The Eternal City (pel·lícula de 1915)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaThe Eternal City
Fitxa
DireccióEdwin S. Porter i Hugh Ford Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióAdolph Zukor Modifica el valor a Wikidata
ProductoraFamous Players-Lasky Corporation Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1915 Modifica el valor a Wikidata
Durada80 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcap valor Modifica el valor a Wikidata
RodatgeNova York i Londres Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Format4:3 Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i cinema mut Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióLondres Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0005250 Letterboxd: the-eternal-city-1915 Allmovie: v90596 TCM: 492914 AFI: 18174 TMDB.org: 655787 Modifica el valor a Wikidata
Pauline Frederick com a Dona Roma

The Eternal City és una pel·lícula muda de la Famous Players Film Company dirigida per Hugh Ford i Edwin S. Porter i protagonitzada per Pauline Frederick[1] en el que fou el seu debut cinematogràfic.[2] La pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Hall Caine,[1] es va filmar en bona part a Itàlia i Anglaterra abans que la filmació fos interrompuda per l’adveniment de la Primera Guerra Mundial.[3] Es va estrenar el 12 d’abril de 1915.[4]

Argument[modifica]

L'esposa de Leone, un membre de la guàrdia papal, s'ofega, pensant erròniament que el seu marit l'ha abandonada. Llavors, ell, devastat emocionalment, ingressa en un monestir deixant el seu nadó, David, a càrrec d’unes monges. Quan creix, un home s’emporta el nen i el fa demanar caritat i robar pels carrers de Londres. David aconsegueix alliberar-se quan s'adorm durant una tempesta de neu a la porta d'un refugiat polític italià, el doctor Roselli, que el cria amb la seva filla Donna Roma. Anys més tard, Leone es converteix en el Papa Pius XI i el primer ministre italià, el baró Bonelli, ha confiscat les propietats de Roselli i ha pres Donna Roma com a amant. David, ara líder socialista conegut com David Rossi, denuncia Bonelli i la seva amant davant una multitud al Coliseu. Avergonyida i enfadada, Donna Roma planeja trencar el cor d'en David, però quan s'assabenten que van ser companys de joc de la infància, s'enamora i es casen. David aconsegueix eludir el complot de Bonelli per matar-lo i fuig cap a Londres. Allà creu que Donna Roma I Bonelli conspiren per fer-lo tornar a Itàlia i mata Bonelli. Donna Roma accepta la culpa i David descobreix que el papa és el seu pare el qual el convenç de perdonar-la.[5]

Repartiment[modifica]

  • Pauline Frederick (Donna Roma)
  • Thomas Holding (David Rossi)
  • Kittens Reichert (Roma de petita)
  • Arthur Oppenheim (David de petit)
  • George Stillwell (Leone)
  • Della Bella (esposa de Leone)
  • Frank Losee (baró Bonelli)
  • Fuller Mellish (Papa Pius XI)
  • J. Jiquel Lanoe (Charles Minghelli)
  • George Majeroni (Dr. Roselli)
  • John Clulow (Bruno Rocco)
  • Amelia Rose (Elena Rocco)
  • Freddie Verdi (Joseph Rocco)
  • Lottie Alter (princesa Bellini)
  • Lawrence Grant (ambaixador anglès)
  • Macey Harlam (membre de l’ambaixada)
  • Walter Craven (membre de l’ambaixada)
  • F.Gaillard (The Baker)
  • Mary Lander (The Baker's Wife)
  • Robert Vivian (pare Pifferi)
  • Herbert Huben (Padrone)
  • William Lloyd (Felice)
  • J. Albert Hall (Prosecuting Attorney)

Producció[modifica]

Durant els primers mesos de 1914, poc abans que Itàlia entrés en la Primera Guerra Mundial, la Famous Players va començar la filmació de la pel·lícula a Roma amb un pressupost de 100.000 dòlars.[6] Per aconseguir la cooperació dels governs d’Itàlia i del Vaticà es va evitar indicar que es tractava de l’adaptació de la novel·la “The Eternal City” de Hal Caine, ja que pel seu contingut havia estat prohibida a Itàlia.[6] Tot i les dificultats[6] van filmar en llocs com el Colisseu, el fòrum o els jardins del Vaticà.[3] La guerra interrompé la filmació que s’acabà a Nova York.[3] En una època en què la majoria de pel·lícules nord-americanes eren curtmetratges, la producció del llargmetratge (vuit bobines) fou molt seguida pels mitjans especialitzats del país.[6] El 1918, es reestrena en una nova versió de només cinc bobines.[5]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Goble, Alan. The Complete Index to Literary Sources in Film (en anglès). Walter de Gruyter, 2011-09-08, p. 67. ISBN 978-3-11-095194-3. 
  2. Reid, John Howard. Silent Films & Early Talkies on DVD: A Classic Movie Fan's Guide (en anglès). Lulu.com, 2008-06-26, p. 236. ISBN 978-1-4357-1073-3. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Musser, Charles. Before the Nickelodeon: Edwin S. Porter and the Edison Manufacturing Company (en anglès). University of California Press, 1991, p. 470. ISBN 978-0-520-06986-2. 
  4. «The Eternal City» (en anglès). American Film Institute Catalog. [Consulta: 7 gener 2023].
  5. 5,0 5,1 Shull, Michael Slade. Radicalism in American Silent Films, 1909-1929: A Filmography and History (en anglès). McFarland, 2015-09-03, p. 189. ISBN 978-1-4766-1103-7. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Muscio, Giuliana. Napoli/New York/Hollywood: Film between Italy and the United States (en anglès). Fordham University Press, 2018-10-30, p. 106-111. ISBN 978-0-8232-7940-1. 

Enllaços externs[modifica]