Llistonar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Llistonar a Castelltallat
Llistonar a l'hivern a Canyelles (Garraf): s'hi veu la migradesa del sòl

Un llistonar és un prat sec on hi predomina el llistó (Brachypodium retusum), una espècie perenne de fulles dures.[1] Fora de la verdor primaveral, tenen un aspecte més aviat grogós.[2]

El llistonar acostuma a estar present a terrenys en pendents de solana més aviat secs i assolellats, la sequedat tant pot ser per l'escassedat de precipitacions o perquè el sòl és poc profund (sòl prim) o pedregós. També apareix en grans extensions en la primera etapa de successió vegetal després d'un incendi.[3]

Els llistonars es troben, dispersos, a la major part dels Països Catalans. Des del punt de vista medioambiental els llistonars són molt importants, ja que retenen molt bé la terra en uns indrets amb gran risc d'erosió.[4]

Sovint en terrenys més profunds s'hi fa una altra espècie del mateix gènere (Brachypodium) el fenàs de marge formant un fenassar, que és una mica menys sec.[2]

El llistonar típic en terreny pedregós calcari correspon a l'associació vegetal Phlomido-Brachypodietum retusi (llistonar amb salvió blener, Phlomis lychnitis). Al País Valèncià s'ha descrit l'associació Teucrio muletii-Brachypodietum retusi.[5] La vegetació més abundant és el llistó, però s'hi formen comunitats de gramínies, petites mates com la farigola i plantes anuals (teròfits).[6] En altres tipus de llistonars hi apareixen la ruda o els trèvols.

Referències[modifica]

  1. «Llistonar». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 Vallès i Sala, Florenci. «Prats secs: llistonar i fenassar». A: El Medi natural del terme de Manresa. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 2002, p. 103-105. ISBN 84-87618-63-4. 
  3. Guixé Coromines, David (coord.). El Medi natural del Solsonès : vegetació, flora, fauna vegetal i espais d'interès. Barcelona: Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2008. ISBN 978-84-475-3313-8. 
  4. Hernández i Cardona, Àngel Manuel. Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Les plantes i el paisatge vegetal d'Olesa de Montserrat. 1. ed. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997. ISBN 84-7826-849-9. 
  5. Roselló Gimeno et alii, 2015, p. 9.
  6. «Llistonar». Ruta de les Corts a Empúries. Natura Local. [Consulta: 30 abril 2020].

Bibliografia[modifica]