Usuari:Albert SN/proves

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


Gentiana ovatiloba subsp. chazaroi (Iltis) T.N.Ho

Infotaula d'ésser viuAlbert SN/proves

Gentiana ovatiloba subsp. chazaroi és una subespècie de Gentiana ovatiloba que pertany a la família de les gencianàcies (Gentianaceae).

Descripció[modifica]

Pueblo Nuevo, carretera Durango–Mazatlán, cerca de La Ciudad, M. Cházaro, P. D. Sorensen & S. González 6562 (WIS).

Planta herbácea perenne, rizomatosa, con raíz pivotante. Tallos varios, partiendo desde la base de la planta, prostrados a decumbentes, poco ramificados, de 6 a 15 cm de largo, glabros a puberulentos, enternudos en la parte media y superior del tallo más cortos que las hojas. Hojas sésiles o con pecíolos de 1 a 2 mm de largo, láminas elípticas a ligeramente obovadas, de 6 a 12 mm de largo y 3 a 8 mm de ancho, usualmente reducidas hacia la base del tallo, ápice obtuso a redondeado, base atenuada a decurrente, ligeramente amplexicalue, margen entero, algo suculentas, glabras, nervadura media evidente en el envés. Flores solitarias o dispuestas en cimas en los extremos de las ramas, sésiles o en pedicelos cortos; cáliz glabro, de 7 a 13 mm de largo, tubo de 3 a 6 mm de largo, lóbulos linear–lanceolados a elípticos, de 4 a 7 mm de largo; corola azul, tubo ligeramente campanulado, de 8 a 14 mm de largo, lóbulos obovados, de 5 a 6 mm de largo y 3 a 4 mm de ancho, ápice obtuso, extendidos, apéndices interlobulares bicuspidados, de 1 a 2 mm de largo; estambres inclusos, con filamentos de 8 a 10 mm de largo, anteras de 3 a 4 mm de largo; ovario de 2 a 6 mm de largo, estilo y estigma cortos. Cápsula elíptica, de 1 a 2 cm de largo; semillas de 2 mm de largo y 1 mm de ancho, aladas.[1]

Distribució i hàbitat[modifica]

Només coneguda de l'àrea de la localitat del tipus, a Estat de Durango (Mèxic)[1]

Creix a la riba de rierols, aiguamolls i àrees inundables de bosc de pi, alzinar i arboç. A una altitud dels 2500 fins als 2 600 m. Floreix de desembre a abril.[1]

Taxonomia[modifica]

Gentiana chazaroi va ser descrita per Hugh Hellmut Iltis i publicat a Acta Botánica Mexicana 26: 1, a l'any 1994.[2]

Etimologia

Gentiana: Segons Plini el Vell[3] i Dioscòrides Pedaci,[4] el seu nom deriva del de Genci, rei de Il·líria en el segle ii, a qui s'atribuïa el descobriment del valor curatiu de la Gentiana lutea.

ovatiloba epítet llatí

subsp. chazaroi: epítet

Sinonímia
  • Coilantha mocinoi D.Don
  • Gentiana salpinx Griseb.[5]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Pringle, James S. «El género Gentiana (Gentianaceae) en México» (en castellà i anglès). Polibotánica, 27, abril 2009. ISSN: 1405-2768 [Consulta: 3 març 2024].
  2. ↑ «Gentiana chazaroi». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. [Consulta: 3 març 2024].
  3. ↑ Plini el Vell: Naturalis Historia XXV, 34 (en anglès).
  4. ↑ Dioscòrides Pedaci: De materia medica III, 3 Arxivat 2013-octubre-29 a la Wayback Machine. (en grec i llatí).
  5. ↑ «Gentiana caliculata Lex.» (en anglès). Royal Botanic Gardens Kew |Plants of the World Online. [Consulta: 3 març 2024].

Enllaços externs[modifica]

Imatge de Gentiana caliculata



Gentiana hintoniorum

Infotaula d'ésser viuAlbert SN/proves

Gentiana laevigata var. hintoniorum és una varietat de l'espècie Gentiana laevigata de planta fanerògama que pertany a la família de les gencianàcies (Gentianaceae).

Descripció[modifica]

Planta herbácea perenne con raíz pivotante engrosada. Tallos erectos, de 10 a 30 cm de alto, rojizos, hispídulos. Hojas sésiles, linear–lanceoladas, de 2 a 4 cm de largo y 3 a 5 mm de ancho, gradualmente reducidas hacia la parte terminal del tallo, ápice agudo a obtuso, base redondeada a decurrente, margen entero, una nervadura central prominente y dos laterales tenues, hispídulas en la nervaduras y margen. Flores en las axilas de las hojas superiores, pedicelos 4–12 mm de largo, acompañadas por brácteas lineares, de 6 a 12 mm de largo; cáliz campanulado, glabro, el tubo de 5 a 8 mm de largo, con una fisura de 3 –4 mm de largo, los lóbulos erectos, linear a lanceolados de 2 a 6 mm de largo; corola azul–morada, cilíndrico–campanulada, el tubo de 18 a 22 mm de largo, los lóbulos ovados, extendidos, de 3 a 5 mm de largo, casi tan largos como anchos, ápice redondeado, apéndices interlobulares con dos lóbulos desiguales en tamaño, de 2 a 3 mm de largo; estambres inclusos, anteras amarillas de 2 mm de largo; pistilo con estilo corto, estigma bifurcado, corto. Cápsula elíptica, de 15 a 20 mm de largo.[1]

Distribució i hàbitat[modifica]

Especie presente en la Sierra Madre Oriental. Conocida sólo de la localidad tipo en Nuevo León.[1]

Planta de bosque de pino–encino. Alt. 2 300–2 800 m. Florece de agosto a diciembre. Elemento al parecer poco frecuente, por lo que puede considerarse en riesgo de extinción.[1]

Taxonomia[modifica]

Gentiana hintoniorum va ser descrita per [[(Billie Lee Turner|B.L. Turner) T.N. Ho i publicat a Worldwide Monogr. Gentiana 314, a l'any 2001.[2]

Etimologia

Gentiana: Segons Plini el Vell[3] i Dioscòrides Pedaci,[4] el seu nom deriva del de Genci, rei de Il·líria en el segle ii, a qui s'atribuïa el descobriment del valor curatiu de la Gentiana lutea.

laevigata: epítet llatí que significa "llis", "relliscós".[5]

hintoniorum: epítet en honor de la botànica i col·leccionista botànica estatunidenca Gayle Turner.[6]

Sinonímia
  • Coilantha mocinoi D.Don
  • Gentiana salpinx Griseb.[7]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Pringle, James S. «El género Gentiana (Gentianaceae) en México» (en castellà i anglès). Polibotánica, 27, abril 2009. ISSN: 1405-2768 [Consulta: 3 març 2024].
  2. ↑ «Gentiana laevigata var. hintoniorum». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. [Consulta: 10 març 2024].
  3. ↑ Plini el Vell: Naturalis Historia XXV, 34 (en anglès).
  4. ↑ Dioscòrides Pedaci: De materia medica III, 3 Arxivat 2013-octubre-29 a la Wayback Machine. (en grec i llatí).
  5. ↑ «Dictionary of Botanical Epithets |laeteviolaceus - lappaceus» (en anglès), 2019. [Consulta: 11 març 2024].
  6. ↑ (en anglès) Phytologia, 80, núm. 2, febrer 1996, pàg. 120 [Consulta: 10 març 2024].
  7. ↑ «Gentiana caliculata Lex.» (en anglès). Royal Botanic Gardens Kew |Plants of the World Online. [Consulta: 3 març 2024].

Enllaços externs[modifica]

Imatge de Gentiana caliculata


Gentiana ovatiloba

Infotaula d'ésser viuAlbert SN/proves

Gentiana mirandae és una espècie de planta fanerògama que pertany a la família de les gencianàcies (Gentianaceae).

Descripció[modifica]

Planta herbácea perenne con raíz pivotante de 4 a 12 cm de largo y 1 a 2 cm de diámetro, frecuentemente ramificada. Tallos varios, partiendo desde la base de la planta, decumbentes a erectos, de 10 a 50 cm de largo, glabros a puberulentos. Hojas opuestas, pecíolos de 1 a 2 mm de largo, láminas elípticas a ovadas u oblongas, de 10 a 30 mm de largo y 6 a 12 mm de ancho, de menor tamaño hacia la base del tallo, ápice obtuso a redondeado, base redondeada y a veces decurrente, margen entero, con una a tres nervaduras, suculentas, glabras, color verde claro. Flores solitarias o dispuestas en cimas en los extremos de las ramas, pedicelos cortos; cáliz glabro, de 10 a 22 mm de largo, tubo de 5 a 12 mm de largo, lóbulos lanceolados, elípticos a ovados, variando a oblongos u obovados, de 6 a 12 mm de largo; corola azul a purpurea, tubo campanulado, de 2 a 3.5 cm de largo, lóbulos ovados a elípticos u oblatos, de 3 a 8 mm de largo, ápice obtuso y a veces apiculado, apéndices interlobulares bicuspidados, de 1 a 4 mm de largo; estambres inclusos, con filamentos de 8 a 12 mm largo, anteras de 3 a 4 mm de largo; ovario de 2 a 10 mm de largo, estilo y estigma cortos, este último bifurcado. Cápsula elíptica, de 2.5 a 4 cm de largo; semillas de 2 mm de largo y 1 mm de ancho, aladas.[1]

Distribució i hàbitat[modifica]

Taxon restringido en su distribución a las porciones altas de las montañas del centro de México, con poblaciones disyuntas en Guatemala. Distrito Federal: A. Ventura 3703 (ENCB, MEXU); México: J. Rzedowski (ENCB, MEXU); Oaxaca: J.S. Pringle 1312 (MEXU); Puebla: Ern 300 (ENCB) y Veracruz: I. Calzada 5739 (XAL).[1]

Se reconocen dos subespecies que pueden ser separadas por la siguente clave:[1]

  • Gentiana ovatiloba subsp. chazaroi (Iltis) T.N.Ho
  • Gentiana ovatiloba subsp. michoacana Villarreal


Taxonomia[modifica]

Gentiana caliculata va ser descrita per Juan José Martinez de Lexarza i publicat a Novorum Vegetabilium Descriptiones 1: 18, a l'any 1824.[2]

Etimologia

Gentiana: Segons Plini el Vell[3] i Dioscòrides Pedaci,[4] el seu nom deriva del de Genci, rei de Il·líria en el segle ii, a qui s'atribuïa el descobriment del valor curatiu de la Gentiana lutea.

caliculata: epítet llatí

Sinonímia
  • Coilantha mocinoi D.Don
  • Gentiana salpinx Griseb.[5]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Pringle, James S. «El género Gentiana (Gentianaceae) en México» (en castellà i anglès). Polibotánica, 27, abril 2009. ISSN: 1405-2768 [Consulta: 3 març 2024].
  2. ↑ «Gentiana caliculata». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. [Consulta: 3 març 2024].
  3. ↑ Plini el Vell: Naturalis Historia XXV, 34 (en anglès).
  4. ↑ Dioscòrides Pedaci: De materia medica III, 3 Arxivat 2013-octubre-29 a la Wayback Machine. (en grec i llatí).
  5. ↑ «Gentiana caliculata Lex.» (en anglès). Royal Botanic Gardens Kew |Plants of the World Online. [Consulta: 3 març 2024].

Enllaços externs[modifica]

Imatge de Gentiana caliculata


Gentiana ovatiloba ssp. michoacana

Infotaula d'ésser viuAlbert SN/proves

Gentiana ovatiloba ssp. michoacana és una espècie de planta fanerògama que pertany a la família de les gencianàcies (Gentianaceae).

Descripció[modifica]

Tallos tendidos, de 10 a 20 cm de largo, de 0.6 a 1 mm de grueso, ligeramente alados. Hojas ovadas a oblongas, de 10 a 18 mm de largo, de textura delgada; lóbulos del cáliz ovados a anchamente elípticos y extendidos, de 3 a 4 mm de ancho; lóbulos de la corola de 3 a 5 mm de largo. Subespecie solamente conocida de la parte alta del Cerro San Andrés de la región de Los Azufres en el noreste de Michoacán, donde habita lugares de suelo húmedo en pastizales o áreas abiertas en medio de bosque de pino. Alt. 3 200–3 450 m. Se ha colectado en flor en diciembre.[1]

Distribució i hàbitat[modifica]

Planta muy escasa y por consiguiente en peligro de extinción.[1]

Michoacán: S. Zamudio y E. Pérez 7089 (IEB).

Taxonomia[modifica]

Gentiana caliculata va ser descrita per Juan José Martinez de Lexarza i publicat a Novorum Vegetabilium Descriptiones 1: 18, a l'any 1824.[2]

Etimologia

Gentiana: Segons Plini el Vell[3] i Dioscòrides Pedaci,[4] el seu nom deriva del de Genci, rei de Il·líria en el segle ii, a qui s'atribuïa el descobriment del valor curatiu de la Gentiana lutea.

caliculata: epítet llatí

Sinonímia
  • Coilantha mocinoi D.Don
  • Gentiana salpinx Griseb.[5]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Pringle, James S. «El género Gentiana (Gentianaceae) en México» (en castellà i anglès). Polibotánica, 27, abril 2009. ISSN: 1405-2768 [Consulta: 3 març 2024].
  2. ↑ «Gentiana caliculata». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. [Consulta: 3 març 2024].
  3. ↑ Plini el Vell: Naturalis Historia XXV, 34 (en anglès).
  4. ↑ Dioscòrides Pedaci: De materia medica III, 3 Arxivat 2013-octubre-29 a la Wayback Machine. (en grec i llatí).
  5. ↑ «Gentiana caliculata Lex.» (en anglès). Royal Botanic Gardens Kew |Plants of the World Online. [Consulta: 3 març 2024].

Enllaços externs[modifica]

Imatge de Gentiana caliculata





Gentiana spathacea

Infotaula d'ésser viuAlbert SN/proves

Gentiana pumilio és una espècie de planta fanerògama que pertany a la família de les gencianàcies (Gentianaceae).

Descripció[modifica]

Planta herbácea perenne con raíz pivotante de 1 a 2 cm de grueso, usualmente ramificada. Tallos erectos o ascendentes de 30 a 120 cm de alto, glabros o puberulentos. Hojas sésiles, lanceoladas a anchamente ovadas, de 3 a 8 cm de largo y 1 a 3 cm de ancho, ápice agudo, base redondeada, margen entero, trinervadas, de color verde claro. Flores solitarias o dispuestas en grupos, sésiles a cortamente pedunculadas, terminales o en las axilas de las hojas superiores, acompañadas por un par de brácteas foliosas; cáliz esptiforme, con una sola fisura lateral, glabro, el tubo de 5 a 10 mm de largo, los lóbulos de hasta 1 mm de largo; corola azul–morada, cilíndrica a ligeramente campanulada, el tubo de 2.5 a 4 cm de largo, los lóbulos elípticos a ligeramente ovados, extendidos, de 5 a 10 mm de largo, apiculados, apéndices interlobulares bicuspidados, de 3 a 6 mm de largo; estambres inclusos, anteras de 2 a 3 mm de largo; pistilo con estilo corto, estigma bifurcado, corto. Cápsula elíptica de 2 a 4 cm de largo; semillas de 1 a 2 mm de largo, aladas.[1]

Especie propia del centro de México, que extiende su distribución hacia el norte a través de las Sierras Madres. Nuevo León: Hinton et al. 23940 (ANSM); Durango: M. González et al. 1876 (CIIDIR); Aguascalientes: G. García 2356 (HUAA); Guanajuato: E. Ventura y E. López 9131 (IEB); Querétaro: E. Argüelles 702 (MEXU); Hidalgo: J.C. Torres 4 (ENCB); Jalisco: R. McVaugh 11615 (MEXU); Michoacán: J.M. Escobedo 878 (IEB); México: E. Ventura 1669 (ENCB); Distrito Federal: E. Lyonnet 1753 (MEXU); Morelos: J. Vázques 2971 (MEXU); Puebla: M. Martínez 611 (MEXU); Tlaxcala: R. Ramírez 334 (MEXU); Veracruz: E. Ventura 14782 (MEXU); Guerrero: I. Wagenbreth 646 (MEXU); Oaxaca: W.R. Ernst 2363 (MEXU); Tamaulipas: G. Diggs et al. 4183 (MEXU); San Luis Potosí: J. Rzedowski 7096 (ENCB, MEXU).[1]

Distribució i hàbitat[modifica]

Planta frecuente en laderas y en claros en medio de bosques de pino–encino y pino–oyamel en las porciones montañosas. Alt. 1 800–3 300 m. Florece durante casi todo el año, principalmente entre diciembre y marzo.[1]

Elemento común, se considera sin problemas de supervivencia.[1]

Se le conoce localmente como flor de los hielos, hielera, yolera.[1]


Salina al Llac Karum a Etiòpia
Cono de Arita a Salar de Arizaro, Salta (Argentina)

El desert de sal és una extensió plana de terra coberta de sal i altres minerals, normalment brillant de color blanc sota el Sol. Es troba als deserts i és una formació natural (a diferència de les salines, que són artificials).

Un desert de sal es forma per evaporació d'un bassal d'aigua, com un llac o estany. Això passa en climes on la velocitat d'evaporació de l'aigua supera la taxa de precipitacióPlantilla:Hsp — Plantilla:Tspque és, en un desert. Si l'aigua no pot drenar a terra, roman a la superfície fins que s'evapora, deixant enrere els minerals precipitats dels ions de sal dissolts a l'aigua. Durant milers d'anys, els minerals (normalment sals) s'acumulen a la superfície.[2] Aquests minerals reflecteixen els raigs del sol (a través de la radiació) i sovint apareixen com a zones blanques.

El desert de sal pot ser perillós. L'escorça de sal pot amagar un pantà de fang que pot engolir un camió. La Depressió de Qattara al Desert del Sàhara oriental conté moltes trampes d'aquest tipus que van servir com a barreres estratègiques durant la Segona Guerra Mundial.[3]

Devil's Golf Course, Parc Nacional de la Vall de la Mort, Estats Units

Exemples[modifica]

Les salines de Bonneville a Utah, on s'han establert molts rècords de velocitat terrestres, són unes salines conegudes a les regions àrides de l'oest dels Estats Units.

La salina d'Etosha, al Parc Nacional d'Etosha a Namíbia, és un altre exemple destacat de salina.

El Salar de Uyuni a Bolívia és la salina més gran del món. Conté entre el 50% i el 70% de les reserves de liti conegudes del món.[4] La gran àrea, el cel clar i l'excepcional planitud de la superfície fan del Salar un objecte ideal per calibrar els altímetress dels satèl·lits d'observació de la Terra.[5][6]

Parts de Rann de Kutch (Índia) són pantans salats a l'estiu i salines a l'hivern.[7]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pringle, James S. «El género Gentiana (Gentianaceae) en México» (en castellà i anglès). Polibotánica, 27, abril 2009. ISSN: 1405-2768 [Consulta: 3 març 2024].
  2. ↑ «Physical Geography | How Salt Shapes Our Lives» (en anglès). The Salt Association. [Consulta: 11 febrer 2024].
  3. ↑ Jorgensen, C. Rommel's panzers: Rommel and the Panzer forces of the Blitzkrieg, 1940-1942 (en anglès). St. Paul, Minnesota: MBI, 2003, pàg. 78–79. 
  4. ↑ Keating, Joshua. «Bolivia's Lithium-Powered Future: What the global battery boom means for the future of South America's poorest country» (en anglès). Foreign Policy, 21-10-2009. [Consulta: 14 setembre 2023].
  5. ↑ Borsa, A. A; etal «GPS Survey of the salar de Uyuni, Bolivia, for Satellite Altimeter Calibration» (en anglès). American Geophysical Union, Fall Meeting, 2002.
  6. ↑ Lamparelli, R. A. C.; Ponzoni, F.J.; Zullo, J.; Queiroz Pellegrino, G.; Arnaud, Y. «Characterization of the Salar de Uyuni for in-orbit satellite calibration» (en anglès). IEEE Trans. Geosci. Remote Sens., 41, 6, 2003, pàg. 1461–1468. Bibcode: 2002AGUFMOS52A0193B. DOI: 10.1109/TGRS.2003.810713.
  7. ↑ Springer, K. «Rann of Kutch: Explore India's largest salt desert» (en anglès). CNN Travel. CNN, 09-07-2018. [Consulta: 14 setembre 2023].

Vegeu també[modifica]




Beli (satèl·lit)

Infotaula objecte astronòmicAlbert SN/proves
Infotaula objecte astronòmicBeli
Excentricitat e0.113
Període orbital P−1084.1 days

Beli (Saturn LXI), conegut provisionalment com a S/2004 S 30, és un satèl·lit natural de Saturn. El seu descobriment va ser anunciat per Scott S. Sheppard, David C. Jewitt i Jan Kleyna el 7 d'octubre de 2019 a partir d'observacions realitzades entre el 12 de desembre de 2004 i el 21 de març de 2007.[3] Va rebre la seva designació permanent l'agost de 2021.[4] El 24 d'agost de 2022, va rebre el nom de Beli, un jötun de la mitologia nòrdica.[5] És assassinat per Freyr amb la cornamenta d'un cérvol. Segons John Lindow, el mite de Beli s'ha perdut parcialment. Alguns estudiosos suggereixen que pot ser el germà de l'esposa de Freyr, Gerðr, encara que això és incert.[6][7]

Beli té uns 4 quilòmetres de diàmetre, i orbita Saturn a una distància mitjana de 20,396 Gm en 1087,84 dies, a 157,5° a l'eclíptica, en direcció retrògrada i amb una excentricitat de 0,113.[3]

A causa d'un error en l'anunci inicial de Beli, va ser anunciat pel Minor Planet Center amb la mateixa òrbita que Gerd.[8] El problema es va corregir més tard el mateix dia.[9]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 S.S. Sheppard (2019), Moons of Saturn, Carnegie Science, on line
  2. ↑ Discovery Circumstances from JPL
  3. ↑ 3,0 3,1 «MPEC 2019-T137 : S/2004 S 30» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].
  4. ↑ «M.P.C. 133821» (en anglès). Minor Planet Center. International Astronomical Union, 10-08-2021. [Consulta: 25 juny 2023].
  5. ↑ «Names Approved for 10 Small Satellites of Saturn» (en anglès). usgs.gov. USGS, 24-08-2022. [Consulta: 25 juny 2023].
  6. ↑ Orchard, Andy. Cassell. Dictionary of Norse Myth and Legend (en anglès), 1997, p. 16. ISBN 978-0-304-34520-5. 
  7. ↑ Lindow, John. Oxford University Press. Norse Mythology: A Guide to Gods, Heroes, Rituals, and Beliefs (en anglès), 2002, p. 73. ISBN 978-0-19-983969-8. 
  8. ↑ «MPEC 2019-T132 : S/2004 S 25» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].
  9. ↑ «MPEC 2019-T140 : S/2004 S 30» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].



Gerd (satèl·lit)

Infotaula objecte astronòmicAlbert SN/proves
Infotaula objecte astronòmicGerd
Excentricitat e0.457
Període orbital P−1095.0 days

Gerd (Saturn LVII), conegut provisionalment com a S/2004 S 25, és un satèl·lit natural de Saturn. El seu descobriment va ser anunciat per Scott S. Sheppard, David C. Jewitt i Jan Kleyna el 7 d'octubre de 2019 a partir d'observacions realitzades entre el 12 de desembre de 2004 i el 22 de març de 2007.[3] Va rebre la seva designació permanent l'agost de 2021.[4] El 24 d'agost de 2022, va rebre el nom oficial de Gerðr, un jötunn de la mitologia nòrdica.[5] És l'esposa de Freyr i la personificació del sòl fèrtil.[6]

Gerd fa uns 4 quilòmetres de diàmetre i orbita Saturn a una distància mitjana de 21,174 Gm en 1150,69 dies, amb una inclinació de 173° respecte a l'eclíptica, en direcció retrògrada i amb una excentricitat de 0,442.[3]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 S.S. Sheppard (2019), Moons of Saturn, Carnegie Science, on line
  2. ↑ Discovery Circumstances from JPL
  3. ↑ 3,0 3,1 «MPEC 2019-T132 : S/2004 S 25» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].
  4. ↑ «M.P.C. 133821» (en anglès). Minor Planet Center. International Astronomical Union, 10-08-2021. [Consulta: 25 juny 2023].
  5. ↑ «Names Approved for 10 Small Satellites of Saturn» (en anglès). usgs.gov. USGS, 24-08-2022. [Consulta: 25 juny 2023].
  6. ↑ «Planet and Satellite Names and Discoverers» (en anglès). usgs.gov. IAU WGPSN. [Consulta: 25 juny 2023].

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Gerd (satèl·lit)" invalida l'anterior clau "Beli (satèl·lit)".


Gunnlod (satèl·lit)

Infotaula objecte astronòmicAlbert SN/proves

Plantilla:Short description

Infotaula objecte astronòmicGunnlod
Excentricitat e0.262
Període orbital P−1175.3 days

Gunnlod (Saturn LXII), provisionalment conegut com a S/2004 S 32, és un satèl·lit natural de Saturn. El seu descobriment va ser anunciat per Scott S. Sheppard, David C. Jewitt i Jan Kleyna el 8 d'octubre de 2019 a partir d'observacions realitzades entre el 12 de desembre de 2004 i el 19 de gener de 2007.[3] Va rebre la seva designació permanent l'agost de 2021.[4] El 24 d'agost de 2022, va rebre el nom oficial de Gunnlǫð, un jötunn de la mitologia nòrdica.[5] És filla de Suttungr i va custodiar l'hidromel de la poesia per a ell.[6] Però Odin en forma de serp va accedir a la cambra de Hnitbjorg on es guardava l'hidromel, va seduir Gunnlǫð i va dormir amb ella durant tres nits. A canvi Gunnlǫð va permetre a Odin tres copes d'hidromel, i de seguida va sortir volant de la caverna en forma d'àguila.[7][8]

Gunnlod té uns 4 quilòmetres de diàmetre i orbita Saturn a una distància mitjana de 21,214 Gm en 1153,96 dies, amb una inclinació de 159° respecte a l'eclíptica, en direcció retrògrada i amb una excentricitat de 0,251.[3]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 S.S. Sheppard (2019), Moons of Saturn, Carnegie Science, on line
  2. ↑ Discovery Circumstances from JPL
  3. ↑ 3,0 3,1 «MPEC 2019-T154 : S/2004 S 32» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].
  4. ↑ «M.P.C. 133821» (en anglès). Minor Planet Center. International Astronomical Union, 10-08-2021. [Consulta: 25 juny 2023].
  5. ↑ «Names Approved for 10 Small Satellites of Saturn» (en anglès). usgs.gov. USGS, 24-08-2022. [Consulta: 25 juny 2023].
  6. ↑ «Planet and Satellite Names and Discoverers» (en anglès). usgs.gov. IAU WGPSN. [Consulta: 25 juny 2023].
  7. ↑ Orchard, Andy. Cassell. Dictionary of Norse Myth and Legend (en anglès), 1997, p. 69. ISBN 978-0-304-34520-5. 
  8. ↑ Lindow, John. Oxford University Press. Norse Mythology: A Guide to Gods, Heroes, Rituals, and Beliefs (en anglès), 2002, p. 156. ISBN 978-0-19-983969-8. 

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Gunnlod (satèl·lit)" invalida l'anterior clau "Gerd (satèl·lit)".


Skrymir (satèl·lit)

Infotaula objecte astronòmicAlbert SN/proves

Plantilla:Short description

Infotaula objecte astronòmicSkrymir
Excentricitat e0.399
Període orbital P−1164.3 days

Skrymir (Saturn LVI) conegut provisionalment com a S/2004 S 23, és un satèl·lit natural de Saturn. El seu descobriment va ser anunciat per Scott S. Sheppard, David C. Jewitt i Jan Kleyna el 7 d'octubre de 2019 a partir d'observacions realitzades entre el 12 de desembre de 2004 i el 22 de març de 2007.[3] Va rebre la seva designació permanent l'agost de 2021.[4] El 24 d'agost de 2022, va rebre el nom oficial de Útgarða-Loki (també conegut com Skrýmir).[5] És un jötunn de la mitologia nòrdica i mestre de les il·lusions.[6]

Skrymir té uns 4 quilòmetres de diàmetre i orbita Saturn a una distància mitjana de 21,163 Gm en 1149,82 dies, amb una inclinació de 177° respecte a l'eclíptica, en direcció retrògrada i amb una excentricitat de 0,373.[3]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 S.S. Sheppard (2019), Moons of Saturn, Carnegie Science, on line
  2. ↑ Discovery Circumstances from JPL
  3. ↑ 3,0 3,1 «MPEC 2019-T129 : S/2004 S 23» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].
  4. ↑ «M.P.C. 133821» (en anglès). Minor Planet Center. International Astronomical Union, 10-08-2021. [Consulta: 25 juny 2023].
  5. ↑ «Names Approved for 10 Small Satellites of Saturn» (en anglès). usgs.gov. USGS, 24-08-2022. [Consulta: 25 juny 2023].
  6. ↑ «Planet and Satellite Names and Discoverers». usgs.gov. IAU WGPSN. [Consulta: 25 juny 2023].

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Skrymir (satèl·lit)" invalida l'anterior clau "Gunnlod (satèl·lit)".


S/2004 S 28

Infotaula objecte astronòmicAlbert SN/proves

Plantilla:Short description

Infotaula objecte astronòmicS/2004 S 28
Excentricitat e0.133
Període orbital P−1197.2 days

S/2004 S 28 és un satèl·lit natural de Saturn. El seu descobriment va ser anunciat per Scott S. Sheppard, David C. Jewitt iJan Kleyna el 7 d'octubre de 2019 a partir d'observacions realitzades entre el 12 de desembre de 2004 i el 21 de març de 2007.[3]

S/2004 S 28 té uns 4 quilòmetres de diàmetre i orbita Saturn a una distància mitjana de 22,020 Gm en 1220,31 dies, amb una inclinació de 170° respecte a l'eclíptica, en direcció retrògrada i amb una excentricitat de 0,143.[3]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 S.S. Sheppard (2019), Moons of Saturn, Carnegie Science, on line
  2. ↑ Discovery Circumstances from JPL
  3. ↑ 3,0 3,1 «MPEC 2019-T135 : S/2004 S 28» (en anglès). minorplanetcenter.net. [Consulta: 25 juny 2023].

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "S/2004 S 28" invalida l'anterior clau "Skrymir (satèl·lit)".


Alvaldi (satèl·lit)

Infotaula objecte astronòmicAlbert SN/proves

Referències[modifica]

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Alvaldi (satèl·lit)" invalida l'anterior clau "S/2004 S 28".



Infotaula d'ésser viuAlbert SN/proves

Picea koraiensis és una espècie de la família de les pinàcies (Pinaceae). És originària de l'est d'Àsia.

Descripció[modifica]

El tronc
Dibuix d'un con

Picea koraiensis creix com un arbre perennifoli que pot arribar a fer fins a 30 metres i un diàmetre de fins a 80 cm. El tronc acaba en una corona piramidal. L'escorça del tronc és de color gris a marró vermellós, rarament grisa, i s'escama. L'escorça llisa o peluda de les branques primes és inicialment de color groc a marró groguenc a marró vermellós i es torna groguenca, vermellosa o gris-marró al segon o tercer any.[1]

Les gemmes d'hivern de color marró vermellós, lleugerament resinoses, són còniques-ovoides. Les fulles, rectes o corbes, tenen forma lineal-quadrada amb una llargada d'1,2 a 2,2 cm i una amplada de 0,15 a 0,18 cm i tenen una secció transversal quadrada. La seva punta és punxeguda. Hi ha de dues a quatre línies d'estomes a tots els costats de la fulla.[1]

Picea koraiensis és monoica i el període de floració s'estén de maig a juny. Els cons són de forma ovada-cilíndrica amb una longitud de 5 a 8 cm i un gruix de 2,5 a 3,5 cm. Inicialment són de color verd i es tornen marró groguenc a marró quan maduren al setembre o octubre. Les escates de les llavors són obovades a oblongos-obovades i de 1,5 a 1,9 centímetres de llarg i 1,2 a 1,5 centímetres d'ample. Les llavors son obovades, de color gris fosc, fan uns 4 mm de llarg i tenen una ala de color marró clar, aproximadament oblonga-obovada, que fa de 0,9 a 1,5 cm de llarg.[1]

El nombre de cromosomes és 2n = 24. 2n = 24.[2]

Distribució i localització[modifica]

L'àrea de distribució natural de Picea koraiensis es troba a Corea del Nord, al sud-est de Rússia i al nord-est de la Xina. A Corea del Nord l'espècie es troba principalment al llarg del riu Yalu i a Rússia a la regió de Primorye al llarg del riu Ussuri. A la Xina, es troba a les muntanyes Changbai a la província de Jilin, així com a Liaoning, al sud de Heilongjiang i al nord de la Mongòlia Interior.[3][1][4]

Picea koraiensis prospera en altituds de 400 a 1800 m. És una espècie d'arbre de climes frescos amb hiverns nevats. Les precipitacions anuals superen els 1000 mm. L'espècie creix principalment als vessants de les muntanyes i al llarg dels rius en diversos tipus de sòls. Normalment hi ha rodals mixtos, especialment amb altres coníferes com Abies nephrolepis, Larix gmelinii i les formacions de Pinus sibirica). A la part nord de l'àrea de distribució, Picea obovata) s'afegeix com a espècie associada.[1][4]

Picea koraiensis està classificada com a Preocupació Menor a la Llista Vermella de la UICN. La varietat pungsanensis no està assignada a cap categoria de perill a causa de la manca de dades, però podria estar en perill per la seva petita àrea de distribució. Les principals raons de perill són la tala i la desforestació, especialment a la part russa de l'àrea de distribució.[4]

Aprofitament[modifica]

La fusta de Picea koraiensis s'empra per a la fusta serrada, els mobles, la construcció naval, les talles, els pals i la pasta. La resina s'obté del tronc i els tanins s'extreuen de l'escorça i els cons. L'espècie també es planta com a arbre ornamental i per a la repoblació forestal.[1]

Systematik[modifica]

Taxonomia[modifica]

Picea koraiensis va ser descrita per Takenoshin Nakai i publicat a Botanical Magazine 33: 195. 1919.[5]

Etimologia

Picea; nom genèric que és pres directament del Llatí pix = "brea", nom clàssic donat a un pi que produïa aquesta substància[6]

koraiensis: epítet geogràfic que al·ludeix a a la seva localització a Corea.

Varietats acceptades
Sinonimia
  • Picea intercedens Nakai
  • Picea intercedens var. glabra Uyeki
  • Picea koyamae var. koraiensis (Nakai) Liou & Z.Wang
  • Picea pungsanensis var. intercedens (Nakai) T.Lee
  • Picea tonaiensis Nakai[7]

Picea koraiensis wird innerhalb der Gattung der Fichten (Picea) der Untergattung Picea, der Sektion Picea, der Untersektion Picea und der Serie Picea zugeordnet.

Die Erstbeschreibung als Picea koraiensis erfolgte 1919 durch Nakai Takenoshin in Botanical Magazine, Band 33, Seite 195.[2][8] Picea koraiensis Nakai hat das Synonym Picea koyamae var. koraiensis Plantilla:Person.[9]

L'espècie es divideix en fins a dues varietats:[2]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Albert_SN/proves&oldid=33315168»