Josep Elies (compositor)

Josep Elias (Moià 1690 - Madrid 1771) fou un compositor i organista de gran prestigi. Va conrear el gènere organístic del verset (peces breus intercalades o per substituir el cant dels versets dels slams en la litúrgia).

Elies representa un pont entre dues èpoques equidistants de l'estil contrapuntístic lligat a l'estètica de l'orgue ibèric del segle XVII i de l'estil de la melodia acompanyada de l'època galant. La difusió de les seves obres en partitures manuscrites trobades arreu de Catalunya i de la penínusla Ibèrica testimonien el prestigi i la influència que va gaudir en la seva època.

Biografia

Va estudiar intensivament les obres de Cabanilles, i podria haver sigut alumne d'organistes barcelonins amb elevat renom com Gregori Closells (Santa Maria del Mar), Francesc Llussà i Joan Ros (Nuestra Señora del Pi).

El 13 de desembre de 1712 va obtenir l'organística del Reial Monestir de Sant Pere de les Puel·les, i es va mantenir al càrrec fins al 5 d’abril de 1715. És durant aquesta època que pertanyen algunes composicions de repertori en versos per a orgue que van ser copiats pel seu alumne Antonio Català. L'any 1715 va passar a ocupar la plaça de la parròquia de Sants Justi i al 1725 es va traslladar a Madrid com organista del monestir de Las Descalzas Reales, on es va establir fins a la seva mort.

Josep Elies va destacar en el gènera organístic dels versetes i el tiento, més desenvolupat i conegut, amb més de vint exemplars plens i partits, com també els passos i altres formes contrapuntístiques. Elies va utilitzar la nova forma de sonata binària, que sempre titulà tocata, com les que es conserven a Montserrat; un recull amb dotze obres que inclouen un preludi, una fuga i dues tocates. Aquestes obres es mantenen una evident analogia amb peces d'Antoni Soler i Sebastián de Albero, dos autors d'una generació posterior que es varen confessar deutors seus.

A Bolonya s'han conservat, sota el nom de Giuseppe Elias, un conjunt de sis duets de cambra per a soprano i baix, amb acompanyament continu. Els textos, en italià, són de gènere líric i de temàtica amorosa.

Obra

Al catàleg de les obres que posseïa Blasco de Nebra, redacte pels seus hereus, es diu que vint obres d'orgue eren d'Elías. Soriano Fuertes afirma que arriben a 74 i Pedrell assegura que en va veure moltes i que posseïa algunes soltes a part d'una de les principals col·leccions.

El pare Soler notifica a la seva clau de la modulació, que quan era escolà a Montserrat, als seus tretze i catorze anys, va aprendre 24 obres d'orgue d'Elies, repertori de moda en aquell monestir. La recensió de les seves obres, que encara queda oberta en alguns arxius catalans com Montserrat i Canet (Girona), suma un total de 527 números dels quals 466 són versos. Tots són manuscrits, recopilats per deixebles seus, dels quals sobresurten Antonio Català i Esteban Maronda. El pare Soler no va veure impresa cap de les seves composicions.

Generalment, els organistes es limitaven a escriure amb funció pedagògica per complaure el desig dels seus deixebles interessats per aquelles composicions que reunien per al cultiu de la seva professió: “Per haver-se escrit únicament per tal que els professors principiants d'aquesta facultat tinguin llum i guia per aprendre a tocar solt i seguir un pas pels termes conduents del to amb la més perfecta i natural modulació”. (M 709,1)

Formes Musicals

Els títols que consignen la música d'Elies es redueixen a peces, tactes, obres, entrades, versos, falses tocates i cercaviles. Les peces són les de més extensió, formades per una introducció a manera de preludi, que exposa al seu to i que repeteix sobre la dominant o to relatiu; en la manera de compondre'l avantatja no només els seus antecessors espanyols. Mai utilitza el procediment característic de l'escola espanyola de canviar el ritme binari pel ternari després d'una llarga exposició del tema.

El tacte d'Elies és el clàssic, el propi de la seva època, com un ricercare, amb les veus que entren, de vegades successivament, de vegades de manera simultània. Una composició d'estil fugat amb només un subjecte on s'exposa el tema amb entrada successiva de les veus; el tema es repeteix entre fragments episòdics intercalats. En ells, en particular, s'exigeixes a mà dreta, quan aquesta porta la part solista, i més a la mà esquerra si és aquesta la que realitza els passatges virtuosístics.

Als versos Elies posa de manifest la invenció dels temes, en la pràctica de la trucada i en el profund coneixement i desenvolupament contrapuntístic que aflora superbament a la resta de les seves grans obres. Tant els versos simples com els més extensos de salmòdia amb cant pla i la seva corresponent mediació queden marcats pel segell de la tradició espanyola. Els simples són monotemàtics, a manera d'interludis modals en el to corresponent. Els de salmòdia a dues parts permeten un major desenvolupament mitjançant un tema original que en la mediació s'entreveiés amb el cant pla.

Bibliografia

• Dolcet, Josep «Elies, Josep» Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana pàg 653-654, Madrid: SGAE, 2000, vol.4.
• Tarter i Fonts, Ramon - Font i Gallaguet, Anna, «Aportacions a la biografia de l'organista moianès Josep Elias (1690-1771)», Modilianum, Revista d'Estudis del Moianès, núm. 28 (2003), p. 3-32.
• Obres de Josep Elies a l'IFMuC: Base de dades dels fons musicals de Catalunya