Bloc de constitucionalitat
Bloc de constitucionalitat és un terme jurídic d'origen francès en la dècada de 1960 que té una noció diferent de l'espanyola.[1] El significat espanyol és una noció jurisprudencial mentre que el francès es refereix a les regles de valor constitucional seguides per a designar normes situades al nivell constitucional.[2]
En el dret espanyol s'ha emprat com si fóra un grup de normes jurídiques,[3] com una manera d'interpretar el mecanisme de delimitació de les competències a Espanya i com una categoria normativa o grup delimitat de normes.[4] Malgrat aquests usos, no hi ha "elements que permeten determinar amb exactitud quin és el contingut de tal «bloc»".[5]
El significat donat a Colòmbia es refereix a "aquelles normes i principis que, sense aparéixer formalment en l'articular del text constitucional, són emprades com a paràmetres del control de constitucionalitat de les lleis, per quant han sigut normativament integrats a la Constitució, per diverses vies i per mandat de la pròpia Constitució".[6]
Història[modifica]
Aparegut en el dret de França, els primers comentaris de la doctrina eren negatius al respecte. Deien que era un terme massa ambigu i poc útil per a ser emprat. Amb el temps, s'arribà a una noció precisa i operativa.[7]
François Luchaire inicialment preferí emprar el terme "bloc de supralegalitat".[8]
En els anys setanta, el Consell Constitucional va emprar el terme "principis fonamentals reconeguts per les lleis de la República" en les seues decisions.[9] En dos decisions dictades el 1979, pareixia que establí dos principis del bloc de constitucionalitat: la separació de poders i la continuïtat dels serveis públics. Des del 1976, va emprar de manera regular l'expressió "principis de valor constitucional".[10]
Des de 1980, es va definir estrictament el bloc de constitucionalitat com els textos constitucionals que són la Constitució francesa de 1958, la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789, el Preàmbul de la Constitució de 1946 i les lleis de la República en la mesura que siguen portadores de principis fonamentals.[11]
Dret espanyol[modifica]
El terme fou recollit al dret espanyol en els anys vuitanta.[1] Allí, l'evolució de l'ús del terma ha portat a una indeterminació.[7] L'ús del terme no va ser constant ni es referia a la mateixa cosa en la jurisprudència del Tribunal Constitucional d'Espanya.[5]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Favoreu, 1991, p. 17.
- ↑ Favoreu, 1991, p. 19.
- ↑ Rubio Llorente, 1991, p. 95.
- ↑ Rubio Llorente, 1991, p. 96.
- ↑ 5,0 5,1 Rubio Llorente, 1991, p. 97.
- ↑ Arango Olaya, Mónica «El bloque de constitucionalidad en la jurisprudencia de la Corte Constitucional colombiana». Precedente. Revista Jurídica, 13-12-2006, pàg. 79. DOI: 10.18046/prec.v0.1406.
- ↑ 7,0 7,1 Favoreu, 1991, p. 18.
- ↑ Favoreu, 1991, p. 20.
- ↑ Favoreu, 1991, p. 21.
- ↑ Favoreu, 1991, p. 22.
- ↑ Favoreu, 1991, p. 24.
Bibliografia[modifica]
- Favoreu, Louis. «Ponencia francesa». A: El bloque de la constitucionalidad : symposium franco-español de derecho constitucional. Madrid: Civitas, 1991, p. 17-42. ISBN 84-7398-851-5.
- Rubio Llorente, Francisco. «Ponencia española». A: El bloque de la constitucionalidad : symposium franco-español de derecho constitucional. Madrid: Civitas, 1991, p. 95-137. ISBN 84-7398-851-5.