Viquipèdia:Guia bàsica/Proves
Otília Defis Peix[modifica]
Pedagoga, experta en la formació de mestres de l’etapa infantil
Otília Defis i Peix (Barcelona, 13 d’agost de 1935), mestra i pedagoga dedicada al coneixement i defensa de la infància. Professora titular de l’Escola Universitària del Professorat d’EGB de la Universitat de Barcelona en el departament de Didàctica i Organització Educativa. El seu compromís i passió per dignificar l’etapa 0-3 la va portar a dirigir durant vint-i-dos anys el postgrau —que més tard es convertiria en màster— sobre Aprofundiment de l’Etapa Infantil 0-3 a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de Barcelona.
Biografia
Naixement 13 d’agost de 1935 a Barcelona
Directora del Màster Aprofundiment de l’etapa infantil 0-3 (1997-2019)
Dades personals
Formació Diplomada en Professorat de l’EGB, especialitat en educació preescolar (1973/74)
Llicenciada en Filosofia i Lletres, secció de Pedagogia per la Universitat de Barcelona (1976/77)
Llicenciada en Grau en Filosofia i Lletres, secció de Pedagogia per la Universitat de Barcelona (1977/78)
Doctora en Filosofia i Lletres (secció de Pedagogia) (1983)
Tesi doctoral Artur Martorell, l’home
Família
Cònjuge
Fills
BIOGRAFIA
Nascuda en el si d’una família catalana i benestant, els seus pares li volien fer estudiar farmàcia quan les seves intencions anaven cap a l’advocacia. Finalment, va estudiar magisteri i es va diplomar en Professorat de l’EGB, especialitat en educació preescolar (1973-74). De seguida amb interès pel coneixement segueix els estudis a la facultat de Filosofia i Lletres en l’especialitat de Pedagogia i es llicencià el 1977, i el 1983 es doctorà amb la tesi Artur Martorell, l’home.
La seva trajectòria professional abasta una llarga trajectòria. Com a docent va començar exercint de mestra a l’escola annexa Ramon Pané-Jaume I de Barcelona. Al cap de quatre anys, al curs 1978-79 entra com a professora a temps parcial a l’escola Universitària de Formació del Professorat fins al curs 1985-86 que assoleix la titularitat de Didàctica i Organització Escolar a la Universitat de Barcelona a la divisió de Ciències de l’Educació. A partir del curs 1992-93 queda adscrita a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona amb l’encàrrec de coordinar el programa de Formació Permanent d’Educació Infantil.
A més de la docència, va formar part de molts càrrecs de gestió com el de vicerectora administrativa, presidenta de la comissió econòmica..., càrrecs acadèmics coordinant grups de treball i dirigint Postgraus i Màsters. Destaca la coordinació del curs d’Especialització en Educació Infantil per a professorat de l’EGB a la UB i la seva participació en l’adaptació curricular del Pla d’Estudis de Formació del Professorat per al Pla Especial d’Educadores de “Llars d’Infants”.
La seva tasca investigadora és extensa, comença amb la seva tesi al voltant de la figura d’Artur Martorell i segueix en múltiples recerques. Les seves principals línies d’investigació anaven enfocades sobre: pràctiques docents i orientacions psicopedagògiques per a l’educació infantil (0-6).
PUBLICACIONS
Bernal, M.C., Defis, O. i Pujol, M.A. (1996). L’educació infantil: una nova etapa. Barcelona: Graó/ICE Universitat de Barcelona.
Colén, M. T. i Defis, O. (1996). La formación permanente del profesorado de educación infantil como punto de partida de la formación inicial [Comunicación]. VII Congreso de Formación del Profesorado. Zaragoza: Asociación Universitaria de Formación del Profesorado.
Defis-Peix, O (1981) Orientacions i programes. Parvulari i Cicle Inicial d’Educació General Bàsica. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
Defis-Peix, O. (1983) Artur Martorell, l'home. Resum de la tesi doctoral. Centre de Publicacions de la Universitat de Barcelona
Defis-Peix, O. (1984) Organització i hàbits al Parvulari i Cicle Inicial. Plantejament de treball per racons. col·lecció Racó de recursos, núm. 1 Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona
Defis-Peix, O. (1988) Orientacions i programes, L’educació a la Llar d'infants i al Parvulari. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya
Defis-Peix, O (1995) Artur Martorell: la trajectòria d’un mestre en Artur Martorell, educador del nostre temps. Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Defis-Peix, O. (1996) L’Educació Infantil: una nova etapa. ICE i Graó editorial
Defis-Peix, O. (2014). Educació infantil: Abans, ara i sempre. En C. Buisán, I. Echebarria, & M. Martínez (Ed.), Reflexions sobre l’educació i el professorat (p. 97-106). ICE, Universitat de Barcelona. https://tinyurl.com/2p83h2p5
Defis-Peix, O., Candela-Garcia, F. A., Martínez-Olmo, F., Morón Sompolinski, S., & Vinuesa, M. (2006). La formació permanent del professorat d’educació infantil: Elements de reflexió. Temps d’educació, 30, 11-24.
Defis-Peix, O., Martínez-Olmo, F., & Candela-Garcia, F. A. (2006). Es pot millorar l’educació infantil mitjançant assessoraments? ICE de la Universitat de Barcelona. http://hdl.handle.net/2445/151418
Orientacions i programes. Parvulari i Cicle Inicial d’Educació General Bàsica. Barcelona, juny de 1981. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.
A més de múltiples articles en revistes d’educació, dossiers de recursos didàctics, i materials didàctics
Història i notes[modifica]
El lloc de Saneja apareix esmentat l’any 908 com a límit territorial (villa Eisiniga) en l’acta de donació de Sant Pere de Sedret a l’abadia de Santa Maria de la Grassa. D’altra banda, la parròquia de Saneja (Exenegia) és esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat el 819, que en realitat sembla que fou redactat al final del segle X. Tanmateix, la primera menció certa d’aquest temple parroquial, de l’any 1088, correspon a una escriptura de donació de dues peces de terra a l’abadia de Sant Martí del Canigó, a l’entrada de Ramon com a monjo d’aquest monestir; una de les peces de terra era situada més enllà de l’església de Saneja (qui est trans ipsa ecclesia) i confrontava, d’una banda, amb una terra de Sant Martí del Canigó i, de l’altra, amb una de Sant Miquel de Cuixà.
A l’inici del segle XII, l’any 1105, en una convinença feta entre el bisbe Ot de la Seu d’Urgell i Ramon Ermengol, fill d’Ermengol Ramon d’Illa, s’esmenta que el prelat donà en feu a l’esmentat Ramon Ermengol la dècima de Sallagosa, d’Angostrina i de Cortals i la tercera part de la dècima de Saneja (tertiam partem de ipsa [decima] de Exeneia). Posteriorment, la butlla del papa Alexandre III del 1163, atorgada en favor de l’abadia del Canigó, confirmava els predis que aquest monestir posseïa in parrochia Sancti Vicentii Exaneda.[1]
A la darreria del segle XIII, consta que el capellà de Seneya contribuí a satisfer l’impost de la dècima recaptada l’any 1280 a la diòcesi d’Urgell. Així mateix, entre els anys 1312 i 1314, hi ha testimoni que aquesta parròquia fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona i que l’any 1391 pagà tres lliures i dotze sous en concepte de la dècima col·lectada a la diòcesi urgellenca el mateix any.
Església[modifica]
És un petit edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis semicircular, amb alguns cossos afegits a banda i banda de l’església en època tardana. L’absis és un dels models més senzills del romànic llombard, com ara el de Baltarga o el de Queixans, que es pot datar a l’inici del segle XI. És característic el fris d’arquets cecs que abracen tot el tambor de l’absis sota el ràfec de la teulada, arquets que a penes sobresurten de la paret i descansen damunt de rústegues cartel·les, que no són més que petites pedres més o menys triangulars; d’aquestes cartel·les, en destaca una al mig, que té vagament la forma d’una cara amb dos clotets que serien els ulls, situada gairebé sobre l’arc de la finestra que centra l’absis. Aquesta és una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt fet de petites pedres amb la funció de dovelles.
El parament dels murs és de pedres de tota mena, sense treballar. Moltes són arrodonides, procedents de torrenteres i rius, col·locades en filades irregulars que deixen entre elles grans espais reomplerts d’argamassa, tot formant amples juntes. Aquestes juntes tenen unes fines incisions que dibuixen rectangles força irregulars, que volen imitar carreus. La volta de l’absis, de perfil semicircular, està feta amb un aparell de pedres més petites que les parets de l’església.
Els murs de la nau no arriben al metre de gruix, la planta és regular i la volta molt apuntada i mal perfilada, motiu pel qual contrasta amb el perfil semicircular de la volta de l’absis, que queda bastant més baixa. Es tracta segurament d’una obra del final del segle XIX, moment en què es van pujar les parets laterals i es remodelà el frontispici ponentí, on s’obrí un ull de bou i una porta, que té la data de 1879 a la clau de l’arc; tot i així, els batents nous conserven tres conjunts de ferramenta romànics procedents de la porta original, que era situada al mur de migdia.
A la meitat de la nau s’adossà una petita cambra coberta amb volta de pedra apuntada i una finestreta molt petita, de cara a ponent, d’una sola esqueixada per la part interior; la porta d’aquesta cambra, descentrada, comunica amb l’interior de l’església, i una de les parets del campanar carrega en part sobre el mur de llevant de la cambra. Podria tractar-se d’una sagristia o d’un magatzem de delmes.
El campanar és de grossos carreus de granit ben treballats per fora i de pedruscall per dintre; el cos inferior s’aixeca parcialment sobre la cambra que ja s’ha esmentat i en part sobre la paret nord de la nau. Aquest cos és llis, únicament té una espitllera a cada cara i és separat del cos superior per una volta de pedra. El segon cos té doble finestra a cada cara, de construcció diferent segons les cares perquè algunes han estat reconstruïdes, i a sota l’ampit hi ha un plafó refós dividit en tres panys. A l’interior és cobert amb una volta de pedra que té l’eix girat 90° respecte la volta de baix. El tercer cos fou refet després del 1939, ja que durant la Guerra Civil Espanyola va ser destruït per una explosió.
Originàriament, s’accedia al campanar per una entrada situada a l’interior de l’església, però quan es construí una capella nova en aquell lloc es paredà, i s’obrí un nou accés des de la cambra veïna.
El lloc on hi havia hagut la primitiva porta, al mur sud, ara tapiada, es convertí en baptisteri, i a més es construí en aquest mateix mur una capella i una sagristia, estança que amaga una bona part de l’absis.
Mare de Déu[modifica]
Una magnífica Mare de Déu romànica de fusta, que es conservava a l’església de Saneja, desaparegué el 1936; actualment només és coneguda per una fotografia de l’Arxiu Mas.
La Mare és asseguda sobre un tron, les quatre columnetes del qual s’acaben amb una bola llisa. Vesteix túnica i mantell. De la corona, molt ben conservada, surten els plecs verticals d’un vel, que li cau damunt les espatlles. El mantell forma una sèrie de petits plecs horitzontals als dos braços i cau en plecs verticals, entre els quals es veuen les puntes de les sabates.
El Nen Jesús és assegut sobre el genoll esquerre de la Mare, però no és coronat. Vesteix túnica i mantell i a la mà esquerra porta l’esfera del món, mentre que alça la dreta per beneir. Són característics d’aquesta talla els rostres allargats de la Mare i del Fill i el seu marcat hieratisme. La Mare de Déu de Saneja pot datar de la fi del segle XII o del principi del XIII. Aquesta imatge té relació amb una remarcable marededeu d’origen pirinenc conservada a Nova York, a la col·lecció Eric de Kolb (vegeu la seva reproducció a Delcor, 1970, fotografia entre pàgs. 56-57), i amb una altra del Museu Marès de Barcelona, que pertany a l’escola de Taüll.
Jana Marrana[modifica]
La Jana és un gos de raça Golden Retriever que és molt marrana i es menja una cama i un peu.
Finlàndia[modifica]
La idea inicial era editar una imatge i un text complementari i explicatiu.
No sé si ho aconseguiré, però ho he intentat. El que no acabo d'entendre és el format automàtic de les pàgines de la Viquipèdia. Si m'ha funcionat, he creat un enllaç a la paraula "Viquipèdiaplorar una cita.[2]
La llengua és un òrgan del cos humà[3].
Les gotes de pluja baixen, a no ser que bufi un vent molt fort de sota que les faci pujar. Ves quines coses!
En canvi els flocs de neu acostumen a planejar perquè pesen menys i són més volàtils.
Estructura[modifica]
Em tiro un pet i trenco la paret, me'n tiro dos i trenco Vinaròs, me'n tiro tres i trenco l'Univers! a provar ara amb l'estructura de la pàgina... [4]
Resolució de l'equació de segon grau completa[5] (ax2 + bx + c = 0)
Lorem ipsum dolorem
Llengua[modifica]
La llengua i fent proves ara mateix. Per aquí ha passat en Bill Gates.
Dialecte[6][modifica]
Varietat d'una llengua que es parla dins uns límits territorials determinats i que té uns trets distintius propis.
Subdialecte[modifica]
Varietat que, respecte a un nombre petit de trets lingüístics, adopta un dialecte en una àrea determinada del seu domini
No ho se :)
La veritat és que no sé què estic fent pero s'ha de provar Potser anar a Suïssa o a Finlàndia.
Sobre escriure.
Eduard Márquez i Tañà, al pròleg de L'art de la ficció, de James Salter, esmenta Nadine Gordimer quan diu que, per escriure, només hi ha un camí, llegir, llegir, llegir. [7]
Prova de taula[modifica]
Plantilla:PublicacionsdataAquesta és una prova per fer una taula
Profes: no feu servir viquipèdia
Also profes: escriviu-hi un article[8]
| Guapa | Preciosa | Elegant | ||
|---|---|---|---|---|
| Ho soc | També | I també | si ets | |
| g | menjar | |||
Quin desastre de taula m'està eixint.
| Color | A | B | C |
|---|---|---|---|
| Roig | 1 | 4 | 6 |
| Verd | 8 | 6 | 4 |
| Groc | 4 | 8 | 4 |
Segons diu Ximo Peluquín[9]. La calva s'amaga anant a Turquía i no utilitzant pèl dels xinos.
| Blau | Groc | Vermell | |
|---|---|---|---|
| Blau | Molt blau | Vermell o verd | Lila |
| Groc | Verd. No, vermell. Ai, no ho sé | Groc? Verd? | Taronja |
| Vermell | Lila. És lila, oi? | Taronja... pujat | Granat[10] |
Prova de text
| Camp 1 | Camp 2 | Camp 3 | Camp 4 |
|---|---|---|---|
| Dada blablabla | Dada blablabla | Dada | Dada blablabla |
| Dada blablabla | Dada blablabla | Dabladavbla | |
| Dada blablabla | blablabla |
No sé com es fan les citacions, així que provaré de fer-ne![11] Aquesta referència és d'un llibre d'Abelard Saragossà sobre les predicacions verbals. Espero que haja eixit bé!
Vull acabar el curs ja[12]. Per cert , doneu sang.[1] Una prova de text, feta! Prova d'enllaç a Josep Cabrinetty i Cladera.
Ruta Osona 1714 pam a pam Osona 1714 Pam a Pam és un projecte de la Comissió Osona 2014 que senyalitza els espais, els fets i els personatges de la comarca que van ser més significatius durant la Guerra de Successió.[modifica]
Bon dia.
Acabo d'aterrar com a usuari i la trobo molt divertida aquesta pàgina de proves. Segueixo.
Hola com esteu? Moooolt bé! Jo estic bé. És una prova, sis plau 1,2,3...Em vaig, ho sent![modifica]
Pim. Pam, Pum !!! test Mapa Ruta Osona 1714[13][2]
La nissaga dels Martí i Josep de Morralla, herois a desertors, Provant...
El Dr. Llorenç Tomàs i Costa, convocant del Pacte dels Vigatans, ja cita en el seu Epítom, paraula estranya de debò, el doctor Joan Anton de Martí i els seus dos fills, Joan Anton (creiem que confós per Josep Anton Martí) i Joan Baptista, a més de Josep de Morralla i el seu fill Josep, com uns dels principals cavallers vigatans, caps de les negociacions de guerra. A Josep de Morralla, a part aquest fill anomenat Josep com ell, se li coneix un altre fill, Joan Francesc de Moragull, Cavaller del Principat de Catalunya..
Proves[modifica]
La química és un ciència bblaabla[14].
- nwkefn
- c
- 345454
- asd
uubk
[2]
3. misji
- La vida i la mort de bla bla bla
El Dr. Joan Anton (o Antoni Joan segons altres fonts) de Martí i Planell, va néixer a Balsareny (Bages), el 1641. Es va traslladar a Vic com a jurista i doctor en drets. Nous indicis apunten que seria ell, i no pas el seu fill, Josep Anton Martí qui va signar el Pacte dels Vigatans del 17 de maig de 1705. Castellví, probablement copiant Feliu de la Penya, designa diverses vegades el seu nom com a Dr. Josep Anton en comptes de Joan Anton. Per això, el més lògic sembla que fos ell qui va signar el Pacte dels Vigatans, ja que no parlarien del seu fill com a doctor, i és més probable que confonguessin el nom que el títol. El 25 de novembre de 1705 fou nomenat Jutge del Reial Senat (Audiència), del Principat de Catalunya, amb nou doctors més. El 2 de març de 1706 rebé la gràcia de ser nomenat Ciutadà Honrat de Barcelona per Carles III. Lluità al setge borbònic de Barcelona de 1706, vers el 8 d’abril del mateix any fou un dels destinats a donar providència i cuidar de les fortificacions, bateries, travesseres i altres temes relacionats amb la defensa. El 2 de juny de 1710 fou nomenat Cavaller, i l’1 de juliol del mateix any, nomenat noble del Principat de Catalunya.
A veure si em faig amb açò i puc aportar xD.
Què estic fent?
En català correcte, si us plau.
La consigna sempre ha estat no defallir i continuar la tasca incicada, sigui quan sigui, encara que hagi passat el temps.
Prova. Brussel·les.
Not bad...
És prou fàcil... oi?
REPORT ALL ADS
El seu fill més conegut fou Josep Anton de Martí, destacat militar. Nascut a Vic, fou cabdill vigatà i nomenat Capità de les Reials Guàrdies Catalanes. Capità de Granaders de les Reials Guàrdies Catalanes, Coronel Governador i finalment General de Batalla i Comandant en cap d’infanteria, però acabà els seus dies a l’exèrcit borbònic com un botifler.
El 3 de juny de 1705, el virrei Velasco va fer el pregó públic contra els Vigatans. Es formà procés contra els cabdills Vigatans, que foren citats a presentar-se a Barcelona i dotades les seves persones. El 20 de juliol de 1705 el tenim documentat, juntament amb el seu amic Josep de Moragull i el seu germà Joan Baptista de Martí, amb els cabdills Vigatans al Congost durant l’aixecament militar austriacista, i a punt per avançar sobre Barcelona. Com a recompensa, Moragull fou nomenat capità de les Reials Guàrdies Catalanes, la guàrdia de corps del pretendent austriacista al tro, amb el grau de coronel el novembre de 1705.
Josep de Moragull, fou un noble i militar nascut a Vic al segle XVII, ell era del bàndol del manlleuenc Carles de Regàs, un dels signants del Pacte de Sant Sebastià. Va participar també a les Corts del 1705-1706. Fou elevat a la dignitat de Cavaller de Catalunya el 1706, i lluità al setge borbònic de Barcelona del 1706 amb el grau de capità, durant el qual va resultar ferit defensant la fortalesa de Montjuïc el 21 d’abril, conjuntament amb altres Vigatans com Antoni Puig, del regiment de Guàrdies Catalanes, o Domènec Perera, que hi va morir.
El 7 de setembre del 1705, Josep Anton de Martí, passa amb part de les milícies vigatanes a Girona per ocupar-la i obtenir-ne la rendició. El 18 de setembre del mateix any, se l’esmenta lluitant al setge austriacista de Barcelona, cabdellant l’avantguarda d’un cos de 350 homes, passant a ocupar la muntanya de Montjuïc entre la ciutat i el castell. Després de més d’una hora de lluita desallotjaren a les tropes borbòniques, que es retiraren als fossats de la ciutat. Els Vigatans ocuparen l’ermita de Sant Bertran i feren fum indicant que havien reeixit en el seu objectiu. El mateix 1705 ja apareix doncs, com a Capità amb el grau de Coronel de les Reials Guàrdies Catalanes. El març de 1706, el General comte d’Uhlefeld, considerant que Girona seria atacada, ordenà que un cos de fusellers i milícies de les muntanyes de Vic comandades pel capità Josep Anton de Martí i el capità Carles de Regàs, s’internessin per la part d’Arles, al Rosselló, amb la intenció de distreure les forces del Duc de Noailles. L’octubre de 1706 apareix com a Capità de Granaders de les Reials Guàrdies Catalanes. I amb la seva companyia lluità a la presa austriacista de Borja. Al 1708 lluità en la presa austriacista de Concas, i el mateix mes de setembre de 1708, atacà el campament borbònic a La Guàrdia. Des del desembre de 1708 apareix com a Coronel Governador del Regiment d’Infanteria “La Reina”, regiment alçat a finals de 1705 a la ciutat de Barcelona. El 1710 lluità en l’atac austriacista a Morella.
El juliol de 1711, en Joan Baptista de Martí, i el seu amic Josep de Moragull, van estar implicats en un afer tèrbol, al raptar i intentar casar-se amb una jove menor d’edat, però hereva de la portentosa família Rexart. Es coneix com l’afer de la pubilla Rexart. En Joan Baptista, havia tingut correspondència amb la vídua Rexart, que morí deixant dues joves filles, la major de 13 anys. Eren diversos els competidors per casar-se amb la pubilla Rexart, tenint major partit l’Antoni Toda, fill del Regent del Reial Senat Francesc Toda i Gil. Aquest assegurà el contracte amb els tutors i parents de les nenes, i entre tant no eren majors d’edat per casar-se (14 anys segons dret canònic), les posaren al Convent de l’Ensenyança. Joan Baptista de Martí, frisava per poder-s’hi casar, i amb Moragull, per mitjà d’unes senyores i amb el pretext de portar les nenes a divertir-se, aconseguiren que les portessin al Convent de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Llavors aconseguiren que les traguessin fora del Convent, i Moragull portà la pubilla Rexart a en Joan Baptista, que l’esperava al Portal de Sant Antoni. Aquella mateixa nit, en Joan Baptista provà de casar-se amb la nena, sol·licitant-ho a diversos sacerdots, però al no complir-se les condicions que prescriuen els cànons i els concilis, tots s’hi negaren. El pare d’aquesta jove va protestar enèrgicament davant de Carles d’Àustria, que va ordenar la detenció de tots dos i la seva destitució del rang de les Reials Guàrdies Catalanes. Tot i això, en Joan Baptista fou vist a Tarragona, passejant en carruatge a plena llum del dia amb les dues noies. Finalment, el rei Carles III ordenà que la pubilla Rexart fos retirada en un Convent, i en Joan Baptista de Martí i en Josep de Moragull foren desterrats a Roma. El 1713, Joan Baptista de Martí fou persuadit de que obtindria dispensa papal per al seu desitjat matrimoni, si col·laborava en la pacificació de Catalunya. El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet a Itàlia i anà amb el seu amic Moragull a Roma. Sembla ser que en Joan Baptista aprofità el viatge per intrigar a la cúria romana per tal d’assolir dispensa per al seu casament; a canvi, prometé d’intervenir en la pacificació de Catalunya. Per a assolir-la intentà, en tornar a Barcelona, facilitar la victòria de Felip V, però temorós de ser descobert, acabaria per passar-se de bàndol amb el seu amic Moragull i el seu germà Josep Anton de Martí.
El juliol de 1713, Josep Anton de Martí sembla que es declara partidari de continuar la Guerra a Ultrança i es queda a Barcelona. El trobem documentat com a General de Batalla el 22 de juliol. A més, conjuntament amb Bartolomé Ortega va ser nomenat Comandant en Cap de la infanteria. En aquell moment, Josep de Moragull i Joan Baptista de Martí, es tornaven a trobar a Barcelona, on hi havia gran necessitat d’homes per engruixir les files de l’exèrcit català. Així, Moragull fou nomenat brigadier i lluità al nou setge de Barcelona (1713-1714). Un dels rumors que existí sobre el seu ascens a brigadier, és que el General Josep Anton de Martí, proposà al Govern que es formés un regiment de cavalleria a les ordres de Moragull. En no accedir-hi el Govern, el General Josep Anton de Martí amenaçà de deixar el servei, i el Govern, que tenia al General Martí en gran consideració, el compensà nomenant brigadier a Josep de Moragull, un grau que no existia en les Reials Ordenances militars de Carles III, que foren les bases de l’exèrcit de Catalunya.
El 22 d’agost de 1713, el General Comandant Villarroel, ordenà un atac contra el cordó de bloqueig borbònic a la Casa de la Granota sota el comandament del General Martí, amb un cos format per 200 fusellers, 100 granaders, 200 cavalls i 1 batalló de la Coronela. El 25 d’agost, els 2000 soldats de les tropes borbòniques ocuparen Safont, proper al Convent dels Caputxins–Santa Madrona, d’on n’expulsaren els fusellers que perderen 7 homes i un capità. Seguidament ocuparen les faldes de Montjuïc fins a la casa Lledó. Tement la caiguda del convent i la subsegüent pèrdua de Monjuïc, el General Comandant Villarroel ordenà a 400 infants, 200 fusellers i piquets de cavalleria sota el comandament del General Martí, per ocupar i defensar el Convent dels Caputxins-Santa Madrona.
A primers de setembre de 1713, el General Martí s’incorporà a l’Expedició del Diputat Militar, que fou un fracàs, per això, el 6 d’octubre fou arrestat en motiu d’aquesta expedició.
El 13 d’octubre de 1713, després de 81 dies de setge borbònic a Barcelona, els catalans van lluitar dur a la Mare de Déu del Port. El Brigadier Josep de Moragull, acompanyat d’alguns oficials i reduïda tropa, va sortir a reconèixer els llocs ocupats per l’enemic borbònic a la muntanya de Montjuïc. La incursió va rebre un dur contraatac des de les cases de Can Navarro, que es va resistir durant tota la tarda. El Coronel de Fusellers Jaume Molins procurà socórrer-los. Entretant, el Governador de Montjuïc, Pau Tohar, accedí a la petició de la Companyia d’Estudiants de la Coronela, que estava de guàrdia a la fortalesa, per seguir els fusellers, i reforçar-los amb un destacament d’entre quaranta i setanta estudiants, manats pel seu catedràtic Fornés. Van atacar la casa de la Mercè, ocupada per l’enemic i els van desallotjar, fent-los retornar desordenadament a les seves línies, abandonant armes, municions i altres pertrets de guerra. Els catalans van matar tres soldats i un capità, i van capturar dos oficials i vuit soldats. Les patrulles catalanes feien gran feina al voltant de les muralles i controlaven la situació per desesperança dels assetjadors.
No és fins al gener de 1714 que tornem a tenir notícies del General Martí durant l’atac general contra els quarters borbònics. La nit del 26 al 27 de gener el General Comandant Villarroel ordenà una operació contra tota la línia de circumval·lació borbònica. L’atac estigué comandat pel General Martí i s’inicià després de la mitjanit, tocant alarma general a tot el camp enemic amb dues canonades des del Portal de l’Àngel i Sant Antoni. L’operació fou contemplada pel General Comandant Villarroel i demés generals de la plana major de l’Exèrcit de Catalunya. L’atac causà el pànic entre les tropes borbòniques en tot el cordó, posant en armes tot l’exèrcit i desemparant molts els seus llocs, i durà fins a les 2 de la matinada. En l’operació es perderen 4 granaders, 1 sergent de fusellers, i hi hagué de 12 a 14 ferits de tots els cossos.
El 24 d’abril, el General Martí fou nomenat únic Comandant en Cap de la Infanteria.
L'ós grolar és un híbrid entre dos espécies d'úrsids que es troben a l'Hemisferi nord.[15]
REPORT THIS AD
El 19 de maig de 1714, Josep Anton de Martí, i Josep de Moragull, foren dels presents al Consell de de Guerra tingut a la Casa de la Ciutat amb els sis Consellers del Consell de Cent de Barcelona a resultes de la consulta amb els teòlegs sobre la Guerra a Ultrança.
Un cop decidits a continuar la Guerra, el 13 de juliol, durant l’atac a la primera paral·lela borbònica, Josep Anton de Martí era un dels caps militars, i Moragull comandava el cos de reserva de la dreta. Es van reunir 2000 homes per començar l’atac, dels quals 600 formaven part de la unitat de xoc, dividits en tres cossos i comandats pels generals Martí i Ramon, i el Coronel Torres i Eiximeno. Conjuntament a aquests, dos cossos de segona línia, amb el General Bellver i el brigadier Moragull, entre els quals s’hi va situar també el General Villarroel amb la cavalleria per poder aprofundir les penetracions. L’objectiu principal era destruir la trinxera (encara que ho aconseguissin seria un èxit per guanyar poc temps). L’atac va començar a 2/4 d’una del migdia, a plena llum, amb èxit variable. El General Ramon, que fou ferit, es va trobar amb dificultats insuperables. Al centre, els valencians van carregar amb duresa, i van perdre el seu Tinent Coronel, Tomàs d’Anglesola. Moragull, que comandava les forces de suport en aquest sector va ser molt lent, deixant l’avantguarda descoberta, que no va poder aprofundir. Per la seva part, a la dreta de l’atac, van desbordar els defensors, prenent una gran extensió de trinxera en un combat duríssim. El Marquès de Les Naves, Coronel del Regiment Santa Eulàlia i el Capità Rovira, dels granaders del Roser i heroi de combat dels Caputxins hi van morir. La cavalleria va flanquejar la trinxera per la banda de mar però quan van arribar els reforços enemics es va haver de retirar. Les baixes foren elevades. Des del punt de vista tàctic, l’operació fou un fracàs. Encara que haguessin aconseguit danyar-la, com que Berwick comptava amb cinc brigades d’enginyers, només hauria servit per guanyar una mica de temps. Les baixes dels atacants foren de 125, i els borbònics van perdre 19 oficials i 282 soldats, a més de 335 ferits. Així, en aquest cas, els catalans hi sortien guanyant, de no ser per les considerables pèrdues entre els oficials anteriorment mencionats. Josep Anton de Martí, va estar a punt de morir en l’atac, ja que va caure del cavall, i va tenir sort que el Capità de Granaders Ramon Sans i de Monrodon, l’ajudà a rebassar la línia. Moragull per la seva banda, va lluitar amb totes les seves forces, i ningú podia sospitar què passaria 3 dies després.
Moragull protagonitzà conjuntament amb Joan Baptista de Martí i Josep Anton de Martí diverses dissensions entre els oficials de l’exèrcit, i al juliol de 1714 intentà convèncer al Coronel Pau Tohar, governador de la fortalesa de Montjuïc, que participés en un complot i facilités la caiguda de Barcelona. Els germans Martí i el Brigadier Moragull pujaren a Montjuïc per reunir-se amb el seu amic el Coronel Tohar. Li plantejaren la impossibilitat de la defensa de Barcelona, la temeritat del Govern, i la necessitat de prendre mesures per salvar-se. El Coronel Tohar respongué que la seva determinació a quedar-se lluitant a Barcelona era ferma.
Finalment, la nit del 16 al 17 de juliol de 1714, Moragull i els germans Martí van desertar al camp borbònic. Sortiren de Barcelona amb el pretext d’anar a fer un reconeixement, però en realitat era per desertar. Hi havia el General Josep Anton de Martí, el brigadier Josep de Moragull i els oficials Joan Baptista de Martí, Domènech Paradell, Pere Peran, Josep Duran, Agustí Moragull i Joan Codina. Una font diu que va ser a les 10 de la nit del 15 de juliol, i parla dels germans Martí, el brigadier Moragull i un altre vigatà anomenat Subirats. Amb diversos ajudants o mossos i Pere Potau de Barcelona. Diu que van sortir amb els seus cavalls i baguls de roba.
Un autor diu que van voler sortir per intentar reunir-se amb el Marquès de Poal i el General Moragues per activar amb ells l’aixecament de Catalunya, però la realitat és que desertaren. Així consta també al Diario de Barcelona corresponent al 20 de juliol on diu que “habiéndoles abierto las puertas con el pretesto de salir á reconocer, bajo la confianza que se debia hacer de dos oficiales de la primera graduacion, cuando se esperaba que volviesen, se tuvo noticia de que habian desertado”. En tenir notícies de la deserció, el Comandant General Villarroel, ordenà al Coronel Francesc Sans Miquel i de Monrodon, que manava a Montjuïc, que observés la conducta del Coronel Tohar. En tenir notícia de la deserció dels seus amics, féu sol·licitud al Govern per tal que se li donés servei al Regiment d’Infanteria nº3 “Immaculada Concepció de la Verge Maria”, que estava sota el comandament directe del mateix Antonio de Villarroel, per tal d’esvair tota sospita sobre la seva determinació a lluitar; en fou nomenat Coronel Governador el 27 de juliol. I també al Diari del 3 d’agost, es publica un edicte amb data del 21 de juliol pel qual el General Villarroel cita i emplaça als desertors perquè es presentin a donar explicacions sobre el delicte de deserció. I per si aquestes dades no fossin suficients, en la relació diària del setge de Barcelona escrita des del camp enemic, es llegeix que al matí del 17 de juliol, van arribar al quarter general els citats cabdills i oficials fugint de Barcelona, manifestant haver hagut de marxar perquè ells no eren partidaris de defensar-la, sinó d’entregar la ciutat. El Duc de Berwick, sembla ser que els va rebre dues hores abans de fer-se de dia, i que li van plantejar passar al seu servei. Després d’haver-los escoltat, va decidir que de moment se’ls reclogués en una habitació sense que ningú parlés amb ells, i que per precaució passessin a Peníscola detinguts. Aquella mateixa tarda van embarcar, i van ser enviats al castell fins a nova ordre. Els hi volia deixar fins que Catalunya fos reduïda, i que llavors fos Felip V qui decidís què fer-ne. Berwick també va afirmar en una carta enviada a Felip V per comunicar-li els fets, que els havia promès que els salvaria la vida i que els tractaria correctament, ja que havien vingut a rendir-se, però que no s’havien d’arriscar per res, i per això havia decidit enviar-los presos a Peníscola.
REPORT THIS AD
Finalitzada la guerra, al setembre, van escriure diverses cartes des de la presó de Peníscola al Marquès de Rupit sol·licitant la seva mediació per ser alliberats. En aquestes cartes afirmen que van sortir de Barcelona el dia de la Verge del Carme (16 de juliol). Més endavant, van jurar fidelitat a Felip V i van sol·licitar ingressar al seu exèrcit. Així, el 2 de gener de 1716, Josep Anton Martí, ja és a Barcelona i fa una instància al Capità General de Catalunya, el Marquès de Castel Rodrigo, suplicant de passar voluntari a Ceuta i Melilla per tal de reparar els seus errors. El Capità General informà favorablement al monarca espanyol i va obtenir el destí que demanava.
El 1719, trobem a Josep Anton de Martí servint de Tinent Coronel al Regiment d’Infanteria “Barcelona”, aquest cop, sota les ordres de Felip V en iniciar-se la guerra de la Quàdruple Aliança. Lluità contra els insurrectes catalans, i intentà capturar el guerriller Carrasclet (Pere Joan Barceló) diverses vegades.
Fins i tot, el 10 de juny de 1719 féu un oferiment al Capità General en funcions, Valle, dient que si empresonava o matava a Carrasclet se li hauria de retornar la seva hisenda segrestada. Felip V va acceptar l’oferiment, però tot i que durant tot l’any va estar empaitant Carrasclet, no el va trobar. De totes maneres, el 12 d’octubre de 1719, Felip V, mitjançant un decret, li va retorna la seva hisenda. Sí que va capturar a un altre dels guerrillers de la resistència catalana, Francesc Bernic, que l’agost de 1719 després de saquejar Vilafranca del Penedès no va rebre el socors esperat dels guerrillers del seu company Carrasclet i es va replegar prop de Mediona, i el coronel borbònic Josep Anton Martí el capturà a la Llacuna juntament amb el comandant i els oficials francesos pel regiment de dragons d’Isidro Po de Jafre amb uns 175 guerrillers. Fou conduït a la presó de la Ciutadella, i el seu nom es va popularitzar com el del primer pres polític que va ocupar la nova presó borbònica de Barcelona. Se suposa que fou executat allí al cap de poc temps.
En canvi, el Dr. Joan Anton de Martí, quan els seus fills desertaren, es quedà a la ciutat assetjada, i els seus béns foren segrestats per Felip V. Va morir entre 1716-1717. El 1714-1715 apareix a la llista de “Sujetos que más se demostraron en las conmociones de Cataluña a favor del Sr. Archiduque”, en la que es determinava el producte líquid de les seves propietats confiscades. Es tracta d’un document elaborat per la Reial Junta Superior de Justícia i Govern a instàncies de l’Intendent borbònic José Patiño per tal d’identificar els principals caps polítics i militars de Catalunya el 1713-1714; també s’hi troben els que signaren el dissentiment general de les Corts de 1701, els que organitzaren l’aixecament militar de 1705, així com els que firmaren la protesta d’en Manuel de Ferrer i Sitges durant la Junta de Braços de 1713 i ocuparen càrrecs en les Juntes de Govern (Junta 36ª, Junta 18ª i Junta 24ª) durant la Guerra dels catalans 1713-14, i també els jutges del Reial Senat (Audiència) i els oficials militars de l’exèrcit.
La Comissió A principis de l’any 2.012 es crea la Comissió Osona 2014 amb la intenció d’aglutinar totes aquelles propostes sorgides des de la iniciativa social i ciutadana, coordinar les propostes presentades i organitzar de manera conjunta, sumant els esforços dels implicats, totes aquelles activitats i projectes al voltant de la commemoració que se celebrarà el 2014.
Aquesta Comissió neix amb la vocació d’incloure i sumar quants més municipis, entitats i col·laboradors a títol personal sigui possible per tal de fer d’aquesta commemoració tot un acte d’àmbit nacional.
Des d’un principi, la Comissió es dividí en dos grups de treball: el Grup de Treball Històric i el Grup de Treball Activitats, amb la intenció d’anar treballant des dels projectes amb aspectes més històrics per part del primer grup, a aquells d’activitats de caire més lúdic i festiu, per part del segon grup.
Qui forma la Comissió Osona 2.014 Publicat el 29 Abril, 2013 Tot i que la convocatòria per integrar-se a la Comissió Osona 2.014 continua oberta a tothom, els integrants d’aquesta Comissió són a hores d’ara:
Ajuntament de Vic Ajuntament de Sta. Eulàlia de Riuprimer Ajuntament de Roda de Ter Ajuntament de Torelló Ajuntament d’Espinelves Ajuntament de Montesquiu Ajuntament de Perafita Ajuntament de Manlleu Ajuntament de Gurb Ajuntament d’Arbúcies Ajuntament de Sant Martí de Centelles Consell Comarcal Universitat de Vic Parròquia de Sta. Eulàlia de Riuprimer Òmnium Cultural Osona Assemblea Nacional Catalana Museu Nacional d’Història de Catalunya Patronat d’Estudis Osonencs Associació Cultural EspaiCat Falcons de Malla Miquelets d’Osona Granaders Vigatans Bastoners de Malla Mitja Cobla La Vigatana Comissió La Gleva 2014 Comissió Lluçanès 2014 Partits Polítics (CDC, ERC, SI, CUP, IC-Verds, PSC, PxC, Reagrupament, JERC)
És el meu primer cop i, d'entrada, estic espantada:
- no sé si seré capaç
- em sembla prou interessant
- jo també estic començant a provar...
- Totes tenim una primera vegada!
Joan Ors i Verdé (1891-1965)[modifica]
Joan Ors i Verdé va néixer a Barcelona el 17 d'octubre de 1891.
Aquesta és una prova[16]
Estic fent una prova per veure com funciona. Escric sense cap sentit. Hola :)
Referències[modifica]
- ↑ «Sant Vicenç de Saneja (Guils de Cerdanya) | enciclopedia.cat». [Consulta: 25 maig 2022].
- ↑ 2,0 2,1 «definició de cita».
- ↑ Sanchis Guarner, Manuel.. La llengua dels valencians. [València]: E. Climent, 1972. ISBN 84-7502-082-8.
- ↑ Baudelaire, Charles, 1821-1867.. El pintor de la vida moderna. [Madrid]: Taurus, D.L. 2013. ISBN 978-84-306-0725-9.
- ↑ Howard., Anton,. Elementary Linear Algebra. John Wiley & Sons, Incorporated, 2020. ISBN 978-1-119-67076-6.
- ↑ «NASA» (en anglès). [Consulta: 5 novembre 2020].
- ↑ Salter, James. L'Art de la ficció : sobre llegir i escriure. Primera edició, febrer del 2017. ISBN 978-84-946556-0-9.
- ↑ «Institut d'Estudis Catalans - Diec2». [Consulta: 19 octubre 2020].
- ↑ Papo, Alfredo «Tebar, Ximo». Falta indicar la publicació. Oxford University Press, 2003.
- ↑ «Diccionari de la llengua catalana». [Consulta: 18 abril 2021].
- ↑ Saragossà, Abelard, 1954-. Els predicatius i les categories sintàctiques. [Spain]: Universitat de València, 1994. ISBN 84-370-1176-0.
- ↑ ub. «Home - Universitat de Barcelona». [Consulta: 31 maig 2020].
- ↑ .
- ↑ Stadler, Richard H.; Blank, Imre; Varga, Natalia; Robert, Fabien; Hau, Jörg «Acrylamide from Maillard reaction products» (en anglès). Nature, 419, 6906, 2002-10, pàg. 449–450. DOI: 10.1038/419449a. ISSN: 1476-4687.
- ↑ Cecco, Leyland «Rare white grizzly bear sighted in Canadian Rockies» (en anglès). The Guardian, 22-05-2020. ISSN: 0261-3077.
- ↑ Miquel, Pérez López «La meva història». Cavall Fort, 1978, pàg. 34-40.