Temporada 2004-05 del València CF

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula temporada club esportiuValència CF
Temporada 2004–05
Esportfutbol Modifica el valor a Wikidata
EquipValència CF Modifica el valor a Wikidata
Períodetemporada 2004-2005 Modifica el valor a Wikidata
Organigrama
Mànager general Claudio Raineri
EstadiEstadi de Mestalla
Competició
La Liga
Lliga de Campions
Copa de la UEFA
Fase de grups
Ronda 32
Copa del ReiRonda 32
GolejadorsMarco di Vaio (11)
Local
Visitant
Tercer equipament

La temporada 2004-2005 el València CF guanya la Supercopa d'Europa, amb Claudio Ranieri en la banqueta en la seua segona etapa com a entrenador merengot.[1] L'italià, que va afirmar poc abans del seu fitxatge que si calia, tornaria a València nadant, venia d'una no gaire bona etapa amb el Chelsea FC.[1] A la final de la Supercopa d'Europa, el protocol va voler que els presidents dels dos clubs finalistes i les seues parelles presidiren el banquet previ al partit,[2] compartint taula amb el president de la UEFA i els Prínceps de Mònaco, ja que la final se celebrà a Montecarlo.[3][2] Açò provocà la gelosia de l'esposa del màxim accionista del club, Juan Bautista Soler, que juntament amb altres consellers el convencerien perquè fera dimitir a Jaume Ortí i el substituira com a president.[4][2] Tot i perdre la Supercopa d'Espanya davant el Reial Saragossa de David Villa, l'inici de temporada del València va ser espectacular, amb l'equip líder de lliga després de guanyar tots els partits.[2] El punt d'inflexió va ser el partit de Lliga de Campions contra el Werder Bremen, on Jaume Ortí, tot i ser encara president,[3] no va viatjar doncs s'estava preparant el seu relleu per part de Bautista Soler.[2] Al camp, el València no només va perdre, sinó que Vicente Rodríguez Guillén, qui venia de ser considerat un dels millors jugadors de la lliga[5] i del món,[6] va patir una lesió a partir de la qual no tornaria a ser el mateix jugador d'abans,[3][7] tot recaiguent en diferents etapes de la seua trajectòria esportiva.[8] A partir d'aquell moment el València comença a encadenar derrotes, guanyant-se Bautista Soler fama de malastruc.[9]

Aquell any el València va ser eliminat de la Lliga de Campions en la fase de grups, passant a jugar la Copa de la UEFA en acabar tercer. Tanmateix, a la primera eliminatòria seria eliminat en penals per l'Steaua de Bucarest, provocant la destitució de Ranieri en febrer de 2005.[10] A lliga, acabaria en setena posició.

Equip[modifica]

A partir del partit de Bremen, Vicente patiria un calvari de lesions del que mai no es recuperaria.
Tot i no triomfar a l'equip, Marco Di Vaio va ser el màxim anotador de la temporada.
Jugadors en acabar la temporada[11]
N. Pos. Nac. Jugador
1 POR Espanya Santiago Cañizares
2 DEF Paraguai Ángel Roberto Amarilla
3 DEF Brasil Fábio Aurélio
4 DEF Argentina Roberto Ayala
5 DEF Espanya Carlos Marchena
6 MIG València David Albelda
7 MIG Itàlia Stefano Fiore
8 MIG Espanya Rubén Baraja
9 DAV Itàlia Bernardo Corradi
10 MIG Espanya Miguel Ángel Angulo
11 DAV Itàlia Marco Di Vaio
12 DEF Portugal Marco Caneira
N. Pos. Nac. Jugador
13 POR València Andreu Palop
14 MIG València Vicente
15 DEF Itàlia Amedeo Carboni
16 MIG França Mohamed Sissoko
17 DEF València David Navarro
18 MIG Mallorca Xisco
19 MIG València Francisco Rufete
20 DAV Espanya Mista
21 MIG Argentina Pablo Aimar
23 DEF Catalunya Curro Torres
24 DEF Itàlia Emiliano Moretti
25 POR França Ludovic Butelle

Deixen l'equip a mitjan temporada[modifica]

N. Pos. Nac. Jugador
32 DAV Espanya David Silva (cedit a l'SD Eibar)
N. Pos. Nac. Jugador
22 MIG Uruguai Gonzalo de los Santos (cedit al Reial Mallorca)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Martí, 2012, p. 45.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Entrevista a Jaume Ortí a Superdeporte del 27 de maig de 2014 (castellà)
  3. 3,0 3,1 3,2 Martí, 2012, p. 24.
  4. Martí, 2012, p. 25.
  5. La triste despedida de Vicente notícia a El País del 15 de maig de 2011 (castellà)
  6. Los Cracks que no fueron: Vicente, la joya 'Che' que culminó en la banca notícia en Goal.com del 17 de març de 2011 (castellà)
  7. El antes y el después de Bremen Article d'Alfonso Gil a Levante-EMV del 14 de maig de 2011 (castellà)
  8. Vicente, un jugador perseguido por las lesiones El valenciano ha jugado 120 partidos y ha marcado 17 goles desde su lesión en 2004. - notícia a Superdeporte del 3 d'octubre de 2009 (castellà)
  9. El Madrid responde al órdago del Barça notícia a El Mundo del 8 de novembre de 2004 (castellà)
  10. Martí, 2012, p. 47.
  11. [enllaç sense format] http://www.footballsquads.co.uk/spain/2003-2004/laliga/valencia.htm

Bibliografia[modifica]