Batalla de Gembloux

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarBatalla de Gembloux
Guerra dels Vuitanta Anys Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data31 gener 1578 Modifica el valor a Wikidata
LlocGembloux Modifica el valor a Wikidata
EstatBèlgica Modifica el valor a Wikidata

'La batalla de Gembloux va tenir lloc a Gembloux, prop de Namur, als Països Baixos, entre les forces espanyoles dirigides per en Joan d'Àustria,[1] el governador general dels Països Baixos espanyols i un exèrcit rebel compost. de soldats holandesos, flamencs, anglesos, escocesos, alemanys, francesos i valons sota el comandament d'Anton van Goignies,[2] durant la Guerra dels Vuitanta Anys i la Guerra Anglo-espanyola (1585–1604).[3][4] El 31 de gener de 1578, la cavalleria espanyola comandada pel nebot d'en Joan, Alexander Farnese, príncep de Parma, després de fer retrocedir la cavalleria holandesa, va atacar l'exèrcit holandès, provocant un enorme pànic entre les tropes rebels.[5] El resultat va ser una victòria aclaparadora per a les forces espanyoles.[3][4] La batalla va accelerar la desintegració de la unitat de les províncies rebels i va significar el final de la Unió de Brussel·les.[6][7]

Preludi[modifica]

Després del saqueig d'Anvers[8] pels amotinats espanyols el 4 de novembre de 1576, catòlics i protestants dels Països Baixos van concloure la pacificació de Gant, per eliminar totes les tropes espanyoles.[9] Els tercis espanyols es van retirar de fet a Itàlia l'abril de 1577, després que el nou governador general dels Països Baixos espanyols, el famós cavaller cristià i mig germà de Felip II d'Espanya, en Joan d'Àustria (vencedor de Lepant), hagués va signar l'Edicte Perpetu.[10]

Tanmateix, l'estiu de 1577, en Joan d'Àustria amb el lema (Amb aquest signe vaig vèncer els turcs, en aquest venceré els heretges)[11] va començar a planificar una nova campanya contra els rebels holandesos, i el juliol de 1577 va prendre la Ciutadella de Namur per sorpresa sense lluitar. Aquesta acció va desestabilitzar encara més la inquietant aliança entre catòlics i protestants. Des de desembre de 1577, Joan d'Àustria, encara amb seu a Luxemburg, va rebre reforços de la Llombardia espanyola: unes 9.000 tropes espanyoles endurides per la batalla a les ordres d'Alexandre Farnese, príncep de Parma (duc després de la mort del seu pare, Ottavio Farnese, duc de Parma, al setembre de 1586), complementat per 4.000 soldats de Lorena sota el comandament de Peter Ernst, comte de Mansfeld, i tropes valones locals de Luxemburg i Namur.[12] Al gener de 1578, tenia entre 17.000 i 20.000 homes a la seva disposició.[12][13]

La Unió de Brussel·les tenia 25.000 combatents, però aquestes tropes estaven mal equipades i dirigides, i sobretot molt diverses: holandesos, flamencs, anglesos, escocesos, valons, alemanys i francesos, i religiosament anaven des de fidels catòlics fins a calvinistes entusiastes.[5]

Batalla de Gembloux[modifica]

Els últims dies de gener de 1578, l'exèrcit holandès va acampar entre Gembloux i Namur. L'exèrcit estava en mal estat, amb molts malalts. Els seus líders, George de Lalaing, comte de Rennenberg, Philip de Lalaing III comte de Lalaing, Robert de Melun i Valentin de Pardieu, estaven absents perquè assistiren al matrimoni del baró de Beersel i Marguerite de Mérode a Brussel·les. El comandament de l'exèrcit estava en mans d'Antoine de Goignies, Senyor de Vendege.[5] Altres comandants notables de l'exèrcit holandès van ser Maximilien de Héninel comte de Boussu, Martin Schenck (que després de la derrota de Gembloux, es va allistar a l'exèrcit de Flandes), Emanuel Philibert de Lalaing, Comte d'Egmont, Guillem II de La Marck, senyor de Lumey, i Charles Philippe de Croÿ, marquès d'Havré.[14]

Quan De Goignies va saber que l'exèrcit espanyol s'acostava a Namur, va decidir retirar-se a Gembloux.[15]

L'acció de Parma[modifica]

A la matinada del 31 de gener, l'exèrcit espanyol va marxar cap a l'exèrcit rebel, amb la cavalleria al comandament d'Ottavio Gonzaga al capdavant, seguida dels mosqueters i la infanteria comandada per Cristóbal de Mondragón, i després el gruix de l'exèrcit dirigit per Joan d'Àustria i Alexander Farnese.[11] La rereguarda de l'exèrcit va quedar en mans del comte de Mansfeld.[11]

La cavalleria espanyola havia creuat el riu Mosa i havia entrat en contacte amb la rereguarda de l'exèrcit rebel. Amb el gruix del seu exèrcit encara al sud del Mosa, Joan va enviar missatges a la seva cavalleria, ara comandada per Alexander, perquè no s'apropés massa a l'enemic fins a l'arribada de la resta de les tropes.[5] Però Alexander, veient el lamentable estat de les forces enemigues i avisat per Mondragón i Gonzaga de l'oportunitat de sorprendre l'enemic, va donar l'ordre de carregar. Després de diversos enfrontaments amb la cavalleria espanyola, la cavalleria holandesa, que protegia la rereguarda de les seves forces, va fugir cap a l'exèrcit, provocant un enorme pànic entre les tropes rebels.[5] El resultat va ser una victòria aclaparadora per part de la cavalleria de Parma.[15] L'ordre de tot l'exèrcit es va desintegrar, i la cavalleria espanyola gairebé sense oposició va massacrar les tropes que fugien.[11][15]

Destrucció de l'exèrcit dels estats generals[modifica]

L'exèrcit holandès va intentar reagrupar-se, però un canó i les seves municions van explotar, causant moltes morts i un nou pànic. Mentrestant, part de les tropes rebels, majoritàriament holandeses i escoceses dirigides pel coronel Henry Balfour, van intentar prendre posicions defensives, però no van poder resistir els mosqueters i piquers liderats per Joan, Mondragón i Gonzaga.[11] La victòria espanyola va ser completa,[16] De Goignies va ser fet presoner, juntament amb un gran nombre dels seus oficials,[5] Joan va capturar 34 banderes i estendards[11] i tota l'artilleria i el bagatge de l'enemic, i milers de rebels soldats van ser assassinats o capturats.[5][15] Les baixes espanyoles, però, van ser mínimes, uns 12 morts i uns quants ferits.[13] Al voltant de 3.000 homes van arribar a Gembloux i van tancar les portes, però després de les negociacions els rebels es van rendir als espanyols el 5 de febrer i la ciutat es va estalviar de ser saquejada.[6]

Conseqüències[modifica]

La derrota de Gembloux va obligar al príncep Guillem I, líder de la revolta, a abandonar Brussel·les, juntament amb el seu governador nominal, Matías d'Àustria (futur emperador del Sacre Imperi Germànic), que havia acceptat el càrrec de governador general dels estats generals, encara que no va ser reconegut pel seu oncle, Felip II.[11] La victòria de Joan també va significar la fi de la Unió de Brussel·les, i va accelerar la desintegració de la unitat de les províncies rebels.[6]

Joan va morir nou mesos després de la batalla (probablement a causa del tifus), l'1 d'octubre de 1578, i va ser succeït per Farnese com a governador general (últim desig de Joan que va confirmar Felip II), que al capdavant de l'exèrcit espanyol va reconquerir gran part dels Països Baixos els anys següents.[1]

El 6 de gener de 1579 les províncies lleials a la monarquia espanyola van signar la Unió defensiva d'Arràs, van expressar la seva lleialtat a Felip II i van reconèixer Farnese com a governador general dels Països Baixos.[17] En canvi, les províncies lleials a la causa protestant van signar la Unió defensiva d'Utrecht.[17]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Morris p. 268
  2. ↑ It was commanded by Antoine de Goignies, a gentleman of Hainault, and an old soldier of the school of Charles V. Holland. Grattan p.113
  3. ↑ 3,0 3,1 Tony Jaques p.368
  4. ↑ 4,0 4,1 Colley Grattan p.157
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Colley Grattan. Holland p.113
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Tracy pp.140–141
  7. ↑ Morris p. 274
  8. ↑ Kamen, Henry (2005). Spain, 1469–1714: a society of conflict (3rd ed.). Harlow, United Kingdom. p. 326. ISBN 9780582784642
  9. ↑ Tracy pp.135–136
  10. ↑ Tracy pp.137
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 Vicent p.228
  12. ↑ 12,0 12,1 Vicent pp. 227-228
  13. ↑ 13,0 13,1 Grattan p.157
  14. ↑ Philip II of Spain. p.224
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Jaques p.368
  16. ↑ Hernán/Maffi p.24
  17. ↑ 17,0 17,1 Israel p.191

Bibliografia[modifica]

  • Parker, Geoffrey. The Army of Flanders and the Spanish Road, 1567–1659. Cambridge. 1972. ISBN 0-521-83600-X
  • Elliott, John Huxtable (2000). Europe Divided, 1559–1598. Oxford: Blackwell Publishing. ISBN 0-631-21780-0
  • Colley Grattan, Thomas. Holland. Published by The Echo Library 2007. ISBN 978-1-40686-248-5
  • T.A. Morris. Europe and England in the Sixteenth Century. First published 1998. USA. ISBN 0-203-20579-0
  • Colley Grattan, Thomas. History of the Netherlands. Londres. 1830.
  • García Hernán, Enrique./Maffi, Davide. Guerra y Sociedad en la Monarquía Hispánica. Vol. 1. Published 2007. ISBN 978-84-8483-224-9
  • Cadenas y Vicent, Vicente. Carlos V: Miscelánea de artículos publicados en la revista "Hidalguía". Madrid 2001. ISBN 84-89851-34-4 (en Castellà)
  • Israel, Jonathan (1995). The Dutch Republic: Its Rise, Greatness, and Fall 1477–1806. Clarendon Press. Oxford. ISBN 0-19-873072-1
  • Tracy, J.D. (2008). The Founding of the Dutch Republic: War, Finance, and Politics in Holland 1572–1588. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-920911-8
  • Jaques, Tony (2007). Dictionary of Battles and Sieges: A Guide to 8,500 Battles from Antiquity Through the Twenty-first Century. Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-313-33537-2
  • Abernethy, Jack (2020). "Balfour of Mackerston, Henry [SSNE 5011]." on the Scotland, Scandinavia, and Northern Europe Database. https://www.st-andrews.ac.uk/history/ssne/item.php?id=5011
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_Gembloux&oldid=33075550»