Palau Centelles
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Palau  | |||
| Part de | Conjunt especial del sector de la muralla romana | |||
| Cronologia | ||||
| segle XVI | construcció | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) | |||
| Localització | Baixada de Sant Miquel, 8, Gegants, 2 bis i Pou Dolç, 1-3 | |||
| ||||
| Format per | Casa Rafael de Llança | |||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 39048 | |||
| Id. Barcelona | 1213 | |||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Casa Rafael de Llança | ||||
| Tipus | Bé amb elements d'interès | |||
| Id. Barcelona | 670 | |||
.jpg)
El Palau Centelles, conegut al segle xix com dels Ducs de Solferino,[1] és un edifici situat a la Baixada de Sant Miquel i als carrers dels Gegants i del Pou Dolç de Barcelona, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.[2][3] L'edifici annex al carrer dels Gegants, 2 està catalogat com bé amb elements d'interès (categoria C).[4]
Actualment és la seu del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya i de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern.
Descripció[modifica]
Comprèn semisoterrani, planta baixa, entresòl, dos pisos i teulada de vessants. L'accés principal dona pas a una zona de vestíbul i a un pati central quadrangular d'àmplies dimensions en el qual sorgeixen dues escales nobles cobertes: una, d'un sol tram d'accés a l'entresòl; i l'altra, de dos trams amb replà, a la planta principal o primera.[2]
Es tracta d'un edifici de planta regular amb tres façanes que cerquen, també, la regularitat en els seus alçats exteriors, totalment realitzats amb carreus de pedra de Montjuïc. A la façana afrontada a la Baixada de Sant Miquel es troba l'entrada principal, coronada per un arc de mig punt adovellat de grans dimensions, sobre la qual hi ha l'escut dels Centelles, emmarcat amb una orla renaixentista italianitzant i un guardapols gòtic. A banda i banda de la porta s'hi obren les petites finestres rectangulars dels graners i cellers ubicats al semisoterrani. Per damunt d'aquestes, s'obren les finestres de l'entresòl, amb brancals i llindes amb emmarcaments gòtics coronats per una xambrana sobre permòdols figuratius. La planta noble és aparent en façana a través dels amplis balcons en volada a base de perfils metàl·lics que sostenen una solera que donen sortida a llurs portes, coronades per un arc escarser amb xambrana conopial i, en alguns casos, amb traceries polilobulars.[2]
El segon pis o golfes presenta ben ritmades llurs finestres quadrangulars coronades per llindes de perfil mixtilini. Remata el conjunt una cornisa a base d'arquets cecs de perfil ogival que sosté un aparatós ràfec de zenc. Aquest esquema es repeteix a les tres façanes. Els elements petris de l'edifici es caracteritzen per la hibridació dels components de la tradició tardogòtica local amb d'altres inspirats en els nous repertoris decoratius del Renaixement.[2]
El pati central, de planta quadrangular, té el seu accés per mitjà d'un vestíbul proveït, a banda i banda, de dues porteries. D'aquí s'arriba pròpiament al pati, que proporciona ventilació i il·luminació a les estances desenvolupades al seu voltant per mitjà de simples finestres conopials i coronelles. Les dues escales apareixen incorporades a les crugies que envolten el pati, al que s'obren per mitjà d'esvelts arcs apuntats sobre columnes de secció polilobulada. En ser l'espai principal de representació, el pati presenta major riquesa ornamental, especialment en forma d'escultura aplicada a les obertures. D'entre aquestes cal destacar les portes de l'estudi i d'accés a la planta noble, que tot i que beuen de la tradició gòtica, palesen una incipient assimilació del vocabulari renaixentista a través de la incorporació d'elements de gust clàssic. Els escuts que coronen dites portes han estat atribuïts a l'imaginaire francès René Ducloux i són, en definitiva, els elements més clarament «renaixentistes» i de major qualitat dins l'edifici.[2]
La planta noble conté les estances principals del palau, configurades a partir de les reformes barroques i posteriors campanyes decoratives. La sala principal disposa d'un ric enteixinat de fusta, obra del segle xviii, l'estructura del qual ocupa l'espai del segon pis. És també remarcable la coneguda com a «Sala dels miralls», les parets i el sostre de la qual mostren delicats motius ornamentals realitzats en la reforma de la segona meitat del segle xix.[2]
Història[modifica]
Com han demostrat els documents de compra de diverses cases pertanyents a la parròquia de Sant Miquel per Gilabert de Centelles, s'ha estimat que, com a mínim des de mitjan segle xiv, els Centelles, senyors del castell de Centelles, tenien casa a Barcelona. Entre 1514 i 1517, quan Lluís de Centelles (cosí segon del rei Joan II) adquirí les parcel·les del voltant per ampliar la seva finca. Tot indica que la nova casa dels Centelles es bastí de bell nou des dels fonaments, amb un disseny unitari i proper a les novetats procedents d'Itàlia.[2]
El 1728, el comte Francesc de Blanes i Centelles-Carrós adquirí un terraplè veí per a convertir-lo en jardí elevat. En aquest mateix període, la gran sala del segle xvi va ser compartimentada i adquirí les dimensions i acabats actuals, amb el sostre enteixinat que el cobreix. També es construí un segon pis amb un nou forjat que subdividia l'alçada de l'antiga i molt alta planta noble, la qual cosa es fa evident a la galeria superior de finestres.[2]
L'edifici arribà al segle xix en molt mal estat a causa de l'abandó i els efectes de l'ocupació de la casa durant la Guerra del Francès. L'any 1815, l'arquitecte Francesc Mestres obrí una porta sota el pati elevat i convertí els finestrals de la planta noble en balcons.[2] A partir del 1847, i a instàncies de María Concepción Pignatelli, IX duquesa de Solferino,[5] el palau acollí la seu de la Societat Filharmònica de Barcelona,[1] seguint un projecte de reforma realitzat per Josep Oriol Mestres i Esplugas. Amb aquesta finalitat es construí una gran sala de concerts al pis principal, convertint la sala en foyer.[2]
L'any 1863, a la mort de Benet de Llança i d'Esquivel, duc consort de Solferino, el seu germà Rafael, tutor del seu nebot Manuel Maria de Llança i Pignatelli d'Aragona, menor d'edat,[6] contractà el mestre d'obres Felip Ubach i Corbella per a obrir tres portals a la planta baixa de la façana del carrer dels Gegants i substituir el jardí elevat per un edifici d'habitatges de quatre pisos afrontat al mateix carrer.[2][7] L'any 1871, el mateix propietari contractà Josep Pellicer per a la construcció d'un seguit de noves estances a la planta noble que havien de substituir la ja inutilitzada sala de concerts de la Societat Filharmònica. També es refeu tota la teulada, dotant les façanes de l'actual cornisament a base d'arquets cecs.[2]
El 1981, la propietat fou venuda a La Caixa, que el 1982 la llogaria a la Generalitat de Catalunya, essent utilitzada per a allotjar-hi el Consell Consultiu de la Generalitat i l'Institut d'Estudis Autonòmics, i finalment adquirida el 1987. Les darreres remodelacions de l'edifici anaren a càrrec dels arquitectes Carles Solsona i Piña, Anna Soleri Sallent i Sílvia Farriol i Gil, entre 1982 i 2001 en un procés llarg i intermitent.[2]
Arqueologia[modifica]
L'any 2000 es va dur a terme una intervenció arqueològica al palau, que va consistir en la realització d'una única cala al subsòl de l'antiga cotxera, on actualment hi ha una biblioteca. Amb els treballs es va posar al descobert part d'una habitació d'una domus de l'insula delimitada pels actuals carrers Baixada de Sant Miquel i dels Gegants. A partir del material ceràmic recuperat es van poder datar les restes al voltant dels segles i – ii dC. La part millor conservada estava definida per dos murs d'opus caementicium. La resta de l'habitació es trobava malmesa per la construcció, en època medieval, d'un pou. No obstant, per damunt de les restes baiximperials, es van documentar estrats amb abundants restes ceràmiques (sobretot àmfores) amb una datació del segle v dC. Per últim, aquests estrats romans es trobaven coberts i tallats per estructures datades en època moderna, segle xvi, possiblement relacionades amb la construcció del palau.[8]
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Ribas Tur, Xavier «Barcelona llueix la seva arquitectura». Diari Ara [Barcelona], 27-10-2012.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 «Palau Centelles». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Palau Centelles». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Casa Ramon de Llanza». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ de Fluvià i González Virós, 2002, p. 67-68.
- ↑ de Fluvià i González Virós, 2002, p. 68-69.
- ↑ AMCB, Q127 Foment 1422 C.
- ↑ «Palau Centelles». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
Bibliografia[modifica]
- de Fluvià, Armand; González Virós, Itziar. El Palau Centelles. Seu del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya. Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, 2002. ISBN 84-393-5935-7.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau Centelles |
- «Palau Centelles». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Palau Centelles». UPCommons.