Los caifanes
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Juan Ibáñez Díez-Gutiérrez  |
| Protagonistes | |
| Producció | Mauricio Walerstein |
| Dissenyador de producció | Jorge Fons |
| Guió | Carlos Fuentes Macías i Juan Ibáñez Díez-Gutiérrez |
| Música | Fernando Vilches |
| Fotografia | Fernando Álvarez Colín |
| Muntatge | Juan José Munguía |
| Productora | Cinematográfica Marte S.A Estudios América |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Mèxic |
| Estrena | 17 agost 1967 |
| Durada | 95 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | Eastmancolor |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
      | |
Los caifanes és una pel·lícula mexicana de 1967 dirigida per Juan Ibáñez.[1][2]
Sinopsi[modifica]
Després de la sobtada dissolució d'una festa de joves de classe alta, dos nuvis, Jaime i Paloma (Enrique Álvarez Félix i Julissa), se separen del grup i vaguen per alguns carrers de la Ciutat de Mèxic. La pluja i la cerca d'un lloc més propici per a la intimitat els fan recórrer a un cotxe aparentment abandonat. Després d'un breu escarceo amorós a l'interior de l'acte, la parella s'adona que en realitat l'automòbil és propietat del capità Gato i els seus Caifanes. La trobada dona inici a una gira per la Ciutat de Mèxic, encoratjada per la fascinació que Paloma mostra pels costums, manera de parlar i maneres de la classe treballadora i l'amistat espontània—però sempre sospitosa—que els Caifanes saben brindar.
Durant la resta de la pel·lícula es retrata la vida nocturna de la capital mexicana en aquells tumultuosos i psicodèlics anys seixanta. Mentre el grup recorre cabarets, parcs, funeràries, fondes i places públiques, es mostren personatges i alguns usos i costums de l'època, alternats amb una àmplia gamma d'expressions artístiques d'aquell temps.[3]
Repartiment[modifica]
- Julissa - Paloma
- Enrique Álvarez Félix - Jaime de Landa
- Sergio Jiménez - Capitán Gato
- Óscar Chávez - El Estilos
- Ernesto Gómez Cruz - El Azteca
- Eduardo López Rojas - El Mazacote
- Tamara Garina - Prostituta vella/"fantasma del Correo" o La muerte
- Carlos Monsiváis - Santa Claus
- Ignacio Vallarta
- Julien de Meriche
- Martha Zavaleta
- Leticia Gómez
- Socorro Avelar
- Evelia Cárdenas
- Inés Bugarini
- Toni Sbert
- Malafacha
- Guillermo Álvarez Bianchi
- Jesús Gómez
- René Barrera
- Isaac Dublán
- Norma Lazareno
- Luis Guillermo Piazza
- Arturo Ripstein
- Alberto Dallal
- Eduardo Fara
- Alfonso Arau
- Noe Murayama
- Rocío Garcel
- Magda Ginér
Música[modifica]
Encara que, segons els crèdits de la pel·lícula, la cançó "Fuera del mundo" i la cúmbia "Estoy adivinando" són d'Al Suárez, en realitat foren compostes per Fernando Vilches i Mariano Ballesté.[4][5]
Comentaris[modifica]
Aquesta pel·lícula va introduir a quatre desconeguts que serien cèlebres en l'art del mateix país: el músic de trova, compositor i actor Óscar Chávez (el Estilos), els actors Sergio Jiménez (el capitán Gato), Eduardo López Rojas (el Mazacote) i Ernesto Gómez Cruz (el Azteca).
Els concursos de cinema experimental de 1965 i 1967, organitzats per la secció de Tècnics i Manuals del Sindicat de Treballadors de la Producció Cinematogràfica (STPC), van obrir la porta a joves provinents del teatre, la literatura i les arts plàstiques interessats a expressar-se a través d'un mitjà que s'havia convertit en el favorit de les noves generacions d'artistes. La creació de companyies productores com Cinematográfica Marte i Cinematográfica Marco Polo també va contribuir a brindar oportunitats a nous directors, gràcies al "truc" de fer-los filmar curtmetratges amb suport del STIC -l'altre sindicat cinematogràfic- per a després unir-los en un llargmetratge.
Els caifanes va ser una pel·lícula en la qual van convergir diversos d'aquests elements renovadors. Filmada en cinc episodis, sense que en cap moment es perdi la continuïtat narrativa, la cinta va ser dirigida per Juan Ibáñez, jove director teatral que havia debutat en el cinema amb Un alma pura (1965), un dels cinc contes que integraren el llargmetratge Amor, amor, amor (1965).
Aquest film ocupa el lloc número 58 dins de la llista de les 100 millors pel·lícules del cinema mexicà, segons l'opinió de 25 crítics i especialistes del cinema a Mèxic, publicada per la revista Somos al juliol de 1994.[6]
Referències[modifica]
- ↑ «Los caifanes». [Consulta: 21 març 2016].
- ↑ A-01257 - Los caifanes (expediente de la película). Centro de Documentación de la Cineteca Nacional: Centro de Documentación de la Cineteca Nacional.
- ↑ ‘Los caifanes’: 52 años de una noche de psicodelia en la Ciudad de México, cineoculto.com, agost de 2019
- ↑ Nota "En el guion original, 'Los Caifanes', eran 5, no 4, contó Óscar Chávez", de Sergio Raúl López, secció Espectacles, dissabte, 2 de maig del 2020 (Consultat dissabte, 2 de maig del 2020)
- ↑ Fitxa a imdb.com de la pel·lícula Los Caifanes (Consultat dissabte, 2 de maig del 2020)
- ↑ «Las 100 mejores películas del cine mexicano». Arxivat de l'original el 8 de febrer de 2010. [Consulta: 23 gener 2009].
Enllaços externs[modifica]
- Los caifanes pel·lícula sencera a facebook
- Perfil de Ernesto Gómez Cruz al web de l'Academia Mexicana de Artes y Ciencias Cinematográficas.