al-Raixid (786-809), però ja en aquell temps va començar la decadència política que s'accentuaria amb els seus successors.
A partir del segle X, les lluites successòries al si de la dinastia abbàssida obriren la porta a successives dinasties no àrabs que controlaven el poder mentre els abbàssides representaven només el poder simbòlic del califat.[1]
L'últim califa, al-Musta´sim, va ser assassinat en 1258 pels mongols, que havien conquerit Bagdad. Tanmateix un membre de la dinastia va poder fugir a Egipte i va mantenir el poder sota el control dels mamelucs. Aquesta última branca de la dinastia es va mantenir fins a 1517 quan els turcs otomans van conquerir Síria i Egipte.
[edita] Domini turc
[edita] Croades
Les croades foren expedicions militars cristianes entre els segles XI i XIII per reconquerir Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa, on van succeir fets destacats de la Bíblia, de mans dels musulmans. El Papa animava els reis i senyors feudals a usar el seu poder militar per expandir els territoris cristians, com una manera de reunir el cristianisme, reforçar el papat i posar l'est sota el seu control. Els croats rebien privilegis civils el perdó dels pecats després de jurar un vot (el nom croada ve de prendre la creu). Tot i ser convocades en nom d'ideals com l'honor o la fe, les croades sovint van acabar en actes de brutalitat i saquejos indiscriminats. Van obrir noves rutes comercials i van afavorir el desplaçament de població, i van suposar l'inici de les persecucions massives contra els jueus.
La Primera Croadafou convocada al Concili de Clermont (1095), durant la campanya conqueriren Nicea, la capital del Sultanat de Rum el 1097, i finalment van entrar a Jerusalem el 15 de juliol de 1099, creant diversos estats croats, entre ells el Regne de Jerusalem. Els croats van ser derrotats a la Batalla de Mersivan el 1101, quan els musulmans s'uneixen per fer front als invasors, demostrant la vulnerabilitat dels occidentals, imbatuts fins llavors.
Després d'uns anys de relativa calma, els musulmans reconqueriren el Comtat d'Edessa el 1144, sent el primer dels Estats croats en caure. Eugeni III va cridar la croada impulsada per Bernat de Claravall, i Lluís VII de França i Conrad III d'Alemanya van marxar cap a Jerusalem el 1147, però fan fallar en els objectius, i van posar en perill ela resta dels estats croats amb un atac suïcida a Damasc. El 1150 ambdós líders van tornar a casa. El 1187 Saladí, soldà d'Egipte va reconquerir Jerusalem, i el Papa Gregori VIII va cridar la croada que va ser escoltada per Ricard Cor de Lleó del Regne d'Anglaterra, Felip II de França i Frederic I Barbaroja de Sacre Imperi Romanogermànic. Barbaroja va abandonar a Cilícia el 1190 i els francesos el 1191, després de la captura de Sant Joan d'Acre, però tot i arribar a la vista de Jerusalem, els croats van haver de pactar amb Saladí una treva i la seva retirada.
Els interessos papals representats pels templers van conduir al conflicte amb Egipte el 1243, i l'any següent els Corasmis van prendre Jerusalem. Els croats van lluitar contra ells a la batalla d'Harbiyah a Gaza i foren derrotats pels corasmis, marcant el punt final als estats croats. En resposta, Lluís IX de França va organitzar una fracassada croada contra Egipte de 1248 a 1254. A partir d’aleshores, els estats llatins creats a Terra Santa arran de la primera croada, van anar desapareixent paulatinament fins al 1291, quan la fortalesa d’Acre, l’últim bastió croat, va caure en poder dels mamelucs.
[edita] Califats i regnes paral·lels
Si durant el califat omeia s'havia mantingut la unitat de l'imperi islàmic, aquesta es trenca a l'inici del període abassí, quan Abd Al-Rahman, príncep omeia supervivent, fuig a la Península Ibèrica i sap aprofitar la presència de partidaris de la seva família i les dissensions tribals per declarar-s'hi emir independent el 15 de maig del 756 i resistir els intents del califat de sotmetre'l.[2]
Al cap de pocs anys s'independitzen també els territoris de l'actual Marroc.
[edita] Califat de Còrdova
Com a conseqüència del desmembrament del Califat de Còrdova van aparèixer a Al-Andalus una sèrie de regnes independents anomenats taifa, sent les principals la Taifa d'Algesires, Taifa d'Almeria, Taifa de Badajoz, Taifa de Carmona, Taifa de Còrdova, Taifa de Huelva, Taifa de Màlaga, Taifa de Morón, Taifa de Múrcia, Taifa de Ronda, Taifa de Toledo, Taifa de Tortosa, Taifa de València, Taifa de Saragossa, Taifa de Granada i la Taifa de Sevilla.
[edita] Califat fatimita
[edita] Sultanat Aiúbida de Damasc
La dinastia aiúbida, fundada per Saladí (Salah ah-Din), d'origen kurd, va governar Egipte, Síria, Iemen (tret de les muntanyes del nord), Diyarbakir, la Meca, Hijaz i el nord d'Iraq durant els segles XII i XIII. El 1171 Saladí va deposar l'últim califa fatimita, però es va anar distanciant del seu senyor Nur ad-Din, qui va morir el 1174, i Saladí va declarar la guerra al seu jove fill As-Salih Ismail, i va prendre Damasc. Ismail va fugir a Alep, des d'on va continuar resistint-se a Saladí fins al seu assassinat el 1181. Posteriorment, Saladí prengué el control de la totalitat de Síria, i encara va conquerir Jazira al nord d'Iraq. Però el seu éxit més gran va ser la victòria sobre els estats croats a la Batalla de Hattin i la conquesta de Jerusalem el 1187. Saladí va morir el 1193, poc després d'haver firmat un tractat amb el rei d'Anglaterra Ricard Cor de Lleó pel qual retornava al control croat la franja costanera entre Ascaló i Antioquia.
Amb la mort de Saladí, els seus fills s'enfrontaren per la divisió de l'Imperi fins que el 1200 el germà de Saladí, Al-Adil, va aconseguir-ne el control. El mateix procés es va repetir amb la mort d'Al-Adil el 1218, i amb la mort del seu fill Al-Kamil el 1238, però el poder de la dinastia va perdurar.
[edita] Sultanat Aiúbida d'Egipte (1171-1250)
El 1250 Turan-Shah, el darrer soldà aiúbida d'Egipte, va ser assassinat i substituït pel seu general-esclau mameluc Aibek, que fundà la dinastia bahrita. Els aiúbides es van retirar després de la pèrdua d'Egipte. Alguns reductes contra els mamelucs van resistir a Síria durant 80 anys més (amb base a la ciutat de Hama), fins que van ser definitivament absorbits el 1334.
[edita] Sultanat Mameluc d'Egipte (1250-1517)
El 1250, la dinastia aiúbida fou substituïda per els regiments d'esclaus mamelucs, que es van expandir ràpidament a Palestina, deposant els darrers estats croats i van repel·lir la invasió mongola de Síria, creant la unió entre Síria i Egipte més duradora entre la dinastia abbàssida i l'Imperi Otomà.
[edita] Imperi otomà
[edita] Imperi Mogol
L'Imperi Mogol es va estendre a l'Índia des del segle XV. Fundat per pobles musulmans de l'Àsia Central, va durar fins al segle XVIII malgrat les desavinences internes i la resistència dels senyors locals. La seva capital es va instal·lar a Agra. Sota aquest imperi va florir l'arquitectura religiosa, essent el Taj Mahal la mostra més reeixida.
[edita] L'Islam contemporani
La majoria de països musulmans van patir durant el segle XIX la invasió europea lligada a l'imperialisme, que va portar al naixement de nous Estats, i a la disgregació de l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial. L'extensió de la cultura occidental i l'adopció de règims afins a Europa va provocar el naixement d'un nacionalisme musulmà, que lligava independència i religió. Per això molts països van voler instaurar una teocràcia, com l'Iran o Afganistan. Els enfrontaments amb Israel pel control de Palestina van avivar aquesta forta relació entre política i creença.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
[edita] Bibliografia i referències
- ↑ SEGURA, A. Aproximació al món islàmic Barcelona, 2000. Ed. Universitat Oberta de Catalunya
- ↑ VIGUERA, J.M. La independencia de Al-Andalus dins de Los Omeyas. Cuadernos Historia 16 num. 25. Madrid, 1985
- Las Claves del Mundo Islámico (622–1945) – Emilio de Santiago Simón
- Història de l'Islam (600–750 d. J.C.) – M.A. Shaban
- Història de l'Islam (750–1055 d. J.C.) – M.A. Shaban
