Al·lòstasi
En biologia, el terme al·lòstasi descriu un mecanisme fisiològic de regulació que s'anticipa i ajusta el seu ús energètic segons les condicions de l'entorn, i en preparació d'exigències futures.[1]
El concepte d'al·lòstasi va ser proposat per Peter Sterling i Joseph Eyer l'any 1988 per diferenciar-lo de l'homeòstasi, allunyant el focus del manteniment del cos a una condició d'equilibri intern estable, per descriure el procés de traspàs a un equilibri nou com a adaptació a un canvi dràstic en l'entorn. Així, es basa en la capacitat i el paper del cervell per interpretar l'estrès ambiental i coordinar els canvis del cos mitjançant neurotransmissors, hormones i altres mecanismes de senyalització.[2] Es creu que l'al·lòstasi no només està implicada en la resposta a l'estrès del cos i l'adaptació a l'estrès crònic; també pot tenir un paper en la regulació del sistema immunitari així com en el desenvolupament de malalties cròniques com la hipertensió i la diabetis. L'al·lòstasi es descriu fent èmfasi en els canvis adaptatius fisiològics i de comportament amb la implicació del sistema nerviós central en la regulació fisiològica perifèrica, i la ruptura dels sistemes reguladors quan s'empeny més enllà d'aquesta adaptació.[3]
Relació amb l'homeòstasi[modifica]
Es defineixen com a factors d'estrès aquells esdeveniments que amenacen l'estabilitat actual de l'individu, provocant respostes fisiològiques i de comportament.[4] L'al·lòstasi s'ajusta a aquests factors de forma adaptativa mitjançant el restabliment dels valors objectiu de les variables fisiològiques, mentre que l'homeòstasi manté la viabilitat del sistema intentant tornar a assolir el seu estat estacionari, és a dir, recuperant els valors previs a l'estrès.[5]
L'al·lòstasi té un paper complementari al de l'homeòstasi i especialment important en circumstàncies que amenacen la salut de l'individu, on aquestes variacions en el medi intern serveixen per mantenir els punts estables crítics per a la supervivència.[6] Per tant, l'al·lòstasi funciona de manera més àmplia que l'homeòstasi, a través de respostes adaptatives a potencials estressants nocius, però, al mateix temps, realitza funcions homeostàtiques per a variables fisiològiques crítiques.[7]
Càrrega al·lostàtica[modifica]
Logan i Barksdale descriuen l'al·lòstasi com una extensió de l'homeòstasi, i defineixen com a càrrega al·lostàtica el resultat a llarg termini d'una adaptació fallida que pot produir una patologia o malaltia crònica.[8] Per tot sistema biològic, existeixen accions d'adaptació amb una funció de protecció a curt termini (al·lòstasi) i efectes a llarg termini d'una disrupció continuada de l'estabilitat natural (càrrega al·lostàtica).[1][5][9] Aquesta càrrega al·lostàtica pot ser deguda a una sobrecàrrega de factors d'estrès, la incapacitat d'adaptar-se a aquest estrès de forma continuada, una persistència de la resposta tot i ja no presentar-se l'estrès, una alteració crònica dels ritmes circadians normals, o una resposta inadequada deguda a una reacció excessiva al canvi.[9][10] En general, el punt estable al·lostàtic és anòmal amb relació al punt estable homeostàtic; el sistema és inherentment menys estable i té un rang dinàmic relativament estret, per això un sistema en al·lòstasi pot acabar esdevenint una patologia, mentre que un sistema en homeòstasi no.[11] Aquest fenomen també té un paper important en el procés d'envelliment.[12]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 McEwen, BS «Stress, Adaptation, and Disease: Allostasis and Allostatic Load». Ann N Y Acad Sci., 840, 1, 1998, pàg. 33-44. DOI: 10.1111/j.1749-6632.1998.tb09546.x. PMID: 9629234.
- ↑ McEwen, BS; Stellar, E «Stress and the individual. Mechanisms leading to disease». Arch Intern Med., 153, 18, 1993, pàg. 2093-101. PMID: 8379800.
- ↑ McEwen, 2004, p. 9-10, Preface.
- ↑ McEwen, 2004, p. 65-98, Protective and Damaging Effects of the Mediators of Stress and Adaptation: Allostasis and Allostatic Load.
- ↑ 5,0 5,1 Goldsteinn, DS; McEwen, BS «Allostasis, Homeostats, and the Nature of Stress». Stress, 5, 1, 2002, pàg. 55–58. DOI: 10.1080/102538902900012345.
- ↑ McEwen, 2004, p. 343-364, Commentary: Viability as Opposed to Stability: An Evolutionary Perspective on Physiological Regulation.
- ↑ Sterling, P.; Eyer, J. «Allostasis: A New Paradigm to Explain Arousal Pathology». A: Handbook of life stress, cognition, and health. Wiley, 1998. ISBN 0471912697.
- ↑ Logan, JG; Barksdale, DJ «Allostasis and allostatic load: expanding the discourse on stress and cardiovascular disease». J. Clin. Nurs., 17, 2008, pàg. 201-208. PMID: 18578796.
- ↑ 9,0 9,1 «Allostatic Load and Allostasis» (en anglès). Research Network on Socioeconomic Status and Health, 1999. Arxivat de l'original el 16 maig 2009. [Consulta: 27 abril 2024].
- ↑ McEwen, 2004, p. 17-64, Principles of Allostasis: Optimal Design, Predictive Regulation, Pathophysiology, and Rational Therapeutics.
- ↑ Chadwick, D.; Goode, J. Endocrine Facets of Ageing. John Wiley and Sons, 2002, p. 30. ISBN 0471486361.
- ↑ Crews, Douglas «Biocultural intersections: stressors, adaptability, allostasis, frailty, and aging». J Physiol Anthropol., 41, 1, 2022, pàg. 33. DOI: 10.1186/s40101-022-00307-y. PMID: 36153590 [Consulta: 27 abril 2024].
Bibliografia[modifica]
- McEwen, BS. J. Schulkin. Allostasis, Homeostasis, and the Costs of Physiological Adaptation (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2004. DOI 10.1017/CBO9781316257081. ISBN 0521811414.