Josep Bou i Massana
 |
Aquest article podria incomplir els criteris generals d'admissibilitat. |
 |
Aquest article (o aquesta secció) necessita alguna millora en els seus enllaços interns. |
Josep Bou i Massana, també conegut com a “Pitu” Bou va néixer a Sant Pere de Riudebitlles (Penedès) el dissabte 25 d'agost de 1906 a la casa familiar del carrer del Trull. Els pares, Joan Bou i Iglesias i Caterina Massana i Sellares van tenir dos fills: el germà gran Ton (d'Antoni), nascut el 1902 i el petit, el Josep Bou. De família menestral, el pare treballava de constructor i a les terres de la família i la mare l'ajudava i portava la casa. L'arrelada tradició pairalista de la família va marcar la vida del fill petit. Com descriu Ian Gibson “el pairalisme va constituir un element fonamental de la vida catalana, i durant el Segle XIX es convertí en un mite de grans proporcions. Conformava un símbol del conservadorisme i representava l'arrelament a la terra, evocant treball perseverant, lleialtat i patriotisme, alhora que continuïtat”. El sistema pairal crea l'hereu i el fadristern, el fill que es queda la propietat rural, i el que no l'hereta. Com descriu Vicens Vives “el fadristern és qui, desposseït de la terra i en certa manera alliberat de la immobilitat geogràfica, es llança terra enllà a la cerca de formes dinàmiques i innovadores de comerciar i viure, obrint-se al món, la qual cosa també ha estat un motor econòmic de la Catalunya d'antany”. Sens dubte l'impuls del fadristern va ser el motor que va portar Josep Bou “terra enllà a la cerca de formes dinàmiques i innovadores de comerciar i viure”.
La seva infantesa va transcórrer a Sant Pere de Riudebitlles entre la casa familiar, al carrer del Trull i l'escola pública, on va cursar els estudis primaris. En acabar aquests estudis va començar a treballar, però, per l'explicat impuls dels fadristerns, amb tan sols 17 anys va prendre la decisió de traslladar-se a Barcelona per prosperar.
DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA
El 1923 el jove Josep Bou, tot just iniciada la dictadura de Primo de Rivera, es traslladà a viure a Barcelona, on va començar a estudiar i a treballar. Va iniciar la seva formació en geometria i delineació a l'Ateneu Obrer de Barcelona fins a convertir-se en mestre d'obres. L'arribada d'un noi de 17 anys a la Barcelona dels anys vint li va suposar l'obertura de tot un món nou i ple d'expectatives. Amb el llegat del Modernisme encara ben present, el Noucentisme il·luminava l'esperit cultural d'una ciutat moderna i cosmopolita en pugna amb d'altres nous moviments. El jove Josep Bou, de bon principi, va quedar captivat per la capital (un sentiment que el va acompanyar tota la seva vida) i s'hi va implicar molt ràpidament. La ciutat vivia en plena ebullició cultural, política i social. En positiu Barcelona i Catalunya eren un referent cultural europeu de primer ordre amb referents propers com Miró, Picasso, Dalí, etc., la conferència a l'Ateneu Barcelonès del cap dels surrealistes, André Breton, just un any abans, o a nivell tècnic, en poc temps van començar les emissions de Ràdio Barcelona, la primera estació radiofònica de l'Estat espanyol així com la inauguració del metro, el 30 de desembre de 1924. Per contra, la dictadura de Primo de Rivera fou dura i repressiva especialment contra qualsevol mínima mostra de catalanitat, tant per la via militar com policial. Van dissoldre la Mancomunitat de Catalunya. Van practicar nombroses detencions, com la de l'arquitecte Antoni Gaudí, l'11 de setembre de 1924, simplement per participar en una missa pels catalans caiguts el 1714 en la defensa de Barcelona. El 14 de juny de 1925 es va celebrar un partit d'homenatge a l'Orfeó Català al camp de les Corts i les autoritats van denegar-ne els permisos fins a darrera hora. Com a reacció el públic va convertir l'esdeveniment en una manifestació catalanista, xiulant sorollosament l'himne espanyol i amb escrupolós respecte davant de l'himne anglès, interpretats per la banda de música de la Marina Reial Anglesa, ancorada al port de la ciutat. La reacció del règim primoriverista fou la clausura del camp durant mig any i forçar al president del FC Barcelona, Joan Gamper a dimitir i exiliar-se. Davant d'aquesta conjuntura extremadament repressiva, alguns catalans van reaccionar protagonitzant els fets de Prats de Molló, liderats per Francesc Macià, amb àmplia repercussió internacional, el 1926.
Durant l'estada a Barcelona es va allotjar a diferents pensions i sovint anava a fer els àpats al bar-restaurant de la família Sogas, al carrer Jaume Giralt, número 33, adreça que li va servir per a rebre cartes i donar-la com a domicili a efecte de comunicacions. La família Sogas, que és originària de Sant Pere de Riudebitlles, va acabar esdevenint família dels Bou pel casament del seu germà Ton amb l'Elisa Sogas el 1931. Un cap de setmana cada quinze dies visitava la seva família i amics a Sant Pere de Riudebitlles. Bou va començar una intensa vida laboral, cultural i social a la ciutat: va assistir a espectacles de tot tipus, com concerts al Palau de la Música Catalana, l'Orfeó de Sants, a fires, es va inscriure a l'Agrupació sardanista del Poble Nou per la seva afecció a ballar sardanes, va conèixer i es va captivar per l'obra de Gaudí... En definitiva va treballar, gaudir de la ciutat i va patir la repressió de la dictadura com un barceloní més. Aquesta etapa a Barcelona es va allargar amb alguna interrupció fins a finals de la dècada dels cinquanta. A la Capital va estudiar geometria i delineació (obtenint les millors qualificacions), anglès i francès, aconseguint un bon nivell de francès. Cal recordar que el francès era la principal llengua de comunicació de la cultura a nivell internacional de l'època.
La principal formació la va rebre a l'Ateneu Obrer de Barcelona en dues èpoques diferents. Va cursar quatre anys de geometria i delineació, del curs 1924-25 al 1927-28 i en una segona època geometria i altres disciplines del 1936 al 1938. De la primera època en conserva un planell en el que probablement hi col·laborà com a aprenent, el 1926, treballant per a l'Oficina d'Enginyeria i Arquitectes A. Ribera Torres, de la Ronda de Sant Pere, número 47, 3r pis de Barcelona. Podem reconèixer les lletres i els números d'aquest planell comparant-les amb d'altres de Josep Bou de l'època. També va realitzar el projecte de Cal Baqués de Sant Pere de Riudebitlles i va fer el càlcul i projecte d'una escala per salvar un desnivell de 4 metres.
(dibuix casa Montaner)
Josep Bou amb poc més de vint anys, treballava, col·laborava en projectes importants i ja en va signar de propis. Poc abans de complir els 21 anys, el 3 d'agost de 1927 va complir l'obligació de l'afiliació militar, complimentant la carta d'afiliació. L'Alcalde de Sant Pere de Riudebitlles, Camil Coca, feia constar entre d'altres dades personals que tenia tres cursos de Geometria amb qualificació d'excel·lent.
(imatges planell escala del 1927 i cartilla de filiació militar)
Com a mínim des d'abans de l'any 1927 fins el 1937 treballa a la constructora Pujadas y Jorba de Barcelona mentre continua la seva formació a l'Ateneu Obrer de Barcelona, amb el parèntesi del compliment del servei militar a Melilla. El context era la dictadura repressiva del General Primo de Rivera (que es perllongà fins el 1930). De ben segur complir el servei militar a aquestes ciutats africanes en el marc d'una dictadura (de l'època) no fou gens fàcil.
(Foto servei)
No tenim gaire informació sobre l'etapa del servei militar. L'ingrés a caixa fou el l'1 d'agost de 1927. El 20 de novembre de 1927 passà una revista a Sant Sadurní. Però no fou fins el 21 de març de 1928 que va entrar en situació d'actiu i es va incorporar a la Companyia de Radiotelegrafia de Campanya i Automobilisme del Batalló d'Enginyers de Melilla durant dos anys. L'1 de gener de 1929 fou ascendit a caporal. Durant el servei militar es feia portar el diari La Publicitat des de Barcelona, utilitzant la paga que li donaven, per pal·liar l'aïllament que patia. Durant la mili va fer d'operador de ràdio.
Va passar revista anual militar: a Sant Sadurní, el 1927 (abans d'anar a Melilla), i posteriorment, el 1929, 1930 i 1931;
i a Sant Pere de Riudebitlles/Riudebitlles el 1932, 1933, 1934, 1935, 1936, 1940, 1941, 1942, 1943 i 1944.
Una vegada acabat el servei militar va recuperar la seva vida anterior.
II REPÚBLICA
Acabada la dictadura de Primo de Rivera i el 14 d'abril del 1931, el President Macià va proclamar la República catalana. Eren moments políticament intensos i convulsos, i que van significar grans canvis en la societat de l'època. Josep Bou els va viure en primera persona entre Barcelona i Riudebitlles i mitjançant la premsa, de la qual va acumular una interessant col·lecció.
El 24 d'octubre de 1933 va ser nomenat pel Govern de la Generalitat vocal del Comitè Local de Sant Pere de Riudebitlles del Segell Pro Infància. El Segell Pro Infància a Catalunya s'institueix per Decret del Conseller de Sanitat i Assistència Social, el 13 de març de 1933. En aquell moment és l'únic segell de caràcter d'assistència social autoritzat i posat a la venda a Catalunya. El principal objectiu de l'emissió del Segell Pro Infància, va ser recaptar fons per a ser “destinats a la creació de sanatoris, Preventoris, Colònies Escolars, etcètera, per a infants de famílies pobres”. També però, denota un caire educatiu, de foment de la solidaritat social.
A Catalunya el Segell Pro Infància va tenir una única imatge, diferent cada campanya, que només es venia durant sis setmanes a l'any, –pels volts de Nadal o a la primavera–. En les primeres campanyes, el seu preu era de 5 cèntims i després de 10 cèntims; es presentaven en carnets de 20 segells. La campanya s'organitzava des d'un Comitè Directiu Central, presidit pel doctor Joan Soler i Pla, un secretari, un tresorer i dos vocals nomenats per la Generalitat de Catalunya. De comitès també n'hi havia d'altres, organitzats per districtes a la ciutat de Barcelona i a cada poble i ciutat, a la resta de Catalunya.
El 1936 s'afilia a la CNT de Barcelona. Va reprendre els cursos de formació a l'Ateneu Obrer de Barcelona, com per exemple el curs 1937-38 i classes variades, com les d'angles, el 1937 i 1938.
(imatge dibuix AOB)
(Imatge Mudo Gráfico)
GUERRA CIVIL
Però la República va durar molt poc, un sector de l'exèrcit espanyol amb la col·laboració d'una part de la societat, van fer un intent de cop d'Estat, el 18 de juliol de 1936, que va desembocar en la Guerra Civil. Aquest fet fou un sotrac que va marcar la seva vida, i la de vàries generacions. El 6 d'agost fou afusellat Josep Suñol i Garriga, popular Diputat de les Corts espanyoles per ERC i president del FC Barcelona, en caure presoner d'un grup avançat de l'exèrcit rebel a Guadarrama. La notícia arriba després d'uns dies d'angoixa col·lectiva a la ciutat. La seva lleva (la del 1927) fou cridada a files cap a mitjans del 1938 i fou destinat a la Comandància d'Enginyers, de la 24 Brigada Mixta, 16 Divisió, 12 Cos de l'Exercit, Divisió republicana ubicada al Castell de Sarroca, Sarroca de Lleida, defensant el front de l'Ebre.
El castell de Sarroca és un castell en ruïnes al municipi Sarroca de Lleida (Segrià) declarat bé cultural d'interès nacional. El topònim Sarroca denota l'assentament damunt la roca. Després dels castells de la ciutat de Lleida, és el més important del Segrià per la seva situació estratègica en el camí de Lleida a Tortosa. Històricament la fortalesa ha tingut un paper important, els darrers episodis durant la guerra del Francès, fou ocupada pels carlins el 1836 i la Guerra Civil Espanyola del 1936.
Està construït sobre una roca de gres tallada per l'est per fer un fossat que seria l'accés al castell. Per sota la roca de gres s'hi van excavar túnels que serviren de refugi durant la Guerra Civil Espanyola.
Pels seus coneixements i aptituds, durant la Guerra va ser destinat a fer de caporal delineant o topògraf, avançant-se al gruix dels soldats en les seves expedicions, elaborant mapes de la zona per guiar i ajudar a les tropes. Rebia ordres directes del Capità en Cap de la seva Divisió que li encarregava l'elaboració de mapes al dia d'emplaçaments de: “blindats, trinxeres, “zapas”, refugis, observatoris, enllumenat, etc”. No va voler mai portar armes, malgrat se li insistia argumentant que era per la seva seguretat. Explicava sovint que quan se'l requeria per que portés una pistola ell sempre contestava el mateix “la meva arma és aquesta” mostrant un dels llapis que duia a la butxaca de la camisa. Per a poder fer la seva feina portava un salconduit signat pel Capità de Brigada i pel Comissari Delegat de Guerra en el que s'informava:
“Se autoriza al Delineante de la Compañía de la Brigada JOSE BOU MASANA, para que circule por nuestra linea, a fines de servicio.
Se ruega no le sea impuesto impedimento alguno.
P.M. 25 de septiembre de 1938”
De la seva feina de delineant de la Companyia en va conservar un planell de la zona de la Bisbal de Falset/la Palma d'Ebre:
(planell militar)
El dia 7 de novembre de 1938 a les 13 hores estava fent un reconeixement del terreny per cartografiar-lo quan va rebre un tret de bala al cap disparat des de la banda del riu Ebre de l'exercit franquista, quedant greument ferit. Per sort, la trajectòria tangencial de la bala li va produir un sol orifici a la regió frontal del crani però la bala no va quedar allotjada a l'interior, sinó que va entrar i sortir afectant un espai molt localitzat. Va caure a terra de bocaterrosa i un rierol de sang serpentejava riu avall. Dos soldats van passar i en veure'l van comentar "mira, un altre mort!". Però alguna cosa va passar: un moviment espasmòdic o un so agònic del ferit, just en aquell moment. Aquest fet li va salvar la vida ja que aquells soldats es van adonar que era viu. El van recollir i el van portar a l'Hospital de Campanya XVIII C.E. del XII Cos de l'Exercit, al campament més proper on el van poder atendre, in extremis, on se li va practicar una intervenció i es va suturar la ferida, sense rasurar-la. L'ingrés a l'Hospital de Campanya consta ja del dia 8. A l'informe consta “herida de bala cedaf borde ... ojo derecho”. D'aquest Hospital fou evacuat a L'Hospital Base Figueres 1, pavelló número 1, per continuar el tractament mèdic postoperatori on ingressa el dia 16. El dia 18 se li treuen els punt de sutura i passa al pavelló número 2.
A l'informe mèdic que li van lliurar al Hospital de Figueres consta literalment:
OBSERVACIONES
Ingresa en esta clínica con una herida de bala interna [paraula il·legible] en la región frontal con sutura.
Dia 18-XI-38 se quitan puntos de sutura.
Cura Plana.
Ingresa en el pabellón nº 2 procedente del pabellón n 1 el dia 18-XI-38
Presenta cicatriz región frontal
[paraula il·legible]
Figueras, 18 de Novembre de 1938
El jefe de la Clínica,
(signatura)
FICHA–SOBRE DE EVACUACION
154
Apellidos: Bou Masana
Nombre: Jose
Grado, cuerpo, etc: Cabo topógrafo Zapadores División XVI
DIAGNÓSTICO SUMARIO: Herida de bala
Prescripción: [paraula il·legible] 120
Transportabilidad: posición sentado
D'aquest incident li va quedar com a seqüela invisible un forat al crani damunt de la cella dreta, forat però que era ben evident al tacte i que animava a tocar-lo quan se li preguntava per l'afer.
L'Hospital (o Clínica militar) Número 1 de Figueres era una de les que formaven l'Agrupació d'Hospitals Militars de Girona, amb base a Figueres. Durant l'etapa de convalescència escriu cartes a la seva família, però no explica que ha estat ferit i no dona l'adreça real on està, per no descobrir que està ingressat a un hospital. Manté com a argument que està destinat temporalment per un servei a Figueres i que en partirà en qualsevol moment.
Les cartes que envia a casa contenen alguna informació interessant:
Carta de 14 de novembre de 1938:
“Avui em trobo a Girona”. S'excusa dels dies que no ha pogut escriure i ho argumenta pel viatge.
“La meva partida coincidia amb l'inici de l'ofensiva”
Carta de 16 de novembre de 1938:
“Avui us escric des de Figueres. He deixat el front, però molts qmts lluny...”
Carta de 19 de novembre de 1939:
“durant el temps que jo estic fora de Sarroca”
“si sóc aquí a on sóc és per actes de servei”
Carta de 20 de novembre de 1938:
“Fa bastants dies que estic allunyat del front, i segons sembla encara m'estaré alguns més...”
Carta de 21 de novembre de 1938:
“...del dia 6 d'aquest mes que sóc fora del front...”
“no es pot creure en res ni tenir esperances de res, l'únic que compta és el present, pel futur és molt aventurat el fer pronòstics...”
Carta de 23 de novembre de 1938:
“Aquí a Figueres hi fa bastant de fred...”
“Avui dia 23 segons ens diuen els diaris és una diada de molt interès per la lluita que portem, “ojalà” que siguin encertats els acords que es prenguin..”
Carta de 26 de novembre de 1938:
“...jo crec que no em queden gaires dies d'estar en Figueres...”
“...no he volgut escriure al Ton [el seu germà] a Castellar del Vallès perquè he temut que ja en fos fora.”
Carta de 30 de novembre de 1938:
“Riudebitlles deu esser molt trist degut a la incorporació de tantes quintes... pocs se'n deuen veure d'homes joves a no ser que siguin alguns que sembla que siguin privilegiats.”
Una vegada acabada la guerra rep alguna carta d'algun excompany:
Carta de Manuel Llombart, company de la guerra a l'Ebre datada el 14 de juliol de 1939:
“desde aquel dia que me dijo Ruiz que te habian herido junto al rio que no he sabido nada más de ti...”
Llombart una vegada acabada la guerra, està fent la mili a Melilla:
Manuel Llombart
Regimiento Fortificación número 5
1r Batallón, 4a Compañia
Melilla
A la carta li dona l'adreça del taller familiar, on pot trobar al seu pare i germà:
Carrer Llaúria, número 54
Barcelona
Abans d'acabar la carta li diu “te acuerdas del ebro”
Carta de José Capdevila Pla, conegut a l'hospital de Figueres, datada el 15 de novembre de 1939:
“...como te recordaras que habiamos pasado juntos un par de meses en Figueres en el Hospital, por encontrarnos heridos.”
L'adreça del remitent és:
C/ Brutau, 201
Sabadell
El dia 10 de desembre li van donar l'alta com a “Curado – 15 dias rebajado de todo servicio”. Retorna a Riudebitlles, on es presenta a l'Ajuntament el dia 12, per passar la convalescència.
La ineludible convalescència per la ferida va significar el final de la guerra per a Josep Bou. Segurament, el fet que no va disparar mai ni un tret i que a la part final de la guerra no hi participés activament per estar convalescent li va donar un estatus més conciliador davant les noves autoritats nomenades pels vencedors. Durant els dies de rebaixa del servei el front supera la línea de Sarroca on s'havia d'incorporar i el 22 de gener de 1939 l'exèrcit franquista va entrar a Sant Pere de Riudebitlles (a Barcelona el 26 de gener i a Girona el 4 de febrer). Molts defensors de la legalitat republicana es van debatre entre el dolorós i difícil exili o presentar-se a les noves autoritats i afrontar-ne les represàlies. Un grup de persones del poble es van presentar davant del nou alcalde gestor que les autoritats franquistes ja tenien preparat, Manuel Medina Clavero. Medina Clavero era un veí del Camí de Baix del qual al poble es desconeixia que fos capità retirat de la Guardia Civil. Segons consta a “El Final de la Guerra Civil” del Grup de Recerques Històriques, en paraules d'Ernest Saumell “El senyor Medina ens va ordenar que ens presentéssim a la presó de Pilats de Tarragona, on hi havia el Comitè de Classificació. Cap allà vam marxar a peu, sota el “mando” del Pitu Bou (Josep Bou). En aquest grup també hi venia l'Alfons Creixell. La primera nit ens quedàrem a dormir a la Ràpita. Allà vam trobar un grup que ja venien i ens van explicar el malament que tractaven la gent a la presó de Pilats i a la plaça de braus. Espantats com estàvem ens en tornàrem cap al poble on ens tornàrem a presentar al Sr. Medina i encara recordo els cops de puny que donava sobre la taula de l'Ajuntament aquell home, perquè no sabia què fer-ne de nosaltres”
El que va fer el nou alcalde va ser comunicar-ho a l'autoritat militar i esperar ordres. Així consta en el certificat que va expedir per a Josep Bou:
Don MANUEL MEDINA CLAVERO, Capitán retirado de la Guardia Civil y Alcalde de Sant Pedro de Riudevitlles (Barcelona)
CERTIFICO: Que Don José Bou Masana, vecino de esta localidad, perteneciente al reemplazo de 1927, prestó servicio obligado a los rojos, logrando evadirse de las filas marxistas, apresurándose a hacer su presentación voluntaria en esta Alcaldia, la que seguidamente lo comunicó a la Autoridad Militar, hallándose, por lo tanto, el interesado en espera de ulterior resolución que sobre el particular dicte el Exmo. Sr. General Jefe de esta División.
Y para que conste y sirva de garantia al portador, expido el presente certificado en Sant Pedro de Riudevitlles a once de Marzo de mil novecientos treinta y nueve.-
Tercer Año Triunfal.
El Alcalde,
(segell i signatura)
No consta que arribés mai cap resolució de l'autoritat militar, ni que fos perquè no abastaven la gran quantitat d'expedients que van obrir contra els vençuts.
POSTGUERRA I FRANQUISME
Amb el final de la Guerra Civil l'Estat franquista portarà a terme una important repressió, la qual adoptarà diverses formes que afectaren, en un sentit o en un altre, la immensa majoria de la població. Els uns foren denunciats, acusats, empresonats, jutjats i executats; d'altres patiren abusos, apropiacions, acomiadaments, insults i dures condicions laborals i salarials, depuracions i una dura repressió de la llengua i la cultura catalana. Aquesta repressió va evolucionar segons el pas del temps i el context polític internacional. Fins i tot un tercer grup molt nombrós, la patiren en forma d'exili.
La repressió institucionalitzada fou molt efectiva, anihilant qualsevol expressió d'oposició de la població contrària al règim feixista. Així, el franquisme va aconseguir perpetuar-se en el poder fins a la mort del dictador.
Les principals formes de repressió institucionalitzada de la guerra i de la postguerra s'organitzaren principalment en:
Camps de Concentració (CC):
Sorgits arran de la guerra, els Camps de Concentració foren aquells espais utilitzats per a concentrar, classificar i distribuir a un conjunt de persones, presumptament hostils al Alzamiento Nacional. Bàsicament pels presoners de guerra de l'exèrcit republicà, però no exclusivament. Les seves característiques podien variar molt: petits locals habilitats com a presons preventives, grans espais oberts rodejats de filferrades, o tot tipus d'edificis reconvertits (convents, monestirs, quarters, escoles, fàbriques, magatzems, etc…) Les seves funcions van anar canviant: en un principi per a la detenció preventiva; després per a elaborar una tasca de classificació, per tal de depurar als captius i de reutilitzar-los com a treballadors o com a soldats. Les condicions de vida solien ser d'alta penositat, amb poc menjar i mínima higiene, sovint amuntegats perquè les capacitats d'allotjament sempre es desbordaven, augmentant així les dificultats. Els camps eren una realitat molt diversa, com les diferents persones que van passar-hi.
Batallons de Treballadors de Presoners de Guerra (BT):
Els batallons foren unitats disciplinàries militaritzades on es realitzaven treballs forçats. Hi van anar a parar aquells presoners que pels seus antecedents havien estat classificats com a hostils al Movimiento, o que, senzillament, no tenien antecedents en cap sentit i no se'ls volia mantindre inactius en els camps de concentració. Van sorgir a mitjans del 1937, en el moment en què es van centralitzar tota la xarxa concentracionària sota una mateixa direcció, i van seguir actius fins a la segona meitat de 1940. Al igual que els camps, van anar creixent en número i efectius a mesura que avançava la guerra i es van anar ocupant més territoris. Se'n van arribar a crear fins a 200 en els tres anys d'existència. Les tasques que desenvoluparen són moltes, en principi feines d'ajut als fronts de guerra, de recuperació de material o fent trinxeres a primera línea; després principalment a la reraguarda, construint carreteres, vies fèrries, i en les fàbriques contribuint a l'esforç militar. Al acabar la guerra no es dissolen, els mantindran treballant, sobretot en la reconstrucció d'infraestructures. Tenien consideració de personal militaritzat, sota una dura disciplina.
Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST):
Els BDST foren la continuació dels batallons de presoners de guerra i de les obres que portaven a terme, però amb una diferència molt important: no estaven formats per presoners de guerra sinó per soldats de lleva que feien el servei militar. En concret es tractava de les lleves dels anys 1936 al 1941 (els nascuts entre 1915 i 1920) que van lluitar a la guerra, però que per culpa d'aquesta no havien pogut realitzar el servei militar. El règim va reorganitzar la “mili”, després d'acabar l'enfrontament, i van decidir classificar els mossos en funció dels seus antecedents político-socials. Els que eren considerats Desafectos foren integrats en aquests batallons, mentre que la resta passaven a les unitats normals. Aquesta va ser una forma més de la repressió, amb la que es castigaven aquells joves que havien mostrat simpaties pels moviments d'esquerra o que es van enfrontar voluntàriament al feixisme. Van funcionar des de mitjans de 1940 fins al final de 1942, en que van desaparèixer.
Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors Penats (BDSTP):
El 2 de juliol del 41 es va ordenar la incorporació a files dels mossos de les quintes del 36 al 41 que estaven en situació de presó atenuada, per delictes menys greus, o en llibertat condicional els ja condemnats. Lògicament no en van sortir ben parats en les classificacions de les juntes de les caixes de recluta i es van incorporar per a fer el servei militar a uns BDST específics només per mossos amb imputacions penals de caràcter polític. En principi eren exactament igual que els anteriors, només que els seus integrants havien estat empresonats amb anterioritat. El règim ja havia començant a indultar als acusats (que no sempre condemnats) per delictes de rebel·lió, des de juny del 40, i ho va seguir fent fins el 1945. És per això que els que van anar essent alliberats i tenien pendent el servei militar van anar a parar als batallons de penats. A finals del 42, amb la desaparició dels BDST, els mossos van passar a unitats normals, però els penats no (i tampoc els sancionats per la Fiscalia de Tasas). Per això es van crear aleshores dues Agrupaciones de BDSTP, l'una al Marroc i l'altre a la 2ª Regió, amb 4 batallons cadascuna, que van seguir funcionant fins el 1948.
En aquella situació, just acabada la Guerra Civil espanyola, algunes famílies del Sant Pere de Riudebitlles es van posar en contacte amb Josep Bou i li van encarregar negociar i gestionar l'excarceració dels sueus familiars, represaliats, davant les autoritats de diferents penals, camps de concentració i classificació o treball; com també, en d'altres casos, ajudar-los en allò que es pogués, com portar-los diners o d'altres encàrrecs. A aquest efecte, Josep Bou va fer diferents viatges per tot l'Estat espanyol intervenint en favor dels represaliats en els expedients oberts per les autoritats franquistes i aportant documents (com avals) quan era possible. En va deixar constància en una llibreta de viatge, a mode de quadern de bitàcola. En aquest quadern consten moltes anotacions. És possible que no tots els noms i adreces es corresponguin amb aquest període, Josep Bou acostumava a reaprofitar papers i llibretes. Majoritàriament, però, les notes són prou clares i explícites. Una primera anotació significativa correspon a:
Antonio Garcia Gómez
Campo de Concentración de Aranda de Duero
Cocinero del Teniente Coronel.
Aquesta anotació pot fer referència a la persona de contacte al Camp de Concentració, a qui poder-li sol·licitar ajuda per alliberar o ajudar presos de Sant Pere de Riudebitlles i de la zona. Al treball “El final de la Guerra Civil a Sant Pere de Riudebitlles” del Grup de Recerques Històriques, hi consta un cuiner d'un tinent coronel en el testimoni de Josefina Arnan:
“Els oficials es van distribuir per les cases [de Sant Pere de Riudebitlles] per passar-hi un parell de nits i repartien xocolata i altres dolços entre la canalla de les cases. Un oficial que s'allotjava a casa tocava el violí “en sus ratos de ocio”. A cal Rafecas s'hi va allotjar un tinent coronel, l'oficial de més graduació que hi havia al poble. L'àvia de la casa, tota contenta, explicava als veïns: “no us podeu imaginar l'enrenou que hi ha a casa amb el trajín del cocinero”.
Sembla lògic concloure que es van utilitzar tots els mitjans possibles amb l'objectiu d'ajudar el màxim de persones de la comarca per a treure'ls de les presons i camps de concentració i de treball o per ajudar-los en allò que fos possible. Així, recórrer a Antonio García Gómez, el cuiner d'un tinent coronel, destinat a un camp de concentració amb presos de Sant Pere de Riudebitlles, seria una gestió imprescindible que es va encarregar a Josep Bou.
En el quadern de viatges també trobem altres anotacions que fan referència als represaliats i als seus llocs de confinament o a contactes a qui es podia sol·licitar ajuda:
Jaime Piñol Pol
9 Batallón de Trabajadores
Estación San Roque
Província de Càdiz
Juan Alemany
Inspección de los Campos de Prisioneros y Presentados, Oficinas
Alonso Martínez, 3
Madrid
Pel que fa als encàrrecs per visitar i portar diners a altres presos, al quadern consten diferents viatges amb els seu cost:
Viatge 1:
Aranda –Burgos 9 pts
Burgos-Santander 23 pts
Gastos hasta Santander 15 pts
Gastos café Santander 5 pts
Entregat a Juvé 50 pts
Entregat a Gumà 100 pts
Fonda Bilbao 10
Fonda Santander 22
Gastos Santander 15
Gastos Bilbao 5
Gastos Vitória 8
Bilbao-Vitória 7
Vitória-Pamplona 10
Loteria 10
Viatge 2:
Tren ida vuelta de Barcelona a Sant Sadurní 6'00
Tren ida i vuelta Madrid 125
Fonda Barcelona 16
Fonda Madrid 75'00
Demas gastos 25'00
Honorarios 5 dias a 10 50'00
Gastos fonda Barcelona 10'00
2 comidas tren 10'00
317 [total]
Viatge 3:
Barcelona 20
P. Gràcia 20'12
Sitges
[El] Palomar
S. Vicent [presó de València]
Zaragoza 5
Alhama de Aragon 1'40
Aranda de Duero 11'40
Viatge 4:
Auto Riudebitlles-Sadurní 2'25
S. Sadurní- Barcelona 2'85
Barcelona-Aranda 118'90
Fonda Barcelona 5'50
Estación-Aranda 1'00
Cuina 1'50
Fonda
De tornada d'un viatge a Madrid va explicar que li havien dit que “para ser catalan, es usted muy educado y buena persona”. No va ser el primer, ni serà l'últim en sentir un prejudici així.
I segueix amb anotacions, tant en català com en castellà, referents al cost dels viatges i lliuraments als represaliats:
Gir 30 pts Anton Sogas
Gir 100 pts Amadeo Llopart
Gir 50 pts Pere Aloy
Gir 50 pts Miquel Parellada
sabó
Entrengades 1 dotzena Puntasco
Gir 50 pts J. Fabra
Gir 50 pts J. Fabra
Gir 50 pts J. Fabra
Salvador Martorell Solé
46 Divisió, 101 Brigada 422, 102, Tarra 3, cd5
Antoni Miralpeix [amb família al carrer Arrabassada]
C. Barra de ferro, núm. 4, baixos
Barna
Josep Miralpeix
F. Estruch 35
Trinidad 25
Bou 25
Pts 85
Cena 11'25
desayuno 1
dormir 5
bocadillo 1
pan 0'40
bocadillos 3 a 90 (2'70)
vino 1 pta
almuerzo 2'50
comida 7
13'20
dormir 3
16'20
Viatge 5:
Fonda Santoña 25
Fonda Liérganes 11
Viaje 4'90
Auto Cicero 4
Tren Bilbao a Cicero 6'50
Tren Cicero a Bilbao 6'50
57,90 [total]
1'75 [més]
59'65 [total]
Vídua de Setien
Liérganes, Província Santander
A la llibreta també hi podem trobar tot tipus de notes per elaborar informes per les famílies dels represaliats:
“El dueño de la casa que vivia el padre de Pilar informa del caso desesperado en que se encuentran dichas famílias en la clínica del antiguo convento de Valldonzella en la Bonanova y que ignora en la actualidad la suerte que la haya acontecido”[paraula il·legible] 9.
Pel que fa als presos alliberats, va visitar diferents penals com el del “El Dueso”, de Santoña, a la província de Cantàbria. El penal fou un dels més importants del nord de l'Estat Espanyol, a partir de la remodelació, el 1907, d'una fortificació de principis de segle XIX. El Penal de El Dueso de Santoña va acollir uns 5.600 presos republicans acabada la Guerra Civil espanyola. Josep Bou es va desplaçar en diverses ocasions a Santoña amb avals que va aconseguir per intentar alliberar tres veïns: dos de Sant Pere de Riudebitlles i un de Puigdàlber (municipi proper). Les gestions fructificaren i ho va aconseguir, essent un dels tres presos alliberats el seu propi germà, Ton Bou, el segon Jaume Fabra Boloig i el tercer de Cal Ted de Puigdàlber (el Pujolet).
El llistat de llocs que visità és destacable: el Camp de Concentració d'Aranda de Duero (Burgos), Batalló de Treballadors de Sant Roque (Càdiz), les oficines de la Inspección de los Campos de Prisioneros y Presentados (Madrid), Santander, Bilbao, Vitòria, Pamplona, El Palomar, la Presó de Sant Vicent (València). Alguns d'aquest llocs en diverses ocasions. Va guardar documentació diversa dels llocs on s'allotjava, principalment pensions, d'aquestes poblacions.
De tornada dels viatges als diferents penals i camps de concentració, Josep Bou es va casar amb Francisca (Francesca) Mestres Isach fixant la residència familiar a Cal Marxant, a Sant Pere de Riudebitlles, al carrer de l'Arrabassada, número 1 (actualment número 7). Francisca Mestres i Josep Bou van tenir tres fills: Josep, Pere i Roser, nascuts el 1941, 1944 i 1946, respectivament. Francisca Mestres morirà el 1993.
Josep Bou fou membre de Rec Comunal de Sant Pere de Riudebitlles com a usuari a l'adreça de Cal Marxant.
(Foto de les filadores de la fàbrica dels Valls)
També acabada la guerra Josep Bou va ser nomenat secretari del Centre Cultural i Recreatiu de Sant Pere de Riudebitlles. Va ser-ne el secretari 15 anys, fins el 1955 amb Josep Fabre “Jepet Xerta” de president, custodiant-ne la documentació i realitzant gestions pels associats i va ser-ne col·laborador molts anys més. El Centre, com es coneix popularment, fundat el 1912, s'encarregava de l'organització de la Festa Major, balls, campionats infantils, esportius, cinema, concursos de billar, escacs, etc.; però també de la gestió comuna d'una màquina de trillar blat. A aquest efecte, el Centre disposava d'una seu constituïda per un important patrimoni immobiliari compost per un gran bar (que exercia de centre neuràlgic de la vida social del poble) i d'una gran sala diàfana on s'hi feien els balls i on, posteriorment, també s'hi projectava cinema. Aquesta sala i la terrassa exterior estaven dotades d'escenaris per a poder programar-hi actes de tot tipus. Com s'ha comentat, la societat també s'encarregava d'algunes qüestions no culturals, i gens menyspreables a l'època, com de la gestió d'una màquina de trillar el blat. Josep Bou es va encarregar de comprar aquesta màquina a Vitòria. Una vegada traslladada a Sant Pere de Riudebitlles, es muntava a l'època de la sega a un terreny de la societat al darrere de la seva seu i es posava a disposició d'aquells associats que havien plantat blat. Josep Sogas (Jepet del Puntasco) fou el responsable de la seva gestió i funcionament i els seus fills, Pere i Pau Sogas, eren els encarregats del seu manteniment.
Un matí Josep Bou, com a secretari del Centre Cultural i Recreatiu i preparant la Festa Major de Sant Pere, es va desplaçar a Vilafranca amb bicicleta a buscar una caixa de rams de flors, els rams que els nois oferien a les noies pel ball de rams. A la tornada va ser atropellat i abandonat a la carretera. Un conductor que va passar posteriorment va recollir-lo i el va portar, preguntant, fins a Sant Pere i fins a casa seva. Va estar dues setmanes inconscient i un any convalescent. En despertar-se va dir “ja heu dinat?”. Un amic a qui havia ajudat, el Jaume Fabra, el visitava sovint i algunes vegades li deixava diners a sota el coixí per a poder superar una tan llarga convalescència, que l'impedia treballar.
Al país la vida continuava, s'intentava fer la vida normal que permetien les afectacions indirectes per l'inici de la II Guerra Mundial i el context directe que suposava la dura postguerra i el franquisme, sobretot de la primera etapa. Josep Bou va seguir amb molt interès les notícies de la segona guerra mundial als diaris i, particularment, mitjançant una subscripció a la revista alemanya Signal, de la qual n'arribà a tenir una col·lecció important. A l'Espanya del franquisme filogermànic fou una de les poques maneres d'estar mínimament informat de l'evolució de la guerra, malgrat la revista fos una eina esbiaixada de propaganda de l'Eix alemany. La propaganda va esdevenir, a l'època, una important arma de guerra pels alemanys ja que es va utilitzar com a informació presentada i difosa amb la finalitat de donar suport una determinada causa. Encara que el missatge pogués contenir informació verídica, era possible que fos partidària, no presentant un quadre complet i equilibrat de l'assumpte en qüestió. Així, la finalitat de la propaganda política era augmentar el suport (o el rebuig) a una certa posició, abans que relatar simplement aquesta posició o uns fets. L'objectiu de la propaganda era l'opinió de la gent, no la seva informació. Degut a això, la informació transmesa era presentada, sovint, amb una alta càrrega emocional, apel·lant de manera comuna a sentiments patriòtics. El pare de la propaganda nazi va ser Joseph Goebbels, responsable del Ministeri d'Educació Popular i Propaganda, creat per Adolf Hitler a la seva arribada al poder el 1933. Goebbels havia estat el director de la tasca comunicativa del Partit Nazi i el gran arquitecte de l'ascens al poder. Una vegada al Govern, i amb les mans lliures per monopolitzar tot l'aparell mediàtic estatal, Goebbels va prohibir totes les publicacions i mitjans de comunicació fora del seu control, i va orquestrar un sistema de consignes per ser transmeses mitjançant un poder centralitzat de cinema, ràdio, teatre, literatura i premsa. Però no només pel fons, pel que fa a la forma, també va suposar l'aplicació unes tècniques noves, en tots els mitjans (cinema, premsa....) totalment innovadores i que crearen escola, una vegada acabada la guerra. La revista Signal és una mostra empírica en paper d'aquesta pràctica. La revista comptava amb una maquetació molt acurada i amb un modern tractament de la imatge, juntament amb un paper de gran qualitat i d'un contingut específicament creat per a crear opinió, més que no informar al lector. Aquestes mostres de creativitat i innovació (i manipulació) seran copiats pels països vencedors de la guerra, important tècniques, però també tècnics especialistes, d'aquesta metodologia comunicativa.
(Imatge revista Signal)
Les dues dècades posteriors a la Guerra Civil van comportar una nova fase en la vida de Josep Bou: va compaginar la feina i la seva formació amb la família. En les seves estades a Barcelona per estudiar i treballar va residir a la casa de Pere Rosés i Marra i Maria Mestres i Isach, pares de Josep Rosés Mestres, i cunyats de la seva dona. Pere Rosés era l'encarregat d'una fàbrica de paper que fou traslladat de Capellades a la important fàbrica que el grup tenia a Sant Adrià de Besós. A Sant Adrià, com a responsable de la fàbrica, Pere Rosés disposava d'una casa que l'empresa li va proporcionar. En aquesta casa a tocar de “La Papelera del Besós, SA” on es fabricava paper especial per a filtres, al carrer Ramon Viñas, s/n , Josep Bou s'hi va establir durant les següents estades a Barcelona. Per aquest motiu la Guàrdia Civil de Sant Quintí expedeix un salconduit el 25 de juny de 1946 per a poder desplaçar-se lliurement entre Barcelona i Sant Pere de Riudebitlles on consta “se traslada con frecuencia a Barcelona a sus ocupaciones”. Aquests documents els autoritzava el Govern Civil i es lliuraven mitjançant expedients que requerien certificats de bona conducta. Aquest document acredita el nivell de control i de repressió encara existents, malgrat ja feia sis anys de la fi de la guerra.
(Imatge Salconduit)
(imatge família)
A la imatge els matrimonis Josep Bou i Francesca Mestres; Emilia Romeu i Josep Rosés Mestres; i els tres fills de Josep Bou i Francisca Mestres: Pere, Roser i Josep (sempre d'esquerra a dreta)
L'any 1948 un amic i company, Ramon Sanromà, li va proposar anar a treballar a Buenos Aires. Argentina era una terra d'oportunitats. Aquest amic li va posar tota mena de facilitats i li digué que una persona amb la seva formació i el seu talent tindria l'èxit assegurat i una bona vida, totalment garantida. Ell s'ho va plantejar seriosament però la seva dona no ho va veure clar i el va convèncer per desistir-ne. (cita carta)
(Carta)
El 1951 Josep Bou va participar a la Vaga dels tramvies. La Vaga de tramvies fou el boicot que els usuaris d'aquest transport de Barcelona van fer a la Companyia de Tramvies de Barcelona el març de 1951. El motiu inicial fou l'augment del preu del bitllet i el greuge comparatiu que s'establia amb el preu del mateix servei a Madrid, però la protesta expressava el profund malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida de la majoria de la població d'ençà de la fi de la Guerra Civil espanyola, alhora que va representar una de les primeres manifestacions massives contra el franquisme. Durant dues setmanes, la població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzant els seus desplaçaments a peu i participant en nombroses manifestacions de protesta. L'inici de la vaga fou espontani, tot i que més tard s'hi apuntaren i li donaren suport militants de CNT, FNC, FNEC i altres; fins i tot fou detingut el dirigent del PSUC Gregori López Raimundo. El governador civil, Eduardo Baeza y Alegría, hi va emprar la Guàrdia Civil en durs enfrontaments que provocaren morts el 12 de març. Finalment, tant ell com l'alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol, foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada.
El 1952, durant el XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, mentre feia algunes feines a l'empresa de pintures Titan es va fer un tall a una mà i va estar uns dies de baixa. Seguidament va anar a treballar al nou estadi que el FC Barcelona volia construir al barri de les Corts de Barcelona, el “Camp Nou”. Primer va fer proves pels pilars que s'havien de construir per sustentar les graderies del camp. Després es va encarregar de consolidar la teulada i les parets perimetrals de la Masia (Cal Planes). Projectà el reforç a fer a la teulada mitjançant dues jàssenes en diagonal que lliguen dues pendents de la teulada i les estructures internes de ferro que hi eren necessàries. Les jàssenes són les bigues horitzontals de grans dimensions que serveixen per al suport d'altres bigues secundàries o biguetes.
A principis de la dècada dels cinquanta, amb més de quaranta anys, Josep Bou va retornar i es va establir de forma més estable a Sant Pere de Riudebitlles per fer-se càrrec d'una reforma en profunditat d'una masia catalogada de Torrelavit, Can Batllori, on hi va estar treballant, quasi exclusivament, durant set anys. En aquesta reforma, tot i ser dirigida conjuntament amb el “Sr. Llorenç” de Sant Feliu de Llobregat, va gaudir d'un considerable marge per decidir i projectar el tipus d'intervencions i el seu abast. Per aquest motiu, l'obra realitzada a Can Batllori s'acostava més a un mecenatge que a un simple contracte d'obra. Posteriorment, atesa la seva especialització en el càlcul d'estructures, va poder projectar diferents dipòsits per a poder ser executats per ell mateix o per d'altres. En un moment indeterminat en fa una relació manuscrita en la que n'esmenta 33.
L'aigua sempre ha tingut una gran rellevància en el desenvolupament econòmic, social i fins i tot cultural del municipi de Sant Pere de Riudebitlles. D'una banda, ha mogut les rodes hidràuliques dels molins paperers des del s. XVI, fet que ha contribuït al desenvolupament de la indústria paperera al municipi a partir de la qual s'explica el gran creixement demogràfic de mitjans del segle XVIII. De l'altra, també és remarcable la gran obra d'enginyeria que suposa tota la trama de precisos recs que sadollen els horts de la població, des de fa centenars d'anys. El domini d'aquest element primari ha ocupat i preocupat els homes des de l'antiguitat fins els nostres dies. És imprescindible destacar l'imponent aqüeducte medieval de Sant Pere de Riudebitlles anomenat “Pont Nou”, obra exemplar d'enginyeria civil reformada el S. XVIII que transporta les aigües de la Séquia Comunal per sobre del torrent d'en Guilló per alimentar horts i molins. Per a Josep Bou, que va admirar tota la vida aquest aqüeducte, va ser un repte participar en el domini de l'aigua, ja fos calculant estructures de dipòsits construïts principalment al llarg de la conca del Bitlles com projectant les fonts de “Les Deus” de Sant Quintí. Obres dissenyades, algunes, per al seu ús estrictament pràctic o també com a expressió principalment artística i de lleure.
El 26 de febrer de 1956 assisteix en representació del Cor de Sant Pere a la reunió dels Cors de Clavé a Barcelona,.
Atesa la seva formació, Josep Bou va poder i va accedir a escriure cartes per encàrrec d'alguns veïns de Sant Pere de Riudebitlles, especialment en casos o situacions excepcionals. En va conservar algun esborrany entre els seus documents, en el qual es pot comprovar que amb poques indicacions desenvolupava tot un relat d'una carta amb l'estil de l'època:
Muy respetable hermana y señora mía:
Ha sido una gran ventura para mi haber tenido la felicidad de conocerla, pues le estaré eternamente reconocida a las atenciones sin fin que para conmigo ha tenido, de cuyo trato ha sido el mayor acicate para que en estos momentos pueda gozar del placer de convivir con mis hijos, y esposo, padres y hermanos y de todos aquellos que tienen mi particular estimación. Seria una falta imperdonable el que en el ambiente familiar tan grato y deseado por mi no la recordase a Ud. tan bondadosa y atenta para conmigo, por eso considero un deber ineludible explicarle de la manera en que me encuentro desde mi llegada a casa, para que en la ausencia Ud. tenga conocimiento exacto de mi estado, que será en suma una franca atención a sus desvelos para mi modesta persona.
Dios conserve en muchos años su preciosa existencia para el bien común de aquellos que en sus necesidades están confiados en los cuidados siempre altruistas y abnegados de su magnánima bondad. Desde mi llegada a mi casa no han cesado mis penas, pues estoy agobiada por los pesares que me dejan aturdida, vivo en continuo sobresalto y creo que debe ser a causa de mi estado débil y enfermizo que estoy viendo visiones de cosas que dejan mi alma alborotada hasta el punto de creer enloquecer de tanta ficción ¡Oh Señora! Que pena la mía con la zozobra constante del peligro de las hemorragias y este entumecimiento de los sentidos en que el malestar resulta desproporcionado a la débil resistencia mía; pasan los días con una lentitud aterradora, quisiera que mi convalecencia lo fuera en una forma más leve para acabar de una vez con este desequilibrio total ¡que pena la mía! y que suerte tendría si mis esperanzas no tuviesen ese tamiz de la realidad desconcertante.
He pasado días muy angustiosos en los que he tenido necesidad de la asistencia médica la cual estimo muy acertada pues han aliviado mi malestar; por todo lo expuesto juzgo los cuidados que Ud. me prodigó y mis alabanzas para Ud. lo son en forma pródiga y perenne, pues su altruismo no puede echarse al olvido nunca.
Que Dios le premie sus actos y sus bondades con tanta intensidad como desvelos tienen Ud. para el prójimo este es mi deseo y el de mis familiares.
Sin mas que darle las más efusivas gracias por todo reciba la estimación y agradecimiento de esta su servidora que besa sus manos.
Antonieta-----
L'any 1971 Josep Bou, amb la seva dona, filla i gendre van fer un viatge pel sud de França i, bàsicament, per Itàlia. En aquest viatge va conèixer i s'admirà de la bellesa de l'arquitectura de les ciutats que van visitar, principalment a la “ciutat eterna”.
POSTFRANQUISME I TRANSICIÓ
L'any 1983 Josep Bou i la seva dona es van traslladar a Vilafranca ja que per motius de salut no els era possible fer una vida totalment autònoma. En traslladar-s'hi la família que els quedava a Sant Pere de Riudebitlles, els van haver d'acompanyar. Dos anys més tard, el 23 de maig de 1985, Josep Bou va morir a Sant Pere de Riudebitlles.
Autor de personalitat inquieta i singular, Josep Bou fou una persona implicada amb la societat i els fets del seu temps. Es va iniciar amb una formació acadèmica principalment a l'Ateneu Obrer de Barcelona, coneixements que va incrementar amb formació continuada al llarg de tota la seva vida amb cursos i subscripcions. Josep Bou, forjat per la duresa dels fets que li va tocar viure, esdevindrà una persona senzilla però amb caràcter i proferirà sempre públicament l'estima més profunda per Sant Pere de Riudebitlles, Barcelona i Catalunya.
2.- Etapa de formació:
2.1.- CONTEXTUALITZACIÓ
Josep Bou i Massana neix el 1906 amb el noucentisme, moviment cultural i ideològic molt present a Catalunya el primer terç del segle XX. El seu programa modernitzador i catalanista és reflectit tant a la literatura i tot l'art del moment com en el desenvolupament científic i econòmic de l'època. El Noucentisme es va caracteritzar per la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes del nou segle, sovint en contraposició als del segle anterior.
La ideologia noucentista es basa en els valors de la raó, la precisió, la serenitat, la mesura, la claredat, etc. Rebutjaven els corrents culturals anteriors, com el modernisme i el romanticisme, perquè aquests exaltaven els sentiments extrems i el trencament de les normes i els apassionava el món medieval. En canvi els noucentistes preferien la mesura, ja que la veien com un signe de civilitat, i preferien estudiar el món clàssic i usar-lo com a exemple a seguir. Però també es mostraven contraris al laïcisme i al positivisme, ja que aquests dos corrents combatien un cristianisme que els noucentistes identificaven amb el país. Com que l'art és artifici i transformació del que es veu, s'allunyaven del naturalisme i els moviments realistes, que només volien reproduir la realitat tal com és en comptes de mostrar-la com un ideal.
Es pot resumir l'afany noucentista en uns principis enunciats per Eugeni d'Ors:
1.- L'imperialisme: el terme indicava un nacionalisme no separatista, sinó d'imposició cultural i econòmica: calia prosperar a partir de la indústria i la llengua per enfortir Catalunya, tot adoptant la política d'Enric Prat de la Riba.
2.- L'arbitrarietat: l'art, com a bellesa formal, no necessitava una connexió directa amb la realitat, ja que n'era una sublimació, una millora, qualsevol petita escena podia ser convertida en art si se sotmetia al treball de la forma, veritable element definidor.
3.- Classicisme: es retorna al model clàssic, d'inspiració grecollatina, enfront la rauxa del romanticisme que només prioritzava l'originalitat i la inspiració.
4.- Mediterranisme: el marc cultural de referència, en consonància amb el tret anterior, és el mar Mediterrani, bressol de la civilització.
5.- La ciutat: en oposició a la natura modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés, contraposat a l'instint vist com a barbàrie. L'ideal és la polis grega, centre de govern i vida democràtica.
6.- Civilitat: es recupera l'ideal del cortesà, de la mesura i l'harmonia.
Cerca de "l'obra ben feta": els autors cerquen la perfecció en tot el que fan, cada obra és un exemple del treball rigorós, les normes i la combinació més estètica per esdevenir un model idealitzat del que hauria de ser, d'un món culte al marge de les turbulències del nou segle.
Aquest és el moviment cultural i ideològic que impregnà l'etapa de formació de Josep Bou i Massana i que il·luminà la seva obra.
2.2.- ESTUDIS PRIMARIS
Josep Bou va estudiar educació primària a l'Escola pública de Sant Pere de Riudebitlles. Els anys 1921 i 1922 estudia francès amb el mestre Sr. Joan Llanguet Tarragó.
Acabat aquest període, el 1923, amb 17 anys es trasllada a Barcelona a estudiar a l'Ateneu Obrer de Barcelona i a treballar, residint en una primera etapa en una pensió i posteriorment a casa d'uns familiars a Sant Adrià de Besòs. Habitualment, cada 15 dies passava un cap de setmana a Sant Pere de Riudebitlles. En la seva estada a Barcelona, normalment i quan li era possible anava a dinar a casa de l'Enric Sogas. Aquesta etapa barcelonina va durar quasi 30 anys.
2.3.- ATENEU OBRER DE BARCELONA
L 'ateneu Obrer de Barcelona té el seu origen en un centre educatiu obrer situat a Barcelona i pioner a l'Estat que impartia classes de cultura general. En els primers anys fou una institució moderada, impulsat per un grup de liberals progressistes que treballaven per la difusió de la cultura en medis obrers, però es radicalitzà després de la Revolució de Setembre de 1868, sota la direcció dels internacionalistes de la línia bakunista Rafael Farga i Pellicer i Josep Llunas i Pujals. El cop d'estat del general Pavía i poc després la Restauració del 1875 posà en la il·legalitat les societats obreres, essent el centre clausurat després del cop d'Estat del general Pavía el 1874. El 1876 es creà un Centre Federatiu de Societats Obreres de Barcelona, dirigit per Josep Pàmias i el 1881 es reorganitzà l'Ateneu Català de la Classe Obrera, amb la denominació d'Ateneu Obrer de Barcelona, dirigit per Manuel Bochons.
A partir de 1881, s'iniciava un període de majors llibertats per als sectors reformistes del moviment obrer. A partir de les activitats d'aquest grup, el 23 d'octubre de 1881 es va celebrar una assemblea amb l'assistència de 2.500 treballadors, pertanyents majoritàriament al grup d'obrers qualificats.
En aquesta assemblea es van aprovar els quatre punts següents:
1º. Fundar un Ateneu Obrer.
2º. Declarar que els obrers han de prendre part en la política i afiliar-se als partits democràtics.
3º. Impulsar l'organització de jurats mixtes.
4º. Ampliar i formalitzar les associacions obreres existents.
La nova situació es recollia al Congres Obrer de 1882 que comportava el cooperativisme, el sindicalisme i el reformisme social. El nou Ateneu Obrer, presidit per Manuel Bochons, que prendrà el nombre de Ateneu Obrer de Barcelona, pot considerar-se, en part, com una continuació de l'anterior. Va néixer, segons sembla, el 13 de març de 1882, reprenent les classes el 7 de gener de 1883 . El local situat al carrer Barbarà número 25, constava amb les aules, la biblioteca, el saló d'actes, la sala de Juntes. L'Ateneu, l'agost de 1886, es va traslladar al carrer Tallers número 22 i el desembre de 1917 al carrer Montcada número 12, on va romandre fins a la seva desaparició el 1965.
Com ja era tradicional l'ensenyament es dividia en:
- Diürna –matí i tarda– on s'impartia l'ensenyament primari elemental i superior,
concebuda com a qualsevol centre privat, i on assistien els fills dels obrers que els seus pares es podien permetre els seus estudis, pagant una mòdica quota.
- Nocturna. Dirigida als joves i adults treballadors.
Per a l'Ateneu eren prioritaris els estudis nocturns, com ho demostra el fet que quan es plantejava suspendre alguns dels ensenyaments per problemes econòmics, es prioritzaven sempre aquests estudis. Van aprovar la fundació d'aquest Ateneu republicans federals i catalanistes d'esquerres, como Valentí Almirall, Ramon Lostau, i Josep Mª Roca i Roca i va tenir una bona acollida al setmanari La Campana de Gràcia. L'Ateneu disposava també d'un important altaveu de les seves activitats, la Revista de l'Ateneu Obrer de Barcelona, que va aparèixer el 1886, i que va durar uns vint-i-cinc anys.
(fotografia classe de l'AOB del carrer Tallers)
Les matèries impartides, pel que fa a les pertanyents a la branca de la formació professional, es limitaven a classes de Dibuix i de Geometria, i eren denominades d'Arts i Oficis. El curs 1903- 1904 es van inaugurar uns cursos de Comerç. A partir de 1905, seguint la tònica general catalana i sobretot a Barcelona, es mostra una inquietud renovadora que es manifestava, especialment, en las classes de Dibuix Artístic i Lineal.
El 1907, la matricula era d'uns 1000 alumnes. En el període que s'obre el 1910, podem parlar d'un centre de formació professional, en el qual a més de les disciplines tradicionals es creava una escola de delineants i altres com: Taquigrafia i Mecanografia, incorporant a més classes preparatòries per als cursos de peritatge de Mecànica i Electricitat, en combinació amb l'escola de Vilanova i la Geltrú. El 1915, ja s'incorporen classes de Pintura; Escultura; Perspectiva; Idiomes i Càlcul Mercantil, afegint posteriorment Teoria dels Teixits.
Des d'un punt de vista sociològic cal considerar que, en una primera etapa, es va tractar d'un Ateneu Obrer que vivia de les quotes dels seus socis i d'alguna subvenció. A partir del 1912, prenia un altra rumb i passava a ser controlat per sectors de la burgesia clarament vinculats al catolicisme social. El 1915, l'Ateneu es declarava apolític, actitud que, generalment, era sinònim d'ateneu conservador. Va adoptar la fórmula d'un patronat catòlic per a obrers, en el qual la formació professional jugava també un paper determinant. El seu conservadorisme s'evidencia en el fet que continuarà existint després del final de la Guerra.
2.3.1.- L'Ateneu de Barcelona ha estat responsable de la formació de personalitats importants de diferents disciplines artístiques i tècniques com:
2.3.1.1.- Manuel Ainaud i Sànchez
Dibuixant i polític. Barcelona, 1885-1932
Fotografia de Manuel Ainaud (dreta)
amb Francesc Macià, l'any 1932
Estudià Dibuix a l'Ateneu Obrer de Barcelona i aviat adquirí renom com a dibuixant. Formà part del grup “Els Negres”, dintre el postmodernisme. Els temes dels seus dibuixos, fets al carbó, són escenes urbanes i populars, vistes sovint amb una certa intenció social; aquests dibuixos són conservats al Museu d'Art Modern de Barcelona i a col·leccions privades. Conreà també l'escenografia. L'any 1905 creà, amb alguns dels seus amics, l'Agrupació artística, que organitzà diverses exposicions molt notables.
Fou pedagog i artista, president de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, director general de l'Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vocal del Comitè de la Llengua i conseller d'Instrucció Pública a Madrid. Va treballar incansablement per una escola pública gratuïta i de qualitat, aconseguint implementar un model educatiu capdavanter de l'educació del període republicà, fins que una llarga malaltia acabà amb la seva vida als 47 anys.
Es va saber envoltar d'un bon equip de col·laboradors, com el Dr. Mas, Ventura Gassol, Ramon Jori, Antoni Gelabert, Pere Vergés i Artur Martorell, amb els quals era molt exigent i organitzat. El 1922, aconseguí l'aprovació del Patronat Escolar de Barcelona, que donà un gran impuls a l'ensenyament primari a Barcelona i influí en gran manera en el millorament pedagògic a Catalunya, formant i seleccionant mestres.
2.3.1.2.- Nicanor Vázquez i Ubach
Pintor i dibuixant. Barcelona, 1861-1930
Aprengué litografia a París (1882-83). En retornar a Barcelona, dibuixà diversos paisatges i altres quadres sobre esdeveniments de l'actualitat d'aleshores, que publicà en revistes com "L'Esquella de la Torratxa" (1889-1907), "La Ilustració Catalana", "El Gato Negro", l'almanac de "La Campana de Gràcia" , el diari "La Tribuna" —on fou cronista gràfic d'actualitat—, "Catalunya Artística", "Pluma y Làpiz", "La Hormiga de Oro", etc. Il·lustrà diversos llibres. Amb una obra pictòrica prolífica, participà a les exposicions oficials de Belles Arts de Barcelona entre el 1891 i el 1911. Ensenyà a l'Ateneu Obrer de Barcelona, on creà la classe de dibuix del natural. Fou premiat a les exposicions de belles arts de Barcelona del 1891 (Apunts) i el 1911 (Apunts del natural). El 1912, passats els cinquanta anys, anà a l'Argentina i residí a Buenos Aires. Hi fou professor de dibuix de Belles Arts i cap de taller a l'Escuela Industrial de la Nación; allà col·laborà en diverses revistes a la secció gràfica. Residí més tard a Dolores (1916), però retornà a Buenos Aires, on féu una important exposició individual al Salón Costa el 1919. Pintà jardins i retratà la vida del carrer, del metro i del port. El 1927, després de passar per Rio de Janeiro, tornà a Catalunya. De nou a Barcelona el 1927, exposà a les Galeries Laietanes (1928 i 1929). Artista eclèctic, als seus dibuixos matisà el realisme amb ressonàncies de l'arabesc Art Nouveau. Autor eminentment realista i de segura capacitat de síntesi plàstica, excel·lí en la crònica gràfica, però també com a pintor a l'oli. Sobresortí en paisatges d'empastament fluid i colors nets dins una estètica similar.
2.3.1.3.- Antoni Samarra i Tugues
Artista català. Ponts, 1886-1914
Creador autodidacta i treballador infatigable, la seva obra abasta el dibuix, l'escultura, la literatura i la pintura. Destaca en aquest darrer camp, sobretot en el paisatgisme, i és on es fa més evident el destacat esperit renovador d'aquest creador.
En l'aspecte literari practicà el gènere poètic, escrigué articles d'art en publicacions periòdiques i fou autor, almenys, d'una obra teatral titulada Un punt lluminós.
La faceta de dibuixant és també important, malgrat el desconeixement que hi ha d'aquest vessant artístic de Samarra, pel fet que se n'han conservat poques mostres. Però en totes elles s'observa l'evolució del traç, vacil·lant primer, i segur i ple de gràcia després. En aquesta progressió hi col·laboraren les ensenyances de Nicanor Vázquez i Antoni Gelabert, professors de l'Ateneu Obrer de Barcelona.
2.3.1.4.- Josep Ribot i Calpe
Dibuixant i il·lustrador. Barcelona 1888-1974
La seva importància rau a pertànyer a una generació d'artistes que, lluny de les avantguardes artístiques, cercaren una identitat entre il·lustració i país que sucumbí arran del conflicte bèl·lic del 1936.
Estudia dibuix a l'escola de l'Ateneu Obrer de Barcelona i més endavant a l'escola de la Llotja de la mà de Fèlix Mestres, de qui va ser deixeble i amb qui el va unir una gran amistat.
Durant els primers anys del segle XX, Josep Ribot va realitzar els seus primers àlbums de dibuixos, alhora que treballava com aprenent o meritori en diversos tallers d'artistes locals. Va recórrer el seu país i va viatjar per l'illa de Mallorca i, després, pels Pirineus, tot fent nombrosos dibuixos de la gent, els costums i els paisatges. Li agradava definir-se com a catalanesc i manifestava una gran afecció per tots els temes folklòrics, de costums populars, del món rural i del paisatgisme.
2.3.1.5.- I d'altres com: Joan Brotat i Vilanova (Pintor. Barcelona 1920-1990), Francesc Llop i Marquès (Pintor. Campredó, 24 d'agost de 1873 - Barcelona, 2 d'agost de 1970), Enric Oslé i Sáenz de Medrano (Pintor. Barcelona, 1892-1934), Josep Amat i Pagès (Pintor. Barcelona, 1901-1991) i d'altres.
2.3.2.- Josep Bou i Massana a l'Ateneu Obrer de Barcelona
Josep Bou i Massana estudia a l'Ateneu Obrer de Barcelona entre el 1924 i el 1938, al carrer Montcada, numero 12 de Barcelona, on actualment hi ha el museu tèxtil i de la indumentària on estudia un mínim de 7 cursos. En una primera etapa, del 1924 al 1928 en la què, sota el concepte general de geometria, estudia: geometria, càlcul d'estructures, dibuix lineal, aritmètica, àlgebra, agrimensura, càlcul de pressupostos, càlcul de volums, trigonometria i cal·ligrafia. Posteriorment anirà fent cursos de formació continuada, La segona inclou cursos entre el 1930 i el 1938, en les què estudia geometria, anglès i francès.
Sabem que dels tres primers cursos en va rebre les màximes qualificacions. No tenint dades de la qualificació dels altres cursos.
Cursos de geometria i dibuix lineal a l'Ateneu Obrer de Barcelona:
Primer curs: 1924-25, amb qualificació d'Excel·lent
Segon curs: 1925-26, amb qualificació d'Excel·lent
Tercer curs: 1926-27, amb qualificació d'Excel·lent
Quart curs: 1927-28, no en tenim la qualificació
El seu professor d'aquesta etapa fou Pere Carretero Pous, Director de l'Àrea de Dibuix Lineal i professor de Geometria. Qui fou com un segon pare per ell.
Del tercer i del quart curs en tenim els projectes de final de curs:
Projecte del curs 1926-27 (Tercer)
Mida: 70 cm d'ample per 65 cm d'alt
Escala:
Lloc projecte: Barcelona
Data projecte: 18 de març de 1927
Projecte del curs 1927-28 (Quart)
Mida: 73 cm d'ample per 70 cm d'alt
Escala: 1:25 / 1:50
Lloc projecte: Barcelona
Data projecte: 1 de febrer de 1928
(pàgines llibreta AOB)
La primera etapa a l'Ateneu Obrer de Barcelona s'acabarà en el moment d'haver de complir el servei militar.
Els anys 1928 i 1929 realitzarà quatre cursos, de l'àrea d'enginyeria civil, al Polytechnikum International – Popular Instituto Politécnico amb seu a Sevilla:
Curs d'Aritmètica, Certificat de 3 de novembre de 1928 amb qualificació d'Excel·lent.
Curs d'Àlgebra, Certificat de 8 de novembre de 1928 amb qualificació d'Excel·lent.
Curs de Geometria i Mesures. Certificat de 22 de novembre de 1928 amb qualificació d'Excel·lent.
Curs de Trigonometria. No en tenim la qualificació.
De la segona etapa a l'Ateneu Obrer de Barcelona, ja retornat del servei militar, ens consta un projecte del 1931 i matrícules corresponents als cursos 1936/37 i 1937/38, així com nombrosos cursos d'anglès entre novembre del 1936 i abril de 1937, com a mínim. En aquesta etapa residirà a Sant Adrià del Besòs a casa dels familiars Pere Rosés i Maria Isach. A la casa que tenia com a encarregat de la fàbrica “Papelera del Besòs”. “La Papelera del Besòs, SA” era una fabrica de paper especial per a filtres, amb seu al carrer Ramon Viñas, s/n, de Sant Adrià del Besòs.
Projecte del curs 1930-31
Mida: 70 cm d'ample per 55 cm d'alt
Escala: 1:50
Lloc projecte: Sant Pere de Riudebitlles
Data projecte: maig de 1931
Aquesta etapa acabarà abruptament quan és mobilitzada la seva lleva per a participar en la Guerra Civil.
2.3.2.1 CAL·LIGRAFIA
Dins dels seus estudis a l'Ateneu obrer de Barcelona estudia cal·ligrafia. En conserva nombroses mostres a molts planells. Per a l'aprenentatge va treballar amb diferents llibres i fitxes de cal·ligrafia de gran qualitat i prestigi, en conservem algun:
RIBA, Ramon. Tratado teórico-práctico de caligrafia de adorno para uso de las escuelas. Obra útil a los pintores, gravadores, litógrafos. Carrer del Pi, número 7, Barcelona.
Echantillons d'Alphabets a l'Usage des Artistes. Maison Basset, rue de Seine, 33, Paris. Impremta Lenercier, Paris.
2.4 ETAPA DE FORMACIÓ CONTINUADA.
Passada la Guerra Civil i els principis de la postguerra reprèn la seva vida amb les limitacions pròpies de l'època, treballant i mantenint sempre una vocació de formació contínua. Així, comprarà llibres, revistes, farà subscripcions i s'interessarà sempre per qualsevol iniciativa o obra que li aporti nous coneixements i experiències.
Com a exemples:
Manual d' “Instruccions Tècnico-Higièniques Relatives a Construccions Escolars”, aprovades pel Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 15 de juny del 1937, pel Servei d'Arquitectura del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Manual del “Reglamento de Policía y Conservación de Carreteras” del 1950, aprovat per Reial-Decret de 29 d'octubre de 1920.
Es va subscriure a la revista trimestral de preus unitaris de la construcció per a fer avantprojectes i projectes d'obres, “CONSTRUC, Revista Técnica de la Construcción”, a partir del gener de 1957, de l'Avinguda “José Antonio”, número 432, de Barcelona.
Revista ARKITEKTUR, OCH DEKORATIV KONST, 1907, Stockholm. Revista sueca d'arquitectura corresponents als mesos de gener del 1907 al desembre de 1909. Aquesta revista de gran prestigi i qualitat tècnica conté molts planells i exemples de tècniques constructives.
Es va subscriure a la revista mensual “CÚPULA, revista de construcció – decoració - arquitectura” , de l'Editorial CEAC, Ronda de Sant Pere, número 5, i a partir del 1961 carrer Aragó, número 472 de Barcelona, des de l'abril de 1958 a l'agost de 1962.
Amb aquesta voluntat d'aprendre i actitud vital de reciclar-se contínuament va aconseguir reunir una modesta però important biblioteca. Incloent molts gèneres: novel·la, tècnica, poesia, lingüística, història, art, còmics...
Pel que fa a la seva formació continuada podem destacar algunes obres tècniques:
RUIZ ROMERO, JUAN, Geometría y Agrimesura, Ruiz y Feliu, Barcelona, 1911.
VV AA, Trigonometría, Polytechnikum International y Popular Instituto Politécnico, Sevilla, 1924.
VV AA, Geometría y medidas, Polytechnikum International y Popular Instituto Politécnico, Sevilla, 1928.
VV AA, Aritmética, Polytechnikum International y Popular Instituto Politécnico, Sevilla, 1927.
VV AA, Álgebra, Polytechnikum International y Popular Instituto Politécnico, Sevilla, 1927.
Saló, Antonio, Geometria solida o del espacio, Biblioteca Técnica de Preparación Profesional Alfa, Barcelona.
Sabrás Causapé, Teodoro i Aguayo Millán, Miguel, Colección de ejercicios y problemas resueltos de aritmética, geometria Álgebra y trigonometría, Granada, 1918.
Taylor, F W y Thomson, S P, Càlculo rápido de las construcciones de hormigón armado, Editorial Ossó, Barcelona.
Maluquer, Juan J, El cemento, I G Seix y Barral Hnos., SA, Barcelona, 1947.
Diccionaris i llibres de gramàtica de diferents idiomes: català, castellà, francès, anglès i suec.
O algunes obres de cultura general d'interès:
Aventuras de Robinson Crusoé, Daniel Defoe, Edició Il·lustrada en dos toms, editats a París el 1867.
Col·lecció de la revista de periodicitat mensual D'Ací d'Allà que va fer enquadernar en un volum. Deu números corresponents del primer al 10è de gener de 1918 a octubre de 1918. Aquesta revista, artística i literària, publicada a Barcelona entre el 1918 i el 1936 formava part del grup de publicacions de l'Editora Catalana, fundada per Francesc Cambó. La revista amb clara vocació pedagògica, formativa i cultural, fou, en paraules d'Antoni Tàpies “un dels finestrons oberts a l'actualitat i al món, davant del qual passà [d'allò que passava]”. D'Ací i d'Allà ha estat una de les proves de la universalitat de la cultura i el poble català, de la voluntat de protagonitzar els principals moviments i avantguardes culturals i tècniques europeus. La revista va comptar amb col·laboradors de primer nivell com Joan Prats, Joan Miró, Josep Maria Sert, ... i reportatges i obres de Narcís Monturiol, Josep Carner, Joan Maragall, Carles Riba, ... de temàtica molt variada, com Medicina, Poesia, cròniques, història, esports, salut, art, astronomia....
Enciclopèdia catalana. Primer diccionari enciclopèdic general de la llengua catalana, editat el 1968. Anteriorment, el 1904 i el 1930/35 amb reedició el 1938, altres enciclopèdies aparegudes en llengua catalana es basaran en la cultura catalana principalment i afegiran una part de geografia, però aquesta editada el 1968 serà la primera amb vocació d'enciclopèdia general.
3.- Etapa de creació i treball o Obra
Als 31 anys treballa a “Pujadas y Jorba” constructors d'obres. Entre d'altres obres importants PyJ va fer la cobertura del Gran Teatre del Liceu.
Esdevé representant sindical per la CNT-AIT i responsable dels treballadors. Signava els certificats de les hores i feines realitzades que permetien cobrar als treballadors. Els jornals dels anys 1933/34 es pagaven a 9,20 pessetes.
Carta per contractar-lo 29 gener 1937 Pujadas y Llobet, passeig de Gràcia, 88
Nomenament com a delegat efectiu del CNT AIT del Comitè d'Empresa de la casa Pujadas y Jorba el 16 de setembre de 1936.
Targeta de treball 1937 CNT AIT de Pujadas y Jorba
Carta confederal 1938 CNT AIT
Carta de Ramon Sanromà Angles del 6 de juliol de 1948 que diu que van treballar al Fenix, abans d'acabada la guerra.
NOTA: Buscar Fenix i Pujadas y Jorba
Fitxa d'empresari de l'1 de juliol de 1939.
Carta de Pujadas y Jorba: “Ja sap que sempre ens agradarà tornar a tenir-lo entre nosaltres”
Feina a INCE, Provenza, 302, 2n 1956/57?
1970, Pere Romeu, revestiment d'una tina per vi
1940 pis de Miguel Tubella
Format dels projectes:
La llibreta. Avui ens pot sorprendre, postguerra, és el que té més a mà, ús de gran format quan es requereix, exemple Ramón y Cajal (Museu de la Ciència) Mètode de treball i format. Imatges de les llibretes