El poema de la rosa als llavis
(ca) El poema de La rosa als llavis  | |
|---|---|
| Tipus | poemari i versió, edició o traducció |
| Fitxa | |
| Autor | Joan Salvat-Papasseit |
| Llengua | català |
| Publicació | Barcelona , 1923 |
| Editorial | Llibreria Nacional Catalana |
| Dades i xifres | |
| Nombre de pàgines | 23 |
El poema de la rosa als llavis és un poemari de Joan Salvat-Papasseit, publicat el 1923. La crítica posterior ha considerat El poema de la rosa als llavis com l'expressió més pura de la poètica salvatiana, i el millor poema eròtic de la tradició catalana.[1]
Contingut de l'obra[modifica]
Consta de trenta-un poemes breus, escrits entre el 1921 i el 1923. L'argument del poemari gira a l'entorn d'una història d'amor, que queda distribuïda en una introducció i un total de vint seccions autònomes i d'extensió desigual, però interconnectades les unes amb les altres. L'amor, reduït a l'expressió lliure i espontània de la carn, sense més artificis morals ni intel·lectuals, hi és entès com la via d'accés al Tot, com una autèntica religió.
A l'hora de formar el codi d'imatges, Salvat hi barreja ingredients de la mitologia clàssica —el cupidell— i de la cortesia provençal —el cavaller, la presó d'amor—, amb d'altres que atenen l'origen en la tradició popular —el corsari, el mariner— o cristiana —les jaculatòries—. El poemari, de fet, és la història d'una iniciació, en què l'amant és el mestre dominador que ensenya l'art d'estimar a una fadrina verge i innocent. De vegades, els poemes prenen una forma lírica propera a la cançó, amb què Salvat aconsegueix de transmetre un to proper al de la innocència infantil, que erradica tota possibilitat d'interpretar-los en clau cínica, malgrat la transgressió, sense precedents a Catalunya, que suposen de la tradició literària de temàtica amorosa.[2]
Tot i que Salvat manifesta en el primer poema del recull «Deixaré la ciutat», la voluntat de trencar amb el maquinisme —com ja havia fet en el seu llibre anterior, La gesta dels estels (1922)—, encara manté certs principis propis de l'avantguarda —com el trencament dels versos o l'ús de tintes diferents—, i, més concretament, del cubisme, que hi és representat amb dos cal·ligrames, «Jaculatòria» i «Com sé que és besa». Tot plegat, ho barreja amb formes manllevades de la poesia oriental, com els haikus, i amb ingredients tradicionals, com la mesura del vers o els recursos fònics.[3]
Crítica i recepció[modifica]
El poema de La rosa als llavis és, des de la seva publicació, una de les obres més analitzades pels crítics i estudiosos de la literatura, els quals n'han fet diferents i variades interpretacions:[4]
| « | Una de les troballes que més destaquen en el llibre és l'actitud amb què Salvat poetitza la relació dels amants: l'amor és un ritual joiós, de festeig dels cossos, espontani i lliure, on no hi ha ombra de pecat o de culpa, de metafísica o de retòrica intel·lectualista. | » |
| — Josep Borrell | ||
| « | D'El poema de la rosa als llavis ha pogut dir-se que és el millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d'exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. [...] En poques ocasions com en aquest llibre de Salvat l'amor ha estat expressat literàriament amb tanta esplendor priàpica, amb tanta vehemència carnal. La vida queda, de sobte, condensada en la màgica victòria del sexe. | » |
| — Joan Fuster | ||
| « | El fet d'estimar es converteix en una mena de culte, en el qual l'enamorat exerceix les funcions de sacerdot, i l'enamorada, les de novícia. Així, el poema és, a grans trets, la història d'una iniciació o, més en concret, de l'oposició entre l'astúcia del mestre i la innocència de l'enamorada [...] i que, a la llarga, acaba amb l'ingrés de la novícia al regne de la ciència. | » |
| — Joaquim Molas | ||
| « | En efecte, a la poesia de Joan Salvat-Papasseit trobem algunes de les característiques comunes a molts d'aquests poetes: per exemple i com a actitud vital, la revolta. Salvat va ésser un poeta revoltat i, per això, entre d'altres motius, va ésser un avantguardista. | » |
| — Josep Maria Castellet | ||
Una altra mostra d'aquest ressò l'apreciem en el fet que un ampli ventall de conjunts musicals i cantants famosos hagin musicat una gran quantitat de poemes de Salvat, doncs, hi ha alguns poemes dels quals se n'han fet nombroses versions musicals: Maria Arnal,[5] Eduard Toldrà (La rosa als llavis),[6] Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Teresa Rebull, Miquel Porter Moix, entre altres.[7][8]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ Nerín, Gustau. «'El poema de la rosa als llavis': retorn a Salvat-Papasseit». El Nacional, 02-04-2018. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ «El poema de la rosa als llavis.». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ «El poema de la rosa als llavis». Diccionari de la Literatura Catalana. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ Corrius, Montserrat; Vilà, Carme. Seminari “El gust per la lectura” 1999-2000. Direcció General d'Ordenació Educativa Servei d'Ensenyament del Català.
- ↑ «La gent no s'adona del poder que té». Catorze.cat, 14-10-2019. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ «Toldrà: La rosa als llavis». Catalunya Ràdio, 31-05-2012. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ «Terra i cultura: espai digital de música i poesia». Enderrock. [Consulta: 17 abril 2020].
- ↑ «Música de poetes: cançons i poesia catalana a Internet». UOC. [Consulta: 17 abril 2020].
 |
Vegeu texts en català sobre El poema de la rosa als llavis a Viquitexts, la biblioteca lliure. |