Holocaust i economia
De Viquipèdia
títol de l'enllaçL'holocaust o Shoah, és a dir, el genocidi i extermini dels jueus dut a terme pel govern nazi alemany durant la Segona Guerra Mundial, i tot el seu procés de gestació previ van tenir una sèrie d'implicacions estretament relacionades amb l'esfera econòmica d'Alemanya i dels països ocupats. Aquesta relació entre holocaust i economia va evolucionar al llarg del govern nazi i de la seva política al llarg dels anys.
Taula de continguts |
[edita] L'arribada al poder
Ja des dels orígens del nazisme la "qüestió jueva" té un paper principal en la seva ideologia i objectius polítics. El 1921, el Programa del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys afirma que tots aquells que siguin considerats jueus perdran la seva nacionalitat, seran expropiats i expulsats d'Alemanya. No obstant això, l'expulsió era considerada pels nazis tan perillosa com la convivència: un jueu a l'exterior seria un enemic més, de la mateixa manera que la creació d'un estat jueu, a Palestina o a qualsevol altre indret, suposaria una base per al judaisme internacional i tindria conseqüències per al desenvolupament polític a l'Orient Mitjà. Així doncs, l'única solució possible és l'eliminació, l'extermini.
El 1932, abans de la pujada al poder d'Adolf Hitler, a Alemanya hi havia més de 6 milions d'aturats, la crisi de la República de Weimar es va deixar sentir en la política a través dels successius canvis i nomenaments de cancellers. El 30 de gener de 1933, el mariscal Paul von Hindenburg nomena canceller a Adolf Hitler. Amb la posterior confirmació de Hitler al poder a les eleccions del 5 de març del mateix any, s'inicia el procés que conduirà a l'eliminació i extermini dels jueus a Europa. En un principi, però, sembla que el govern nazi no actuarà amb els jueus d'una forma tant contundent com es desprenia del seu programa. De fet, quan Hjalmar Schacht, el responsable del finançament de la campanya electoral de Hitler es converteix en membre del consell del Reichsbank, vuit persones més són nomenades, entre elles tres banquers jueus: Mendelssohn, Waserman i Max Warburg. El mateix Schacht afirma la importància que tenen els jueus per al bon funcionament de les finances internacionals d'Alemanya. La majoria dels jueus alemanys confien en aquestes afirmacions i consideren que l'antisemitisme que es promou des de la premsa i altres mitjans, en algunes ocasions a instàncies del govern, no és un motiu suficientment alarmant com per emigrar. Des de l'exterior, però, són molts els que inicien un boicot contra Alemanya. Les organitzacions jueves americanes i diferents associacions financen les migracions cap a Palestina i els Estats Units. En aquest context el director del departament polític de l'Agència Jueva negocia amb els nazis l'acord conegut amb el nom de Haavarà. L'acord establia la possibilitat per als jueus alemanys de marxar cap a Palestina i a la vegada promovia l'exportació de productes alemanys a Palestina. Les exportacions es van dur a terme fins a l’esclat de la guerra el 1939 amb l'ajuda d'assistència comercial i capital jueu. En el mateix acord s'estipulava que els jueus que emigressin cap a Palestina deixarien les seves propietats i béns a les organitzacions jueves i aquestes serien venudes als alemanys. De fet, era amb aquests guanys amb els que els jueus es van comprometre a comprar productes alemanys per a ser exportats a Palestina. Aquest acord va aixecar les protestes de diferents organitzacions sionistes, però tot i això va ser aprovat i al voltant d'uns 20.000 jueus van poder escapar als camps d'extermini.
[edita] Les expropiacions
Al juliol del 1935 la política antisemita del govern nazi va prendre una nova dimensió quan els jueus van ésser apartats de l'esfera pública: la justícia, l'ensenyament, l'exèrcit i les professions liberals entre d'altres. No obstant això, les empreses jueves continuen funcionant. És al 1938 quan s'inicien les expropiacions. El procés és el següent: a l'abril, el jueus van ser obligats a declarar tot allò que tingués un valor superior als 5000 marcs alemanys. Al juny els establiments industrials jueus també van haver de ser declarats: les empreses havien de ser "arianitzades". El sector dels serveis també va patir un procés similar: al voltant d'un centenar de banc jueus van passar a mans no jueves. A partir de 1941, a més a més, totes aquestes empreses hauran de canviar els seus noms ja que els estarà prohibit utilitzar denominacions comercials jueves.
La kristallnacht o Nit dels vidres trencats va suposar l'inici de les prohibicions i restriccions per als comerciants. Després de les destrosses ocasionades als comerços jueus, el govern nazi reclama a les companyies d'assegurances una compensació per les pèrdues que els produirà la impossibilitat dels comerciants jueus de fer front als impostos. A més a més es fixa una multa per als propis jueus per haver provocat la ira, qualificada pels nazis de justa, del poble alemany. Amb l'esclat de la guerra i l'avanç del nazisme per Europa, la població jueva dels països ocupats patirà processos idèntics. Les expropiacions a Polònia comencen des del primer moment de l'ocupació al setembre de 1939 i a França a l'octubre de 1940, però en aquest país els alemanys deixaran les expropiacions en mans del govern francès. Les propietats i béns expropiats són repartits de diverses maneres però en general entre els membres de l'exèrcit, els ex-combatents i els alts càrrecs de la jerarquia nazi. En moltes ocasions els beneficiaris d'aquestes expropiacions es procuren els mitjans necessaris per tal d'evitar impugnacions posteriors: factures de compra (fraudulentes o firmades sota coacció) o associacions (com la de "propietaris d'antigues empreses jueves", a França)
[edita] Els guetos i els camps de treball
El gueto va ser en certa manera una conseqüència de les expropiacions i la política i ideologia nazi en relació als jueus. Aquests, desposseïts de les seves empreses, comerços i professions, així com de les seves propietats, es van situar a les ciutats i van ser concentrats en els anomenats guetos, alguns dels més famosos dels quals són el de Lodz, el de Cracòvia i especialment el de Varsòvia. Amb el temps aquests barris separats i administrats per la comunitat jueva van suposar un cost molt elevat per al govern alemany que va decidir que serien els jueus els que pagarien per la seva exclusió. Les factures i costos que generava el gueto van haver de ser assumides pels jueus. D'altra banda, els nazis van decidir que per tal de reduir-ne els costos, els guetos s'havien de fer rendibles. Conseqüència d'aquesta decisió, des de la Oficina Nacional de Rendibilitat del Govern es va suggerir la possibilitat d'utilitzar els jueus per a treballs forçats, lògicament no remunerats. Aquesta pràctica es va dur a terme a partir del 1939 i per tal d'aconseguir millors resultats es van instaurar els camps de treball. En un primer moment aquests funcionaven de la següent manera: els treballadors treballaven fora del gueto però cada nit hi tornaven. Després, però, la pràctica va canviar i els treballadors treballaven i vivien als camps de treball sota l'amenaça que suposava el que la seva família es trobés al gueto en condició, en certa manera, d'ostatge. En principi les feines consistien principalment en accions destinades a la construcció de ferrocarrils, condicionaments hidràulics, etc. Ben aviat, però, la mà d'obra jueva va ser requerida per indústries de caràcter privat, especialment de caire militar.
Paral·lelament al sorgiment dels camps de treball, els mateixos guetos es van anar constituint en centres de producció d'articles destinats especialment a l'exèrcit: uniformes, calçat, caixes de munició, etc.
[edita] La Solució final: l'extermini industrial
A mesura que avança la guerra i els països ocupats per Alemanya, els jueus sota domini nazi també augmenten. Els guetos representen un cost molt elevat, a més a més, una part d'aquests jueus no poden ser utilitzats en els camps de treball i tampoc poden ser expulsats. És en aquest context en què, entre el 1941 i el 1942, s'organitza "formalment" la Solució final. Els jueus ja no són enviats a camps de treball o de concentració, sinó a camps d'extermini.
Econòmicament, aquesta decisió dels principals jerarques nazis comportà l'oposició d'alguns empresaris, especialment de la indústria d'armament, beneficiaris o adscrits als camps de treball, ja que aquesta decisió amenaça el seu rendiment i els seus interessos ja que els obrers jueus ja estan formats i especialitzats, i haver de formar nous treballadors suposaria pèrdues, retards i una davallada del rendiment. En alguns casos, les autoritats nazis van cedir a la voluntat dels empresaris, però a mesura que avançava la guerra cada cop es feia més difícil oposar-se a la impaciència de Hitler i la cúpula dirigent nazi. Aquesta oposició de certs empresaris no respon, en la majoria dels casos,a una voluntat altruista o filantròpica, sinó a la major rendibilitat que suposaria per aquestes empreses fer morir als jueus d'esgotament i d'explotació que exterminar-los directament. No obstant això aqueta oposició no respon sempre a interessos personals i empresarials ja que caldria matisar per exemple el paper d'Oskar Schindler. Dins del mateix govern nazi s'aixequen algunes veus en contra de la solució final ja que suposarà l'eliminació de la reserva de mà d’obra jueva i obligarà a la concentració als camps de concentració de soldats alemanys, més necessaris en altres parts. No obstant això, els camps d’extermini, el màxim exponent dels quals és Auschwitz, es posen en marxa: s'industrialitza i es burocratitza l'assassinat. Els béns confiscats als deportats passen a ser propietat del Tercer Reich i són repartits entre els membres de les SS o les seves famílies a través de l'oficina central econòmica política. S'estableixen normes clares i precises respecte el que s'ha de fer amb aquests béns en funció de la seva tipologia: els objectes de valor s'envien al Reichsbank, els diners han de ser destinats a un compte del tresor destinat a finançar les SS…
Malgrat les ordres en sentit contrari, els membres de les SS que s'ocupen de l'assignació de mà d'obra reben l'ordre que tots els treballadors jueus siguin substituïts per polonesos, fet que suposa un problema per a moltes empreses i genera diverses queixes, però el procés no s'atura ni es ralentitza. Tot i això, les SS organitzen i posen en marxa algunes empreses als mateixos camps d'extermini per tal de fer treballar els presoners abans d'enviar-los a les cambres de gas. En general es tracta de feines rudimentàries: fusta, pedreres… Algunes empreses privades també s'instal·len als camps, és el cas IG-Farben, que posa en marxa a Auswitzch una fàbrica de cautxú sintètic o la fàbrica de detonadors Krupp que també s'instal·la en el mateix camp.
Aquestes iniciatives, tanmateix, van en contra de la voluntat d'Adolf Hitler i l'objectiu i tasca fonamental dels camps és l'extermini i ho continua essent fins a l'arribada de l’exèrcit soviètic al camp d'Auschwitz i l'alliberació per part dels aliats dels camps de concentració i extermini nazis i la derrota d'Alemanya a la Segona Guerra Mundial.
[edita] Bibliografia
- J. ATTALI Los judíos, el mundo y el dinero. Historia economica del pueblo judío Buenos Aires: Fondo de cultura económica, 2005
