Josep de Peray i March
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1877  Barcelona |
| Mort | 1946 (68/69 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | jurista, advocat |
Josep de Peray i March (Barcelona, 1877- 1946) fou un advocat, arxiver i polític català.[1]
Biografia[modifica]
Fill del general de sanitat Laureà de Peray i Tintorer i Antònia March i Vilardell (+1923),[2] el seu germà Pau seguí també la carrera militar ocupant important destins a Madrid durant la Dictadura de Primo de Rivera i el grau de comandant. Josep de Peray, advocat en exercici de forta implicació política, fou degà i membre la Junta del Col·legi d'Advocats de Barcelona imposada per la Dictadura arran de la defensa de l'ús de la llengua catalana feta per l'entitat, treballà a l'Arxiu Diocesà de Barcelona (1900-1928) fins a l'arribada de mossèn Josep Sanabre i fou membre de la Comissió de Monuments de Barcelona (1928). El 1933 fou nomenat Arxiver honorari.[1] El 1927 fou nomenat Gentilhome de cambra amb exercici per part del rei Alfons XIII.
Alineat amb la dreta monàrquica espanyolista i tradicionalista, fou cap local del Districte primer de Barcelona de la Unión Patriòtica (1929), mantingué contactes amb la Acción Nacional de Gil Robles durant la Segona República i fou objecte de dures crítiques als mitjans catalanistes republicans. Ingressà a la Comunió Tradicionalista i durant la Guerra Civil espanyola ocupà la direcció de la delegació local de Fronts i Hospitals d'Hondarríbia.[1]
En acabar el conflicte fou nomenat diputat provincial, membre de la Junta de Museus de Barcelona i ponent de la Junta de Beneficència de la Diputació de Barcelona (1940-1942). Fou autor d'una breu guia historicodescriptiva de les principals biblioteques del món (1911-1917), d'una Bibliografía jurídica hispànica (1912-1919) i d'un seguit de destacats estudis monogràfics, entre els quals el dedicat al monestir de Sant Cugat del Vallès, treball premiat i publicat el 1910. Adquirí i restaurà en estil neogòtic el castell de Castellet (o castell de Sant Esteve) a Castellet i la Gornal, a l'Alt Penedès (1928-1930). Fou membre del Capítol de l'Orde del Sant Sepulcre a Barcelona, fet que li facilità notables contactes internacionals.[1] El seu fill Josep Antoni de Peray Batlle (1913-1985), també advocat, va ordenar-se sacerdot a títol de patrimoni personal i fou oficial del l'Arxiu diocesà de Barcelona (1955), Registrador de béns eclesiàstics immobles i drets reials (1961-1967) i jutge auditor del Tribunal de Testaments i Causes pies de l'Arxidiòcesi de Barcelona (1965-1976) i cavaller de l'Orde del Sant Sepulcre.
Fons personal[modifica]
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons aplega una mostra parcial de la documentació aplegada i produïda per Josep de Peray i March. Inclou documentació identificativa pròpia i familiar, correspondència amb el seu germà Pau i rebuts i factures d'adquisició de diferents béns personals; el nomenament com a jutge municipal i documentació relativa a la seva activitat professional com a advocat. La part més voluminosa del fons correspon a les cartes rebudes, entre les quals destaquen les derivades dels seus contactes polítics i internacionals. El fons aplega també documentació referent a la seva activitat associativa, principalment com a president del Capítol de l'Orde del Sant Sepulcre a Barcelona. Pel que fa a la documentació política, inclou la que reflecteix els seus contactes a Madrid amb el partit Acción Nacional i sobretot la seva actuació durant els primers mesos d'implantació de la Diputació Provincial de Barcelona del nou règim franquista. El fons conserva igualment invitacions a nombrosos actes públics, entre els quals les visites reials i del comte Galeazzo Ciano el 1939. En el seu conjunt, el fons facilita una aproximació a un home de la dreta integrista i espanyolista catalana que donà suport als règims militars de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Josep de Peray i March». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juny 2013].
- ↑ «esquela de Antonia March y Vilardell». La Vanguardia, 03-07-1923, pàg. 2.